[title]
Com la Javiera, la protagonista de La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama), Paulina Flores (Santiago de Xile, 1988) fa gairebé cinc anys que viu a Barcelona. Va venir a la ciutat per fer un màster i encara hi resisteix. La seva última novel·la, divertidíssima, narra les peripècies d’una jove xilena que arriba a la capital catalana durant la pandèmia de la covid, s’enamora, viu mil aventures i s’obsessiona amb la mort.
Per què vas venir a Barcelona, a aquest poble amb metro, com diu un dels teus personatges?
Només coneixia Barcelona literàriament. Sabia de Barcelona per Bolaño, per Genet, pel conte de la Mariana Enríquez. Vaig venir a estudiar un màster d’escriptura creativa amb una beca. I m’hi vaig quedar perquè, entre altres coses, no he conegut cap altra ciutat on els llibres siguin tan importants. Crec que Buenos Aires i Barcelona són els dos llocs del món on he vist tanta gent boja pels llibres. Per a una persona com jo és el millor lloc. En l’era postpandèmica, la ciutat està plena d’orfenats, molta gent sense pares, i ens ha quedat molt afecte. I la platja, és clar.
Per a un escriptor xilè, la petjada de Roberto Bolaño és forta?
És forta. No m’ho prenc amb massa solemnitat. M’agrada molt com escriu i això em permet que la seva petjada sigui ferma, però no auràtica. No com una fotocòpia, sinó com una empremta real, un registre. De fet, abans de començar a escriure la novel·la vaig tornar a llegir La pista de hielo, que és una novel·la de suspens, negra, de detectius a l’estil Bolaño, on que es resolgui o no el cas no és el més important. És meravellosa perquè no importa qui va matar, sinó qui va morir. En aquella època va ser una innovació molt important dins el gènere, tot travessat amb molta ironia, amb coses divertides. Jo pensava: ‘És clar, arrossegar un cos per una pista de gel és molt fàcil’. La persona que mor és una dona i tots els sospitosos són homes. Posa en evidència això. És una novel·la molt interessant. Va ser genial rellegir-la i rellegir-la aquí.
La primera frase de La próxima vez que te vea, te mato és: "La Laura se suïcida en unes hores". És un començament molt demolidor i expliques el final, com a La mort d’Ivan Ilitx.
També m’agradava plantejar-ho així. Una de les coses que estava aprenent quan escrivia la novel·la era parlar de la mort, del suïcidi, de l’amor sense donar-hi tantes voltes. Perquè quan vas a parlar d’aquests temes, sembla que hagis d’escriure un tractat, primer. I no. Has de parlar de la mort o del suïcidi amb les paraules amb què cal parlar-ne.
Quina relació tenen per a tu l’amor i la mort?
Hi ha molts components. Crec que, escrivint aquesta novel·la, per primera vegada la mort em va impactar. La mort és com la contracara, el final d’alguna cosa. I l’amor sembla que és el principi d’alguna cosa, almenys en l’amor juvenil. A nivell conceptual intentava entendre això. Però també l’amor i la mort comencen a significar altres coses a nivell simbòlic dins la novel·la. Quan parlo de l’amor, per exemple, també estic parlant del sistema capitalista i consumista. I quan parlo de la mort també parlo del procés creatiu, dels finals, de la manera d’afrontar-los.
Parlant de l’amor, també parlo del sistema capitalista i consumista.
La Javiera és dolenta?
La Javiera és moltes coses. És humana. És curiós perquè molta gent em pregunta: la Javiera és dolenta, és bona, està boja, és maníaca? És un personatge complex, molt humà, com un home dels 90, amb llums i ombres.
Què hi ha de tu, en ella?
És xilena... Un 17,6% sóc jo. De debò: al principi, hi ha la generalitat de l’anècdota, de la xilena que ve a Barcelona a estudiar un màster en una migració bastant protegida en comparació amb d’altres. Per mi era important assenyalar això. I després, la Javiera és un personatge que al principi una ha de portar al darrere i donar-li experiència, però després se m’acaba escapant totalment. Aprèn a anar en bicicleta i transforma la bicicleta en una moto elèctrica.
Un escriptor ha de ser una mica malvat?
No diria malvat, però hi ha una cosa amb la fredor i amb un mateix. Jo, quan veig una baralla al carrer, no miro. I, a vegades, cal seguir certes coses i tenir un cert nivell de despietament. Has de ser molt fred perquè mostraràs moments incòmodes. Tractaràs amb l’horror, amb la tragèdia, però es va fent un equilibri. Cal ser valent, també, perquè cal enfrontar molta frustració i molta solitud.
Expliques que només hi ha dues escriptores que hagin matat els seus marits i que són xilenes.
Ho vaig investigar i, de moment, cap altra. Són perillosament intenses, com diu la Javiera. Si llegeixes les cartes de la Gabriela Mistral, hi ha altes dosis d’intensitat.
M’agraden molt les imatges de la novel·la, com una escena en què la Javiera es fica en una gàbia, a la Barceloneta. Com les has treballat?
M’agrada estar al límit... Aquell capítol va ser molt especial en la construcció. Estava llegint El niño que enloqueció de amor, que comença amb una comparació entre els tipus d’enamorats i els ocells. Com diu la Javiera, qualsevol persona romàntica, artista o poeta se sent inspirada pels ocells per vanitat, perquè són lliures, volen. Sempre intento donar-hi un gir. Doncs, hi ha coloms, una cosa pedestre. La idea era veure la bellesa d’aquella vulgaritat, de l’adaptació ciutadana. Allò de la gàbia va sorgir perquè estava buscant com tancar aquell capítol i un dia en vaig veure una just en un contenidor. Allà estava.
Qualsevol persona romàntica, artista o poeta se sent inspirada pels ocells per vanitat, perquè són lliures, volen
Estàs sempre entre la realitat i la ficció, la vigília i el somni?
Perquè la Javiera no separa gaire bé aquestes dues coses. Penso en ella com una mena de Quixot, però a l’inrevés: el Quixot vol sortir a fer el bé i no li surt i la Javiera vol fer el mal, convertir-se en una femme fatale i, és clar, tota empresa té les seves dificultats. Aquesta és la part més realista de la novel·la: qualsevol cosa que un vol fer és difícil.
Què has descobert aquests anys a Barcelona?
M’he retrobat... Sonarà molt estrany, tenint com a referència Poeta chileno [novel·la d’Alejandro Zambra] i la poesia a Xile. Però, des que vaig arribar aquí, llegeixo un munt de poesia. Crec que tinc molt present que en qualsevol moment hauré d’agafar les meves coses i no mudar-me de país, però sí de pis. Em preocupo molt per comprar llibres de poesia.
Els llibres són petits...
No només per la petitesa, cosa que té sentit, sinó també perquè em sembla molt important. En aquesta indústria del fast fashion, veig la poesia com una mena de cocodril que va conviure amb els dinosaures, que ha travessat totes les èpoques, i que encara es manté dret. També m’ha reconciliat amb la meva part intel·lectual. Quan vaig sortir de la universitat, tenia un sentiment, justament per haver estudiat literatura i adonar-me que a ningú li importava, d’odiar els llibres, d’estar en contra de tot allò que sonés esnob. I, com que a Barcelona tot és esnob, cap problema. És una cosa més que es fa. De veritat, és una ciutat on es llegeix molt, es fan moltes tertúlies, es conversa molt i no significa res superior, que siguis cuico, pijo, sinó una cosa que la gent fa perquè li agrada fer-ho. Això em sembla preciós.
Veig la poesia com una mena de cocodril que va conviure amb els dinosaures, que ha travessat totes les èpoques, i que encara es manté dret
I el clima de l’època?
També pel clima de l’època: si hi ha en Trump al poder, o Milei, o tota aquesta gent feixista, sobretot antiintel·lectuals, és natural que una forma de creativitat per lluitar contra això sigui tornar als llibres. Per intentar imaginar d’una altra manera, fins i tot per arribar a llocs delirants, perquè la imaginació no es quedi estancada en aquesta realitat idèntica i repetitiva.