[title]
A Anglaterra, és tradició aprofitar el sol d’estiu per representar obres de teatre als grans parcs —i res no atura la funció, ni tan sols la pluja—, o fins i tot als jardins privats de cases senyorials, que sovint s’obren al gran públic només per a la ocasió. La companyia de teatre Parking Shakespeare —coneguda per versionar les peces del dramaturg anglès amb adaptacions que s’allunyen de l’original i que acostumen a tenir un gir humorístic— manté aquest ritual que es practica des de fa generacions, i fa l’estrena mundial en català de Cimbelí al Parc de l’Estació del Nord, sota la direcció de Jenny Beacraft i basada en la traducció de Salvador Oliva. Les funcions tenen lloc cada dia de la setmana (excepte dimarts i dimecres) a les 19 h, del 3 al 28 de juliol, i l’entrada és d’aportació voluntària.
No és fàcil fer una reedició d’una de les creacions de Shakespeare, i per això els directors canvien cada any. De vegades és una figura coneguda qui s’interessa pel projecte i, d’altres, és la mateixa companyia qui escull la direcció a dit per la seva metodologia i estil. Això sí, en totes les interpretacions hi aboquen un gran contingut social i contemporani, i l’amenitzen amb un toc d’humor perquè el gran mestre anglès no perdi mai la frescor.
Un Cimbelí esbojarrat
Parking Shakespeare, creada el 2009 amb la idea anglosaxona de representar les obres de William Shakespeare en parcs públics i en català, torna aquest 2025 amb una proposta que fa diana en l’estil més atrevit i eclèctic que caracteritza la companyia. Cimbelí, publicada originalment el 1610, és una drama-comèdia que dona molt de joc: una mena de destil·lat dels grans temes de Shakespeare, barrejats com en una última gran obra de síntesi.
És una aventura trepidant on apareix un reguitzell de personatges passats de rosca: un rei incapaç de governar, una madrastra perillosa que dissimula les seves intencions mortíferes amb un somriure dolç, un fill narcisista fet a mida per ser el nen mimat de casa, dos bessons raptats fa anys, una història d’amor que desafia el destí, i, al centre de tot, potser l’heroïna més valenta de Shakespeare: Imògena.
Com sempre, l’obra no es queda només a l’escenari —una estructura minimalista que imita els teatres grecs del Parc de l’Estació del Nord—, sinó que trenca la quarta paret i interactua amb el públic. Així que no us estranyi si, de cop, us convertiu en un personatge més d’un dels contes més animats de Shakespeare.