[title]
Abanderats del rock de guitarres dels últims 20 anys a Barcelona, els Mujeres continuen fidels a la seva filosofia. En temps d'algoritmes i de cultura basada en rècords i altres xifres, es mantenen en una zona de resistència que inclou sales i segells petits, música en format físic, concerts a preus raonables i esperit do it yourself. I malgrat anar a contracorrent, els va bé, són on volen estar. Ara, el grup format per Yago Alcover (veu i guitarra), Pol Rodellar (baix i veus) i Arnau Sanz (bateria i veus) publica el seu setè àlbum Es un dolor inexplicable (Sonido Muchacho, 2026), i ho fa amb una campanya per donar suport a les botigues de discos.
Heu tret una sèrie de singles que només es podien comprar en botigues de discos, per reivindicar el format físic, el vinil, i afavorir que la gent vagi a les botigues.
Pol Rodellar: Sí, estàvem una mica cansats de l’obsessió que hi ha per part de bandes i segells de sempre estar mirant els números, les escoltes, i que això pugui repercutir després en fer festivals o un sold out ràpid i tot això. I era una mica dir: tornem una mica enrere, frenem, i treguem vinils com s'ha fet tota la vida, també amb els avançaments amb una cara A i una cara B, que és com un regalet extra de pistes que no estan al disc i que nosaltres no pujarem a Spotify de moment.
Yago Alcover: També és reivindicar el comerç local i els espais que han sigut importants per la música independent. Va una mica de plantejar aquests espais com espais de resistència, no tot es basa en una cultura quantificada sinó que es mou més per una identitat o una voluntat també de ser més minoritari, marginal, alternatiu. És també reivindicar que hi ha molts segells que depenen també de que es vengui aquest format físic, i són segells que ajuden a que apareguin bandes noves, escenes noves. Ens semblava fonamental articular-ho des d’aquí.
Estàvem una mica cansats de l’obsessió que hi ha per part de bandes i segells de sempre estar mirant els números
Pel que fa als concerts, veiem bogeries, la febre pels sold outs, els rècords... Ja heu parlat de com es creen falsos sold outs. Com us posicioneu respecte de tot això?
Y.A.: Hi ha una sensació com de creixement permanent, una espècie d'obsessió amb únic objectiu, que és tocar a un pavelló. Nosaltres ens mantenim amb la idea de les sales petites, s’ha de reivindicar la sala petita, perquè és una cosa que està en una situació molt crítica. Que hi hagi sales petites on tu pots tenir una experiència com a espectador més íntima, més propera, potser més autèntica, amb una venda d'entrades molt més assequible o normal, perquè no només es tracta de la cultura del sold out sinó de les barbaritats que es paguen per les entrades.
P.R.: I els preus flexibles.
Y.A.: Exacte. Aquestes dinàmiques també de comerç totalment embogides, i de fet il·legals, han sortit unes declaracions aquesta setmana d'uns treballadors de Live Nation que són totalment vergonyoses [són executius de la companyia rient-se dels espectadors dels seus concerts per pagar més del compte].
P.R.: I també és un problema de referents perquè després molta gent comença una banda mirant aquestes grans històries d'èxit que tots coneixem. Grups que comencen ja somien en anar al WiZink o al Movistar Arena. I llavors, quan s'adonen que això els queda molt lluny, els crea genera molta decepció i confusió.
Hi ha molta consciència de comunitat, de compartir tragèdies, de compartir èxits, compartir petits moments d'eufòria
Arnau Sanz: Sembla que sigui una lluita però nosaltres l'únic que fem és replicar el que hem vist. Nosaltres ens vam interessar per la música veient a grups a petites sales, a casals, a llocs ocupats. Comences un segell, muntes una tenda, bàsicament fem el que sabem fer, que és fer les coses d'aquesta manera. Nosaltres ens sentim molt còmodes fent aquestes coses i gestionant al màxim tot el que podem nosaltres i agraïm aquests espais que segueixen aguantant perquè l'important, més que explotar, és aguantar fent una cosa que t’agrada, ja sigui venent discos, anant a concerts, tenint una sala o fent música, que és el nostre cas.
En les vostres lletres utilitzeu molt la primera persona del plural, el "nosaltres". Hi ha una mena de sentiment de celebració de derrotes compartides.
P.R.: Sí, hi ha molta consciència de comunitat, de compartir tragèdies, de compartir èxits, compartir petits moments d'eufòria. Però tampoc en som gaire conscients, no pensem les lletres en termes de discurs. És una cosa més emocional. Al tema Caen imperios aquest “seguiremos” parla a la gent, però també estem parlant de nosaltres com a banda. És un “seguiremos” d’intentar aguantar i un intentar viure en un món que t’està donant cops per tot arreu. I és aquesta idea d'abraçada comunitària, de voler incloure'ns tots a l’hora de poder sobreviure.
Seguiu inspirant-vos en els anys 60 i en Phil Spector. És un període històric curt però dona per molt, vosaltres heu fet set discos invocant aquest so.
P.R.: Sí i potser tens un referent que poden ser els Ramones, i el referent dels Ramones sí que era això que dius. Nosaltres també hem anat escarbant i al final sí que sempre sembla que acaba tot més o menys cap al mateix lloc. Però en aquest disc hem intentat modernitzar una mica més el so, no tirar a una cosa tan retro.
Grups que comencen ja somien en tocar al WiZink o al Movistar Arena
Y.A.: És aquesta idea d'anar a cançons molt essencials i que es mouen en tres o quatre acords, que tenen una estructura reconeixible. És curiós com necessitem escoltar d'alguna manera sempre la mateixa cançó. I la preeminència melòdica... sí, hi ha coses que són molt nosaltres. Potser és aquesta idea de seguir sent tu, de seguir la fórmula: stick to the formula. No ho sé, hi ha tantes maneres d'interpretar-ho. Però ens costa molt la idea aquesta de les referències, vivim una mica com en una espècie de bombolla amb el grup, però sí que sona més modern, no és un disc tan retro.
Sonido Muchacho és el segell de referència de grups de guitarres de Madrid, però vosaltres sou catalans i en sou uns dels artistes principals. Com ho viviu?
P.R.: Bé el segell toca molts sons, també té coses més urban. Nosaltres hi vam entrar el 2017 amb Un sentimiento importante i el segell era molt diferent, potser sí que era més de guitarres i publicava molt singles en aquella època. Crec que no tenia cap dels grups grans... hi havia La Plata però, no hi havia cap dels súper grups pels quals és conegut ara. Hem crescut amb el segell, ens hem alimentat molt mútuament i tampoc som gaire conscients del que pot significar per la gent de fora, sé que hi ha molts grups que deuen començar i deuen voler que els publiqui Sonido Muchacho i envien les seves maquetes allà i no reben resposta. Però almenys jo no sóc gaire conscient de l'honor d’estar allà o de veure el pes que té el segel.
A.S.: Jo considero que per a nosaltres és com: "Bé, nosaltres traiem els discos al segell del Luis [Luis Fernández, baixista de Los Punsetes, i ara president d’Universal Music Spain].
P.R.: I l'Edu, de l'Edu [Fernández, project manager del segell].
A.S.: Sí. Ha sigut sempre una relació molt maca, amb el Luis ja havíem estat parlant abans de treure Un sentimiento i tot ha sigut sempre molt orgànic, molt natural, sempre ens han donat una confiança total pel que fa a com volíem les coses. Tenim idees molt semblants. Hem crescut en paral·lel, el segell ara és molt gran, però crec que va ser un bon canvi en un en un moment en què potser nosaltres necessitàvem donar un pas a l'abisme. El segell va fer una bona feina amb nosaltres i estem encantadíssims de seguir fent coses amb ells.
Amb Sonido Muchacho vam notar un canvi brutal
P.R.: De fet jo el 2010 vaig tenir una botiga de discos [Luchador Records] i el Luis m'enviava els seus set polzades que no es venien ni a tiros. I llavors també sempre m'ha quedat aquesta imatge de dir: "Bueno, que no es flipin amb Sonido Muchacho, que recordo aquest inici i aquells discos que es quedaven sempre a les cubetes", que eren discos boníssims, però el problema és la gent, que té mal gust.
Y.A.: Per a nosaltres és això, comencem amb el Luis que és gairebé un col·lega perquè el coneixíem de bandes i ell ja havia volgut editar Univers [un altre grup de Yago Alcover]. La pedregada va estar a punt de sortir amb Sonido Muchacho, una cosa tot estranya, sí. Teníem la sensació que d’anar a un lloc on on et podien entendre bé i de cop el segell creix, tu també creixes i ha sigut com molt orgànic.
I el fet que el segell sigui de Madrid?
YA: Amb això hem notat molt de canvi perquè nosaltres havíem treballat només amb discogràfiques a Catalunya. Vam notar un canvi brutal. No sé si és per per la manera a la que es treballa, si és perquè realment tot està súper centralitzat, però nosaltres feia molt de temps que havíem sortit de l'òrbita dels festivals i amb Sonido Muchacho, el Luis parlava pràcticament amb tots els promotors importants i va ser molt radical. Vam tornar una altra vegada a estar al panorama nacional. Ens considerem un grup molt de Barcelona, però ens preocupa veure que no hi ha gaires segells de guitarres, falten grups nous i que passin coses.
