Llibres

Llibres, poesia i literatura a Barcelona. Crítiques i entrevistes

Marc Pastor: l'home aranya ataca de nou
Què fer

Marc Pastor: l'home aranya ataca de nou

En una cafeteria cantonera del carrer d’Enric Granados, Marc Pastor es demana un te matxa que arriba com una tassa de liquen fumejant. A la butxaca de la jaqueta, hi du un stormtrooper en miniatura, una joguineta galàctica que porta el nom de Louis C.K, i que des de fa anys l’acompanya a totes bandes, com un tòtem africà. “Al meu costat, Peter Pan passaria per un directiu de Bankia”, diu, sorneguer. Acaba de publicar la seva cinquena novel·la, 'Farishta', una nova revolució de la literatura de ciència-ficció en català. Està ambientada a la Polinèsia, en un arxipèlag d’aparença idíl·lica, convertit en un complex residencial per a famílies riques, guardat per taurons i infestat de micròfons, sota vigilància contínua. En el fons, és una presó.La teva anterior novel·la, Bioko, ens situava a l’illa de Fernando Poo, un paradís mortal. Podríem dir que n’és una continuació?Té molts punts en comú. A Fernando Poo les naus arribaven fetes caldo, els navegants les havien de fer naufragar a la costa, i tothom qui posava un peu a terra agafava febres. A Farishta, m’atreia la idea de situar l’horror al tròpic, sense regions fosques, a plena llum del dia. I que l’única amenaça evident fossin els mosquits. 'Bioko' i 'Farishta' són les primeres entregues d’una trilogia sobre illes. I la tercera part passarà a Madagascar. Tens cinc novel·les publicades, i totes cinc estan interconnectades. Tens un pla?Estic creant una teranyina, i el lector té llibertat d’entrar-hi per qualsevol lloc. De cada n

Entrevista a David Vann
Què fer

Entrevista a David Vann

Els ulls blaus, com dos d’aquells forats rodons que fan al gel els pescadors d’Alaska, de bon matí, per tirar la canya. El somriure lluminós, com un engany. David Vann no és cap humorista. És un escriptor tràgic. Des del seu debut amb 'Sukkwan Island', un llibre inspirat pel suïcidi del seu pare, ens ha trepitjat la boca, tractat a bufetades, fet sentir la còlera divina. Ara publica 'L’aquari', una novel·la que comença amb una nena de 12 anys i un vell amb les mans inflades i plenes de taques marrons que miren peixos tropicals en un aquari, a Seattle. A fora neva, gela. S’acosta Nadal. No sabeu el que us hi espera.He vist fotos teves de petit pescant amb el teu pare. Allà es va despertar la teva afició per la ictiologia?A casa, quan jo tenia 12 anys, hi havia set aquaris, repartits per totes bandes. Em passava les nits en vetlla observant els peixos, i els caps de setmana era l’encarregat de netejar els tancs. Després, esclar, tres dies a la setmana agafàvem les canyes i anàvem de pesca. Jo vaig créixer a Alaska, a Ketchikan, i tothom feia el mateix. Els peixos formen part dels records de tots els nens de la meva generació, i han alimentat la meva imaginació des de sempre.Què passa quan llences l’ham?El misteri. El meu avi una vegada va treure de l’aigua una mena de tonyina que pesava més de 100 kg. Jo he vist peixos molt grans sortint de les profunditats, emergint de sobte a la superfície i deixant-nos bocabadats. Ara penso que aquests peixos són com el fet d’escriure, un ac

Delphine de Vigan: una novel·la que fa molta por
Què fer

Delphine de Vigan: una novel·la que fa molta por

Cau un llampec sobre l’aigua. Fa cinc anys que Delphine de Vigan va publicar 'Res no s’oposa a la ni't, un llibre abismal en què va reconstruir la història de la seva mare, la Lucile, des del dia en què la va trobar morta al seu apartament. Era un relat de bogeria i suïcidi, amb un reguer de morts familiars que ens col·locava al límit del precipici, i alhora buscava escletxes de llum allà on tot semblava infern. Es va convertir en un èxit de vendes, i ella en una de les escriptores més sol·licitades del moment. Des d’aleshores, una pregunta l’ha perseguit sense treva: allò va passar de debò? Tothom l’hi demanava. I així se li va acudir la idea de 'Basat en una història real', una novel·la de terror que juga amb la veritat i la mentida. I va d’una escriptora que també es diu Delphine de Vigan, i que es fa amiga d’una dona seductora i misteriosa.Deia l’escriptor Jules Renard que quan la realitat sobrepassa les cinc línies es converteix en una novel·la. Hi estàs d’acord?Al cent per cent. Quan escrivim, encara que sigui de la pròpia vida, no deixem de donar-ne una versió, la nostra, esbiaixada per definició. A 'Res no s’oposa a la nit' vaig intentar lluitar contra aquest supòsit, cenyint-me als fets. Però ben aviat vaig descobrir que el passat en brut és inaccessible i que per més que en vulguis treure l’entrellat acabes convertint-lo en una ficció.En aquest nou llibre ens dius que a l’interior de 'Res no s’oposa a la nit' hi ha una altra història oculta que en algun moment podri

Mathias Enard: "Tots som identitats canviants"
Què fer

Mathias Enard: "Tots som identitats canviants"

L’últim cop que vaig tenir notícies de Mathias Enard era a Berlín, menjant salsitxes amb curri en un estudi que havia convertit en el seu cau d’intel·lectual de la Vella Europa, refugi d’arqueòleg i exhumador dels cadàvers de la història. L’any 2008 es va consagrar amb 'Zona', una novel·la que aixecava les pedres del Mediterrani, batent el terreny allà per on van passar Hanníbal, Ibn Battuta i Napoleó. Després, va venir el 'Carrer Robadors', que era el viatge d’un emigrant marroquí que volia arribar a Barcelona. El relat començava a Tànger, al cafè Hafa, amb vistes a la costa de Tarifa, i acabava en un dels trams més foscos del Raval, al carrer d’en Robador, on Enard va tenir un pis llogat durant molt de temps. Ara torna a la càrrega amb 'Brúixola', una simfonia oriental tan ambiciosa com 'Les mil i una nits', que li va suposar el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses.A la primera línia de la novel·la ens trobem dos fumadors d’opi, que ens situen a les portes d’una nit d’insomni. Un anacronisme?Una llicència. Volia treballar amb una sèrie de tòpics de la fantasia orientalista, i la idea dels opiacis m’hi portava de la mà. Pensava en l’opi, i de seguida hi havia un torrent d’imatges que em venia al cap, des d’un racó obscur de la Xina, amb la gent tombada fent pipades, fins a la joventut rebel americana, i els antres més foscos d’Europa. No era només una qüestió de l’efecte de la droga en el consumidor, sinó un símptoma cultural transnacional.Som en una ha

La columna

Jaume C. Pons Alorda: 'La ciutat dels mutilats'
Què fer

Jaume C. Pons Alorda: 'La ciutat dels mutilats'

A través d’un somni vaig saber que el meu germà es trobava a la ciutat dels mutilats. Jo no tenia cap germà, però els somnis mai no s’equivoquen. Per això el mateix dia de la revelació vaig emprendre el viatge.Un home del carrer em va demanar, a canvi de guiar-m’hi, les meves dues mans. Jo vaig acceptar aquell tracte perquè si realment vols alguna cosa amb tot el teu ser has de sacrificar alguna altra cosa perquè l’equilibri de l’univers no es corrompi. Després d’aquell just pagament, vàrem travessar tres deserts seguits per arribar a les portes d’entrada. El soldat que m’havia de deixar passar va voler les meves dues cames. Jo vaig acceptar aquell peatge perquè en aquest món cal insistir si de veres desitges alguna cosa, per molt que aquesta cosa sembli una bogeria sense sentit. Em va permetre travessar el llindar mentre jo regalimava un rastre de sang que semblava una escriptura en una llengua oblidada.Vaig demanar a totes les persones amb qui em topava si havien vist el meu germà. Amb cada resposta que m’oferien jo havia de lliurar més parts del cos: nas, orelles, dents, llavis, llengua, braços, cames, un ull, el sexe i totes les unces de carn que vaig poder donar per no defallir… Però no passava res, perquè en realitat jo no necessitava res de tot allò. Em bastava amb la meva ànima perquè el meu germà em reconegués. Vaig rodolar pels laberints triangulars d’aquella urbs. Vaig penetrar el ventre d’un temple llefiscós i m’hi vaig quedar nou dies amb les seves respectives ni

Jenn Díaz: 'La mà al cor'
Què fer

Jenn Díaz: 'La mà al cor'

No ho sabia, potser es moriria, de moment la tenia allà a una cadira, respirant fort, com quan està nerviosa, i em mirava amb aquella cara que feia de vegades, de por, i jo també en tenia i molta, perquè la sentia respirar, amb la mà al cor, i estava segur que es moria, i la mare s’havia fet un embolic amb els números de telèfon d‘urgències i ambulàncies i bombers i era pels nervis, però quan van despenjar i van preguntar què passava, la vaig veure molt segura, com si hagués estat esperant aquell moment tota la vida, jo no sentia què deia l’altra persona, però la mare responia preguntes molt seriosa i amb molta decisió, i per un moment vaig pensar que tot aniria bé, perquè la mare sabria què fer amb la respiració i la mà al pit de l’àvia, segur que ho sabia, ho havia de saber, i la persona a l’altra banda del telèfon preguntava, la mare deia sí, no, sí, sí, li costa respirar, no, sí, amb el meu fill, no, millor una ambulància, sí, gràcies, no, era molt inquietant, jo mirava l’àvia i ella seguia amb la mà i amb la cara de pena, i mirava el telèfon angoixada, jo l’hi podia notar, estava espantada i em feia molta pena, pobra àvia!, pensava, però era incapaç d’agafar-la del braç, per exemple, no sé per què, o de dir-li que no s’amoïnés, que tot aniria bé, aquestes coses que es diuen per dir, perquè mai no pots tenir la certesa, jo volia fer-li una abraçada, o almenys seure al seu costat, però m’havia quedat dret allà, al mig de menjador, mirant ara la mare, ara l’àvia, quan de co

Esteve Plantada: 'Ni parc temàtic, ni ciutat d'estrelles'
Què fer

Esteve Plantada: 'Ni parc temàtic, ni ciutat d'estrelles'

Barcelona, ni això, ni allò. A mig camí de 'Westworld', entre hordes d’autòmats sàdics que es revolten contra la civilització, i de 'La La Land', xiulant ben ufanosos la melodia que ens vol nets, nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços. Per una banda, un parc temàtic gore d’on hem expulsat els veïns i que ha convertit els carrers en l’escenari de cartró-pedra d’una 'zombie walk' d’apòstols devots de la 'Lonely Planet'. De l’altra, una patuleia d’estrelles que es recreen en la pròpia autocomplaença, vanitoses de saber somriure com ningú més ho podria fer. Una ciutat amb gent que parla en majúscules, que escolta amb sordina i que pensa amb reserves, no fos cas. Una capital on fan coreografies clandestines els covers dels ballarins del musical que ho peta, fent veure que vivim mentre pensem en una 'bucket list' prèviament publicitada. 'Barna', una tirallonga d’amors esquinçats, mentre els recordem amb aquella manera de pensar què-hauria-passat-si. Com si Damien Chazelle ens hagués dirigit i acabéssim aproximant-nos amb el nostre propi turment, adonant-nos que no, que no som a Los Angeles, ni tampoc a Paterson (Nova Jersey), ni a la place Saint-Sulpice on Perec s’esgotava, i que mai no farem un 'Breakfast at Tiffany’s', ni vivim en un món on tot acaba com hauria d’acabar. Som a Can Fanga, una ciutat de hipsterisme i anarquisme, de camàndules literàries, de grupuscles i 'thrillers', de Planeta i d’adoradors de Ken Loach de-quan-era-Ken-Loach. Una capital amb escola, d

Josep Maria Argemí: 'Cambra de meravelles'
Què fer

Josep Maria Argemí: 'Cambra de meravelles'

Els prínceps alemanys del segle XVIII tenien el costum de col·leccionar objectes insòlits als palaus: els atresoraven en una cambra especial ('Wunderkammer'), apta per a la contemplació amorosida dels records que els viatgers més il·lustres havien adquirit en viatges exòtics. Banyes d’unicorn, trossos de la creu de Crist, parracs sants de la Mare de Déu, l’ou d’un basilisc… tot exposat a la mirada assedegada de miracles d’aquells prínceps que miraven el Cel i hi veien una justificació del seu poder.Avui, la set de meravelles no ha mort pas: reviu cada dia en la fantasia que ens envolta pertot arreu, si som capaços d’anar més enllà del món literal i traspassar decididament les portes de la imaginació. Tot d’històries –com les gotes d’aigua d’una pluja sagrada– parlen d’un regne que existeix dins nostre, fet de paraules que ens aboquen a un abisme de llum.*Omnia Vincit AmorProtesilau, heroi de Fílace, ciutat de la Tessàlia, va ser el primer grec que va morir a la guerra de Troia, poc després de desembarcar, cosa que va provocar la desesperació de la seva esposa Laodània. Els déus infernals, commoguts pels precs de la dona, van permetre que l’ombra de Protesilau la visités a la casa on havia viscut.*La Raó triomfantEl polític i filòsof anglès Francis Bacon (lord Verulan, vescomte de Saint Albans) va visitar, quan era jove, la vila francesa de Charenton, on hi havia un eco que repetia tretze vegades les paraules. Aquell fenomen era considerat per les ànimes pietoses una obra angè

Llegir més columnes

3 raons per llegir...

Aventures i desventures de Joan Orpí
Què fer

Aventures i desventures de Joan Orpí

Max Besora

Rey de picas, una novela de suspense
Què fer

Rey de picas, una novela de suspense

Joyce Carol Oates

¡Bacalao!
Què fer

¡Bacalao!

Luis Costa

Sempre hem viscut al castell
Què fer

Sempre hem viscut al castell

Shirley Jackson

La seducció del minotaure
Què fer

La seducció del minotaure

Anaïs Nin

Més llibres

Barcelona, escenari literari

A la ciutat dels llibres
Què fer

A la ciutat dels llibres

La novel·la negra a BCN
Què fer

La novel·la negra a BCN

Novel·les 100% barcelonines
Què fer

Novel·les 100% barcelonines

Rutes literàries

La BCN de Bolaño
Què fer

La BCN de Bolaño

Els noms, els bars, les llars i les sensacions de l'escriptor a la ciutat

La ruta de la poesia
Què fer

La ruta de la poesia

Tots els llocs de la ciutat per on han passat i passen les muses i els poetes

La ciutat de Marsé
Què fer

La ciutat de Marsé

Els escenaris emblemàtics de l'autor d'‘Últimas tardes con Teresa’

La ruta de Pepe Carvalho

La ruta de Pepe Carvalho

Pels mitòmans sibarites, els restaurants preferits de Vázquez Montalbán

El món dels llibres

Llibreria Laie

Llibreria Laie

Laie és una de les llibreries de capçalera de lletraferits i lectors a la recerca les darreres novetats literàries, d'àmbit nacional i internacional. El seu fons es completa amb referències bibliogràfiques de filosofia, història i ciències socials, art i arquitectura. Cinèfils i melòmans també hi trobaran el seu què.

Norma Comics

Norma Comics

Tant hi fa si us vau criar amb en Corto Maltès, 'El capitán trueno' o 'Bola de drac', si us agrada Art Spiegelman, Daniel Clowes o Jacques Tardi. Aquest és el paradís de tot amant de la vinyeta, siguin quines siguin les seves pleitesies. Amb un pis extra per a cinèfils i uns aparadors que no tenen vergonya de combinar Jack Skellington amb el bo de l'Spirou. Llamp de rellamp!

Llibreria Millà

Llibreria Millà

Situada al 'triangle de les Bermudes' de l'escena catalana, entre el Liceu i el Romea, Millà ha assortit durant més de cent anys els professionals i aficionats del teatre amb els llibrets per a muntatges teatrals.

+Bernat

+Bernat

Enrique Vila-Matas en parlava a 'Aire de Dylan'. Aquest espai és la suma d'esforços d'una cinquantena de persones que es van unir per convertir la petita papereria Bernat en una gran superfície que ocupa un local on abans hi havia un monstruós 'sex shop'. Ara és una llibreria amb cafeteria, sala d'exposicions i molta empenta.

La Central

La Central

Malgrat els seus inicis com a llibreria especialitzada en Humanitats el 1996, La Central ha esdevingut una dels espais de referència entre lectors, autors i editorials. S'hi poden trobar títols d'antropologia, arquitectura i disseny, art i cinema, fotografia, però també referències de poesia i arts escèniques, entre d'altres. La narrativa nacional i internacional i edicions difícils de trobar coincideixen a l'espai del carrer Mallorca.

Casa Anita

Casa Anita

Un espai dedicat a infants i joves on els adults també passen hores descobrint meravelles amb coberta, històries i un final. Es pot demanar consell a la llibretera, parar l’orella a les recomanacions que fa a la resta de clients o anar per lliure i remenar per seccions. Hi ha l’espai de tapa dura, per als que encara no saben llegir; el de contes populars i rondallística, al costat d’una petita selecció per a adults; i l’espai de narrativa, música, teatre, poesia i artistes, encarats a la secció de pedagogia, joc i llibres que parlen de llibres. Però la nineta dels ulls de Casa Anita són els àlbums il·lustrats, que esperen el seu torn per ser oberts, endreçats dins de caixes de vi.

Més llibreries