[title]
Sebastià Portell és escriptor i dramaturg. També ha desenvolupat una tasca de divulgació cultural des d'una perspectiva de gènere i sexualitat. Col·labora amb mitjans com 'Time Out Barcelona', 'Cadena Ser Catalunya' i el diari 'Ara Balears'.
No tothom ho té present, però fa segles que la principal icona queer de Barcelona i de Catalunya és dona, mare soltera i negra. Patrona de tots catalans, diva daurada i mare venerada a totes les cases de bona reputació, la Mare de Deu de Montserrat és una de les reines indiscutibles de la comunitat LGBTI+ catalana. La seva pell és negra i la seva vida, com la de totes les persones que són diferents al que el sistema esperaria d’elles, importa.
No és que m’hagi tornat boig. És, senzillament, que volia remarcar com el poder de l’imaginari pot influir en la identitat d’una gent i fins a quin punt cal tenir-ne cura. Potenciar-la, si cal. Si la mare de deu i 'glitter queen' de Catalunya és negra, es pot saber per què no hi ha més referents LGBTI+ coneguts a la ciutat?
Barcelona ha estat, al llarg de tota la seva història, una ciutat extremadament diversa, cruïlla de rutes comercials i terra d’acollida de persones de tot el món, més recentment. La celebració dels Jocs Olímics de Barcelona 92 va ser només l’eclosió d’un procés que s’estén enllà del temps i que va evidenciar que, com diu un dels himnes populars i no oficials de la ciutat, 'Barcelona té molt poder' i moltes ganes de festa, de bastardia i de germanor.
Com explica Rafael M. Mérida al seu llibre 'Transbarcelonas' (2016), Barcelona va ser la punta de llança del moviment trans i LGBTI+ en general durant el final de la dictadura franquista, fins al punt que va ser en un dels punts calents de la nostra ciutat, ni més ni menys que a la Rambla, on va tenir lloc la primera gran manifestació de l’Orgull. Era l’any 1977, Franco acabava de morir i pels carrers de la ciutat hi circulaven persones de tots els orígens i de variadíssimes identitats: eren els anys que, sense tenir nom per moltes d’aquestes coses, la gent era més L, més G, més B, més T i més Q que mai. També, segons com es miri, més lliure. El cas és que el 26 de juny del 1977, vuit anys després de la revolta de Stonewall, la comunitat queer de Barcelona prenia el carrer.
Passa, però, que com ha ocorregut amb el mite de Stonewall, per exemple, massa vegades oblidem qui varen ser les autèntiques pioneres d’aquestes revoltes. En el cas de Stonewall, i penso en Marsha P. Johnson, una dona negra, trans i seropositiva. Així doncs, algú es creu que a Barcelona va ser gaire diferent? Jo dic no.
Al seu llibre 'Sota el signe del drac' (2004), la poeta, pensadora feminista i activista lèsbica Maria-Mercè Marçal diu que les comunitats oprimides es veuen obligades a viure amb la mirada estràbica: amb un ull, buscar en el passat que ha estat ignorat, reprimit o directament negat, i amb l’altre ull mirar cap al present per així poder emprendre un camí cap al futur. Recuperar la veu i refer els llibres d’història, reescriure en clau queer, lèsbica, minoritzada, allò que han volgut simplificar.
Potser em direu que a Barcelona no hi ha prou persones negres LGBTI+ per traçar un imaginari col·lectiu, i jo us diré que aquestes persones, senzillament, han estat ocultades pels discursos imperants. Ha arribat l’hora que atraquem llibreries com La Caníbal, Prole i La Carbonera i que buidem les seves prestatgeries de llibres de pensament crític, feminismes i estudis descolonialistes. Ha arribat l’hora que escoltem veus com la de la Fundació ACATHI, que dona suport a persones de la comunitat LGBTI+ refugiades i provinents de tot el món. Ha arribat l’hora de donar el nostre suport a ‘Shoga’, el cicle de cinema queer africà que el Centre LGBTI celebrarà aquest mes en col·laboració amb Betevé.
Ha arribat l’hora que sortim de l’armari com a cultura que massa vegades s’ha comunicat com un festival de la diversitat, mentre en realitat donava veu a una massa uniforme i homogènia de persones blanques, cis i heterosexuals. Només així, amb la mirada estràbica que proposa Marçal, farem una mica de justícia.
Les vides negres, siguin com siguin, desitgin com desitgin, estimin com estimin, s’identifiquin com s’identifiquin, importen.
La seva història també.
