[category]
[title]
Amb sentit de l'humor però també amb la contundència necessària, el còmic Òscar Andreu ens pica el crostó amb el Manual de defensa del català (Univers). El subtítol és del tot eloqüent i, esclar, sarcàstic: Sobre les aventures i despventures d'un catalanoparlant d'ascendència andalusa a la capital de Catalunya ben entrat el segle XXI i com topa de manera fortuïta amb la fórmula per salvar la llengua. Esclar, com salvarem la llengua? Parlant-la! Sembla fàcil, però calen 76 pàgines per desgranar tot un argumentari que ens fa riure i a la vegada ens torna la mirada, com si es tractés d'un mirall lingüístic. Si ho acaba petant per Sant Jordi –i tot sembla indicar que així ho farà– serà una gran notícia.
¿Qué pone en tu DNI?
Al meu DNI hi posa moltes coses, algunes que són veritat, d'altres no tant, i hi posa una cosa molt important: que soc espanyol de 27 maneres diferents. Si t'ho han de recordar tant, és que potser tenen un dubte existencial.
L'humor és l'últim recurs abans de fer-se el harakiri?
És que el derrotisme no ens el podem permetre, sobretot per la gent que ens ha precedit, gent que ha patit guerres civils, persecució, violència extrema pel fet de ser catalans i parlar en català. I sí que es pot arribar a interpretar que potser és el pas previ a acabar llançant el barret al foc, però és que això no entra dins dels meus plans.
Jo crec que hi ha poques societats que puguin enfrontar-se a una cosa tan definitiva, tant que vé de gust lluitar-hi a favor, com la defensa de la llengua pròpia. La defensa de la llengua pròpia és la defensa de la pròpia identitat, que és la defensa de la sobirania del poble de Catalunya. Això s'estructura al voltant de la llengua, de la cultura. La llengua és només una excusa.
El bilingüisme banal mata
El bilingüisme mata?
El bilingüisme banal mata, essencialment. Mata l'altra llengua, la que no té exèrcit, la que no té jutges, la que no té els mitjans a favor tota l'estona, fins i tot els propis moltes vegades. Clar, nosaltres no som una societat bilingüe, nosaltres som una societat bilingüitzada. Vull dir que, per pressió, sí que en parlem dues de llengües, per pressions diverses. No totes amb violència, però el que hi ha de fons i moltes vegades a la forma és que una de les dues llengües, la poderosa, l'hegemònica, sí que ha acabat entrant una mica amb calçador. Per això dic que aquesta mena de bilingüisme banal doncs mata, mata una de les dues llengües, que sol ser la llengua minoritzada, que no és minoritària, és minoritzada. Aquí hi ha un matís important.
La solució, que exposes perfectament al llibre, és parlar-lo. Per què ens costa tant?
Per diverses qüestions. Primer perquè ens hem acostumat a aquesta indefensió apresa. Ens han venut unes motos que nosaltres hem comprat: que si és de mala educació, que si l'altre no ens entendrà, que si és de gent de poble, que si és de burgesos, que si és d'esclavistes... tota aquesta ferralla l'hem comprat i moltes vegades l'hem incorporat.
Però clar, un cop descobreixes que això t'ho han venut i que tu ho has comprat una mica per mandra, una mica per imposició i una mica per força, t'adones que surt més a compte mostrar-te ferm en la defensa d'allò que és teu, que és propi, que és el teu país i la teva cultura, que no pas renunciar-hi. Si renunciem a això estem renunciant a una part molt important de nosaltres, de la nostra història, etcètera. Hem comprat aquestes motos però ara cal fer-les desaparèixer.
Fins ara ens havien venut que per educació s'havia de parlar l'altra llengua, la llengua forta, la que té l'exèrcit i tot això
Què diries a la gent catalanoparlant que quan es pensa que algú és de fora s'hi dirigeix en castellà?
És una d'aquestes coses que hem après per pressió i per ves a saber què pensaran. Però el que fins ara s'ha dit poc, o no s'ha dit gaire obertament, és que cada cop que fem això, cada cop que nosaltres renunciem a la nostra llengua l'estem portant la llengua a un carreró sense sortida, l'estem apunyalant, l'estem escanyant. Carles Porta faria una temporada sencera amb tot això. Fins ara ens havien venut que per educació s'havia de parlar l'altra llengua, la llengua forta, la que té l'exèrcit i tot això.
Es tracta de continuar sent una llengua dèbil? No, es tracta de recuperar l'espai que li pertoca al català, que és la llengua dels catalans, dels Països Catalans. Jo crec que ens empodera, ens dona força. Fins ara totes aquestes situacions relativament violentes que podia crear la llengua, això ho expliquen els lingüistes: que en una situació en què una llengua té més poder sobre una altra, tu el que fas com a parlant, quan t'adreces a algú que detectes que no és del teu grup lingüístic, tries la llengua no marcada. Paradoxalment, la llengua marcada a Catalunya és el català. Doncs deixem de marcar-la, l'hem de viure d'una manera natural. Això no és fàcil de fer, però un cop obres la porta, en la llibertat també s'hi està molt bé.
A banda de la responsabilitat individual, potser hi hauria d'haver lleis que fessin el català imprescindible per a viure a Catalunya. Trobes que als que hi ha ara ja els va bé com està?
Sí, als que hi ha ara ja els hi va bé perquè els interessa que no hi hagi conflicte, perquè viuen de la pacificació, viuen de retre homenatge a aquells que ens volen desapareguts o, si més no, fer callar. No els surt a compte que hi hagi algú posant el dit a la nafra, i quan dic algú em refereixo a moltíssima gent que ja ha dit prou d'aquesta situació.
Això posa de manifest un conflicte cultural, territorial... són molts conflictes a l'hora que, si tu volies amagar-lo, tothom decideix una mica per economia amagar aquest conflicte. Però clar, quan te n'adones que renunciar al conflicte és renunciar a la llengua, renunciar al país i renunciar a la cultura, la renúncia és tan alta que surt més a compte no renunciar al conflicte.
Rebat-me aquesta afirmació: "El castellano nunca fue una lengua de imposición".
Això que va dir Joan Carles I fa uns anys no s'ho creuen ni ells. Només cal obrir internet o un llibre d'història, no els demanaré aquest esforç , només a la Viquipèdia la història dels greuges contra la llengua catalana i la història d'imposició és imposició per terra, per mar i per aire.
I no estic parlant de fa 300 anys, que també, al 1700 els avantpassats dels Borbons ja prohibeixen que els catalans a la Catalunya del Nord s'expressin en català en determinats àmbits. Estic parlant d'avui, d'abans d'ahir i malauradament, probablement aquesta repressió arribi d'aquí a unes setmanes; ja sortirà una notícia dient que algú no l'han atès en català quan anava al metge, una cosa que em sembla bàrbara. I qui diu això diu el fet de poder viure de manera normal com un català pugui viure en català a Catalunya. Sembla que hagi de ser una qüestió bàsicament de justícia i de drets, i hem de reivindicar aquests drets. I evidentment, això que mai han imposat la llengua suposo que és una cosa que ells se la volen creure, però és que no, de debò, jo crec que s'ho creguin.
Què passaria si un guàrdia civil d'Àvila de sobte un dia el seu fill comença a dir catalanades?
Al llibre et planteges què passaria si fos al revés. Allò del guàrdia civil d'Àvila que no pot fer vida normal en castellà.
Plantejo què passaria si un guàrdia civil d'Àvila que treballa a Madrid de sobte un dia es lleva i el seu fill comença a dir catalanades i intenta posar un canal de tele i només fan coses en català, i han d'anar a veure una pel·lícula que està doblada en castellà, però és que han d'anar a Segòvia a veure-la.
Imagino com seria la vida si el que vivim nosaltres gairebé de manera natural o naturalitzada ho visqués ell. Em fa gràcia posar aquesta gent en aquesta tessitura. Explico al llibre que probablement el que faria aquest guàrdia civil és demanar el trasllat a un lloc on pugui parlar tranquil·lament el castellà; per tant, aquest guàrdia civil demanaria el trasllat a Barcelona, per exemple.
Categoritzes diversos tipus de parlant i n'hi ha tres que m'han fet molta gràcia: el parlant de Schrödinger, el Pompeu inesperat i el Gore-Tex.
Faig una mena de repassada a la tipologia de parlant de català, uns parlants que han actuat a la pressió i a la repressió i per tant ens hem diversificat. Hi ha el parlant de Schrödinger, que ja dic que parla i no parla el català a l'hora; és capaç en una frase de dir una paraula en català i una en castellà, i la sintaxi ja la trobarem. Hi ha el Gore-Tex, que són parlants que porten 40 anys a Catalunya i són impermeables al català. Poden parlar alemany, poden dir guten morgen, good morning, kalispera, però no els trobaràs dient bon dia, no els enganxaràs, perquè per a ells suposo que la llengua minoritzada i perseguida és el castellà.
El parlant de Schrödinger és el que parla i no parla en català
O hi ha també els que he anomenat "Pompeus inesperats". Això també forma part d'això que dèiem: que iniciem moltes vegades les converses en castellà per economia, de dir "m'estalviaré haver-me d'explicar". I aleshores, hi ha gent que a la tercera rèplica, després de parlar amb un accent que podria ser andalús o extremeny, es passa al català i parla un català collonut. I dius: "home, és un Pompeu inesperat". Les situacions de pressió, de repressió, aquesta situació anòmala, fa que tinguem aquest tipus de parlants.
Has fet alguna connexió entre aquestes tipologies de parlants i els personatges que fas a La competència?
Sí, d'alguna manera tenen la tranlació en alguns dels personatges que fem i que faig a la ràdio. Des del personatge que intenta no parlar en català en públic per no molestar o que, quan considera que ja hem parlat massa català, ja demana "si us plau no molestem a la gent" –com si un idioma, l'idioma propi d'un país, molestés–. Hi ha el que no hi renuncia de cap de les maneres, el Mohamed Jordi. Hi ha el que fa una barreja d'un idioma i un altre d'una manera que si ho veus des de fora no s'entendria, però si has viscut en aquest context s'entén perfectament. O qui només utilitza certes expressions catalanitzades, etcètera. O qui resulta que és absolutament impermeable a qualsevol tipus de català.
Al cap i a la fi a La competència ens nodrim de personatges i persones del món real per fer la caricatura. Una mica per pujar de to determinats trets, que de fet és la definició de caricatura, i això fa que molta gent es pugui, si no sentir-se identificada, sí que pugui identificar alguns d'aquests personatges al seu voltant.