Montse Virgili: "Tinc una fascinació des de petita per les dones grans perquè em semblaven increïbles, com monuments a la vida"

Donar veu a les dones és una cosa que Montse Virgili fa constantment a Les dones i els dies, el programa de Catalunya Ràdio que dirigeix i presenta des de fa set anys. A Els moixons (La Magrana) continua fent-ho, però en aquest cas a les dones grans de la seva vida, per a qui, des de petita, sempre ha sentit fascinació. A través d'una narració tendra i crua a la vegada, la seva mirada de nena curiosa ens presenta dones anònimes que solen quedar fora del relat, de la història. La seva memòria ens transporta a la Tarragona on va créixer, el Miravet dels avis i la Barcelona d'estudiant, explicades amb una prosa brillant i crítica; amb aquest llibre Virgili fa una reivindicació de gènere, de classe i de les comarques del sud i la seva parla, sovint menystingudes.     

D’on sorgeix el neguit d'escriure Els moixons? Està relacionat amb la feina que fas a Les dones i els dies o és una cosa que portaves dins fa molts anys, això de parlar de les dones grans de la teva vida?

Jo fa molts anys que treballo a la ràdio, però en realitat sempre he estat guionista i m'agrada molt escriure; era una cosa que sempre estava allà. Tinc una fascinació des de petita per les dones grans perquè em semblaven increïbles, com monuments a la vida. La gent jove estava bé, però em fixava molt més en les àvies de les meves amigues que no pas en les mares; em semblaven més interessants i cridaneres.

És una cosa que m'ha continuat tota la vida. Fent el programa m'he adonat que quan estic més fascinada és quan parlo amb dones més grans, perquè tenen tota una història de vida darrere. Quan jo m'estic barallant amb coses petites, elles veuen el món des d'una altra posició on allò que a mi m'ha preocupat durant anys no té importància. Davant de la gent gran hi ha molt aprenentatge.

"Hi ha una mica de prepotència en pensar que el feminisme l'estem inventant nosaltres"

A més, amb la qüestió del feminisme, a vegades pensem que és una cosa de dones joves universitàries blanques de 30 anys, i hi ha dones que es van saltar les normes –que potser no llegien la Simone de Beauvoir perquè no sabien ni qui era– però que són molt més potents, que van desafiar les convencions del moment. Potser són la nostra veïna del quart o la senyora que t’embolicava el pastisset a la pastisseria. Hi ha una mica de prepotència en pensar que el feminisme l'estem inventant nosaltres. D'una manera volguda o no, m'ha sortit parlar d'aquestes dones.

Parles també d’unes històries que passen de portes endins, de la vida domèstica i privada que no apareix als mitjans, ni a la història. Reivindiques aquesta vida privada que aparentment no té valor, però que ens marca completament?

Això té relació amb el fet que jo soc una "nena de pis". Vaig tenir molta relació amb el poble als estius, però soc una nena de ciutat que s'ha passat hores llegint i mirant pel·lícules, i que s'entretenia amb les veïnes. Parlem d'una altra Catalunya on, quan la teva mare no et podia anar a buscar a l'escola, et quedaves a casa la veïna mirant vídeos de la Madonna i menjant entrepans de xistorra.

Això és el que et fa com a adult. Vas tenir relació amb aquestes dones d'una manera no jeràrquica. Ara crec que molta gent no té relació amb persones de diferents edats, però en aquell moment era molt espontani relacionar-te amb dones que et portaven 50 o 80 anys i que no eren la teva àvia. Hi havia una xarxa veïnal més propera.

"Quan veus la teva àvia pintar-se els llavis i el teu avi no, entens que hi ha coses que fan unes i els altres no"

Al principi de la novel·la hi ha una mirada de nena que descobreix el món i en pren nota. Ara estem tot el dia parlant de què significa ser dona o feminista, però llavors no hi era. Quan veus la teva àvia pintar-se els llavis i el teu avi no, entens que hi ha coses que fan unes i els altres no. Són lliçons sobre la vida; entens que hi ha un "peatge" per a unes i no per als altres, i això marca molt.

El llibre també parla de la classe social en aquests blocs de pisos. Parlem de salut mental quan encara no teníem aquests noms: dels dols de les dones que perdien criatures, de les dones que es tancaven a casa durant 30 anys sense etiquetes, ni psiquiatres, ni ansiolítics. Finalment, és un llibre sobre la por. Amb aquestes dones aprens la por. Aquella dona que no sortia de casa tenia agorafòbia o fòbia social, però llavors era simplement por. A les dones se les ha educat en la por: "no facis això", "no t'hi posis minifaldilla".

També és la por que he tingut jo; he estat una nena molt poruga i veig com cada vegada en tinc menys a mesura que em faig gran. Ser "moixó" és ser lliure, però també és córrer per tornar-te a enamorar. És un viatge de "niña a mujer", i ja sé que aquests dies no es pot dir gaire perquè no ens agrada el Julio Iglesias.

Parlant de salut mental i de submissió, al llibre parles també de tot el que es callava. El silenci és un tema recurrent; com que tenen por, callen, i es queden amb una ràbia que no treuen mai.

Ho dic al llibre: són dones que han signat un contracte que diu "Maria, porta'm les pastilles". És el que hem sentit moltes vegades a casa: l'avi demanant-li a l'àvia on estan els pantalons o queixant-se de si el porró no està fred. Moltes hem viscut això, on les dones corrien per atendre el marit. Com et separes d'això? Ets jove, vas a l'institut i et grata veure-ho, però és amb el que t'has criat. Estimes el teu avi, però et preguntes per què crida així a l'àvia. Ara hi ha maneres més sibil·lines d'aquest poder dins les cases, però l'arrel és la mateixa.

Com creus que escriurà una nena d'aquí a 50 anys sobre les dones grans d'ara?

Primer m'agradaria saber si a les noies d'ara els interessarà la gent gran, perquè crec que hi ha un descrèdit molt gran cap als vells. Hem d'aprendre d'altres cultures on hi ha més relació familiar i els avis tenen importància. Estem en un moment d'enaltiment de la bellesa i la joventut, però no valorem el que ens ensenyen els avis i tietes. El llibre parla de tota la gent que t'ensenya coses: una mestra, la peixatera del barri... m'encantaria pensar que hi haurà nenes que escriuran sobre les seves àvies, però em fa la sensació que només ens adonem del que tenim quan ho perdem.

"M'agradaria saber si a les noies d'ara els interessarà la gent gran"

Amb aquest llibre m'han passat coses màgiques amb els moixons. Mentre treballava i recordava coses que m'explicava la meva àvia, vaig anar al poble a remenar fotos i van aparèixer uns moixons brodats per ella quan era nena a l'escola. Els moixons anaven apareixent per tot arreu. Hi ha una reivindicació d'una certa Catalunya –la de Tarragona, la de Lleida, la del sud, la dels marges– que sovint ha estat oblidada o maltractada. A vegades parles amb gent de Barcelona i de Tarragona només saben parlar de petroquímiques; ara coneixen el Delta, però hi van com a predadors. Com a nena de pis i de perifèria, volia reivindicar el nostre orgull.

També reivindiques el lèxic de Tarragona i de Miravet: paraules com reclau, andurines, escateret...

No he fet servir el diccionari per escriure, l'he fet servir després per comprovar que el que dèiem a casa no estava mal escrit. És la llengua que jo parlo. Molta gent a Barcelona em diu que no tinc accent de Tarragona, però és que a Tarragona no parlem com es pensen. Jo dic vui, vai, cunya, fenya... i escateret, que és com se'ls diu a les dones que són petitonetes i cridaires.

"Hem perdut un català riquíssim i ens hem quedat amb un català pobre de 300 paraules, castellanitzat"

També he volgut reivindicar el català de la generació de la meva àvia, que no va poder parlar català a l'escola i havia de prendre notes en castellà. Quan va acabar el franquisme, va arribar la normalització lingüística i li van dir que les seves paraules no eren les bones; que no podia dir reclau, ni trebol, ni moixó-, ni granera, perquè s'havia de dir ocell, escombra, escorpí i sostre. Hem perdut un català riquíssim i ens hem quedat amb un català pobre de 300 paraules, castellanitzat. Jo faig servir esbargir-se en lloc de distreure's o xerric en lloc de soroll.

El llibre evoluciona cap a dones que són més lliures i trenquen la barrera domèstica. Qui és, per exemple, la Conxita de l'estamperia?

La Conxita Pladevall és un personatge increïble. Jo no la coneixia quan vaig començar el llibre. Volia explicar el sentiment de por de la infància i com aquestes dones, que al principi semblen menys lliures, van fent el seu viatge. La Conxita era una dona que llegia el tarot als voltants de Sant Felip Neri a finals dels 90, en una estamparia on venien estampes i llibres antics.

Jo llavors tenia 18 o 19 anys i em feia pànic. Amb les cortines negres i el tarot, em recordava Les bruixes de Roald Dahl. A les dones, quan no encaixen en l'imaginari de jove i guapa, se les insulta dient que són bruixes. Però ella era una dona que s'estava guanyant la vida en un moment complicat, venia dels Estats Units de l'època de la contracultura i San Francisco, i aquí tirava les cartes i venia llibres de segona mà.

Mentre escrivia el llibre, vaig fer d'Inspector Gadget per buscar-la. Vaig trucar a timbres, vaig anar a la cereria Subirà... fins que vaig escriure al Lluís Permanyer i em va dir: "I tant, ja sé de qui em parles!". Ella ara viu al mig del bosc a la Fageda d'en Jordà. Anar-la a veure va ser molt fort; em va dir: "T'havia estat esperant tant de temps". Han passat coses molt màgiques. No he volgut posar el cognom de tothom per conservar una mica la seva intimitat i que no tothom se'n vagi a la Fageda a buscar-la.