Nausicaa Bonnín: "No hauria sobreviscut més de 24 hores a cap dels llocs on va estar Neus Català"

La història de Neus Català es continua explicant. Això és el que ella volia des que va ser alliberada del camp nazi de Holleischen, on la van enviar després d’estar a Ravensbrück i des d’on va liderar un grup de preses que van combatre l’exèrcit nazi sabotejant 10 milions de les bales que els obligaven a fabricar. Era l’anomenat Comando de les Gandules, format per dones que continuaven lluitant i arriscant les seves vides des del captiveri i l’horror. Nausicaa Bonnín és qui dona vida a Català en aquest film de Miquel Romans que adapta lliurement part de la novel·la de Carme Martí 'Un cel de plom' i que té la première mundial el 22 d’abril al BCN Film Fest (el 28 d’abril arriba a les sales).

Explicar la història perquè no es torni a repetir, fins a no poder més, si cal, “era el seu objectiu”, explica Bonnín. “No va voler mai ser protagonista, però parlant d’ella el que pretenia és que es parlés de totes, d’aquest grup de dones que va sobreviure i va deixar aquest llegat”. Avui, sorprèn veure l’esperit avançat d’aquestes dones republicanes. “Les fotos de la Neus adolescent són impressionants, amb pantalons curts i tirants; pels testimonis que tenim sabem que aquesta modernor no estava gaire ben vista”, explica.

Les fotos de la Neus adolescent són impressionants

Català va néixer als Guiamets, un petit poble del Priorat, de família pagesa. Es va fer infermera i al final de la Guerra Civil va ajudar a passar la frontera a 180 nens orfes. Un cop a França va formar part de la resistència, fins que va ser denunciada a les autoritats nazis per un apotecari de Sarlat i va ser detinguda amb el seu marit. La van tancar i maltractar a la presó de Llemotges, i d’allà la van deportar al camp de concentració per a dones de Ravensbrück fins que la van transferir al camp de treball de Holleischen, amb les companyes de l’anomenat Comando de les Gandules. Neus Català no va ser una heroïna de pel·lícula, sinó una heroïna real.

“Tinc clar que no hauria sobreviscut més de 24 hores a cap dels llocs on va estar la Neus”, assegura Bonnín, que va haver de buscar quin era el seu “propi horror i a partir d’allà fer-lo gran”. Es plantejava micro objectius per sobreviure fins a l’endemà: “He de seguir treballant per arribar a la sopa de merda que em donen per sopar”, es deia. Al rodatge van passar molt de fred i això també la va ajudar a “localitzar el dolor”.

Tenim tendència a l’oblit, però la història de la Neus Català no ens queda gens lluny. Per una banda, només fa quatre anys que va morir. De l’altra, assistim a l’ascens de l’extrema dreta. És per això que el seu testimoni és tan important, i és per això que es va voler quedar l’uniforme de ratlles, el de la famosa foto amb el número 50.446. “Sí, el vestit de deportada simbolitza la preservació de la memòria històrica –diu Bonnín–; de fet, la foto icònica de la Neus Català, que sembla que sigui feta als camps, és posterior, se la va fer per recordar”.

Brins d’esperança

“El primer impuls que tindríem tots és el d’oblidar, però hi ha un moment clau en què ella decideix fixar a la retina totes aquelles imatges tan dures i se’n va a mirar els cadàvers i totes aquelles coses de les quals estaríem temptats d’apartar la mirada”, afegeix. La pel·lícula també està carregada d’humanitat. No només per la solidaritat que hi ha entre les companyes de captiveri, sinó pels matisos dels personatges, fins i tot els nazis, especialment una vigilant que les ajuda en secret. “Segurament les coses no devien ser blanques o negres, hi devia haver grisos; segurament, per a aquella noia, treballar al camp era la manera de sobreviure, però també era capaç de donar-los un cop de mà des del seu lloc de privilegi”, diu Bonnín. 

Va ser un rodatge molt dur, vam passar molt de fred

“Va ser un rodatge molt dur, vam passar molt de fred”, explica Miquel Romans, que debuta en el llargmetratge de ficció amb 'Un cel de plom'. “Vam rodar a Terol, a la serra d’Albarrasí, on hi ha uns boscos a més de 1.800 metres d’altitud i estava tot nevat”. Després de llegir el llibre de Carme Martí, Romans sabia que havia de fer la pel·lícula, que si no la faria algú altre. “La gènesi va ser la mort de la Neus Català el 13 d’abril del 2019”, el mateix dia que va néixer l’Agnès, la seva primera filla.

El caràcter de la Neus

“Al principi feia molt de respecte, perquè té moltes capes de responsabilitat”, explica el director barceloní, a qui la filla de Català ha dit que ha vist en Bonnín el caràcter de la seva mare. Un altre al·licient de la pel·lícula –a part d’un elenc que compta amb intèrprets com Rachel Lascar, Roger Batalla, Iria del Rio, Natalia Barrientos, Paula Vélez i Laura Conejero–, és l’atmosfera que aconsegueix la música de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), feta íntegrament a partir de les veus de les Tarta Relena.

NO T'HO PERDIS: Les 50 millors pel·lícules de la història del cine