[title]
“No et crec!”, deixa anar sorprès Pedro Alonso (Vigo, 1971) quan el periodista li explica que aquesta és la seva segona trobada, moltíssims anys després d'una entrevista als inicis de tots dos. El motiu era parlar de la que va ser la primera pel·lícula de l'intèrpret, 'Alma gitana' (1996). “Jo començava, i venia de passar dos anys amb La Fura dels Baus, que va ser la meva primera experiència a l'ofici. Ens podem felicitar de ser vius”, diu entre rialles. Després d'aquell debut amb rol protagonista va arribar la irregularitat, la manca d'oportunitats fins a flirtejar amb llençar la tovallola. No seria fins al 2008 quan la sèrie gallega 'Pare Casares', primer, i 'Gran Hotel' (2011), després, li van fer recuperar la fe al seu ofici.
Tres dècades més tard, i després d'uns quants alts i baixos laborals, l'actor gallec segueix aprofitant el radical canvi de vida, professional però també personal, que va arribar amb el fenomen global de 'La Casa de Papel'. A l'spin-off que Netflix estrenarà el proper 29 de desembre, i que pren el nom del seu personatge, 'Berlín', Alonso segueix encapçalant una banda de lladres, però, en una preqüela que viatja cap enrere en el temps, el nostre home no és encara el sociòpata que vam conèixer. A la nova sèrie, lidera un grup de personatges disposats a desvalisar una casa d'apostes parisenques que salvaguarda (o intenta salvaguardar) la col·lecció de joies més valuoses mai vista. Amb un to molt més lleuger i sofisticat, 'Berlín' arribarà a la plataforma disposada a repetir èxits no tan pretèrits.
Què hi ha d'aquell Pedro Alonso d'Ànima gitana respecte del que tinc al davant?
Doncs molt i res. Quan he tornat a Vigo i m'he trobat gent coneguda, amics de l'institut, i em diuen que estic igual... absolutament no! Cada cop tinc més la impressió que la vida són diverses vides. He canviat en moltes coses, sobretot en termes d'equilibri energètic i d'atenció. Jo tenia alguna cosa com d'ansietat, vaig trigar anys a ajustar el meu focus, perquè no acabava res. Però sí que és veritat, i ho dic amb compte, que els últims anys sento que les meves eines estan més ubicades, i m'he reconciliat amb la comunicació en tots els seus fronts: estic escrivint a la premsa, estic acabant la postproducció d'una sèrie documental que he escrit, he pogut pintar... i unes coses alimenten les altres. M'he reconciliat amb el pols que tenia al principi, amb aquella curiositat des d'un lloc més balancejat.
Aquestes ganes de menjar-se el món pròpies de la joventut...
Sí. Jo era una cabra. Serà el titular, ja ho veuràs... [riu].
És evident que hi ha un moment en què el fenomen de 'La Casa de Papel' fa que la teva vida canviï. I potser és millor que t'arribi passats els 40 que als 20 i escaig, com els va passar a alguns dels teus companys...
Jo escric molta no ficció i ho he escrit tot, i aquí hi ha veritables bombes atòmiques. I he arribat a la conclusió que no per ser més joves ho gestionaran pitjor, i que no per ser més cabal ho faràs pitjor. Perquè les síndromes que aquest fenomen ha desfermat... I n'he vist algunes que m'han fet portar algunes sorpreses increïbles. Parlar de la meva pròpia salut mental sent jo l'interessat té el seu perill, però sí que és veritat que això em va arribar en un moment vital en què m'estava treballant molt. De seguida vaig sentir que havia de posar distància i, per dir-ho de manera resumida, vaig tenir clar que em volia reconèixer un cop passés el fenomen. I havia tingut temps de veure que la velocitat és bestial: si tu creus que ets això que et diuen, moriràs. Si prens decisions perquè et creus que pots donar per fet certes coses, segurament te'n penediràs. Aleshores vaig privilegiar la desacceleració, el meu propi creixement personal, i no nego que és una prova, i pot ser una prova forta, però també és una oportunitat. He pres aquesta oportunitat per produir una sèrie documental, he desaparegut un temps, he dit “no” a moltes coses, he escrit un llibre, he publicat a premsa... He utilitzat aquesta estabilitat per accedir a talent i gent, i per continuar desenvolupant la meva pròpia cerca.
Si tu creus que ets això que et diuen, moriràs
Has hagut de dir que no venint d'una llarga trajectòria en què, probablement, vas haver de dir massa coses que sí. Entre aquests “no”, alguna cosa que ens faci caure de cul?
Mira, ja m'havia compromès a rodar el documental. I les cames em van tremolar, no em torneu a parlar mai més, quan em van oferir una cosa que era una barbaritat! I després em va caure el documental, perquè vaig trigar un any més a aixecar-lo. Però després, en aquest procés de cerca que t'explicava, crec que, si trobes la teva velocitat, tot el que passa és perquè ha de passar. Aleshores procuro seguir cada vegada més connectat amb el meu propi ritme i estar més obert per llegir els senyals. També estic cada cop més tranquil pel que fa a això. Jo no ho vull fer tot, ser el que més amuntegament faci del que sigui. Només vull seguir el meu camí. La vida m'ha regalat això, i jo ho prenc com una onada, i segueixo surfejant-la amb atenció a tots els fronts, però no és la totalitat de la meva vida, ni de bon tros. Però sí, he viscut moments pitjors, és clar.
Abans de 'La Casa de Papel' vas viure moments complicats. Vas pensar a abandonar?
Sí, jo recordo que, amb 30 i tants, quan vaig començar a meditar, vaig tenir un moment de 'reset' absolut. El programari que tenia ja no em valia, no em va portar a un bon lloc. No em sentia bé. Vaig sentir que se m'havia passat el tren, estava arruïnat, amb una filla de 4 anys... M'he menjat moments difícils. Però després he vist que qui no? Al món de la comunicació, sigui quina sigui la teva disciplina, qui no ha tingut moments Guadiana? De sobte tot col·lapsa, no pots donar res per fet... Aquesta és una indústria que pot ser molt desagradable de vegades, i meravellosa d'altres.
Anem a 'Berlín'. Té poc a veure amb 'La Casa de Papel', més enllà del teu personatge...
Sí, és una altra cosa. Més lleugera, més feelgood. És un exercici d'estil molt fi perquè no podíem desnaturalitzar el personatge, però òbviament estem en una altra clau, més de comèdia romàntica. I t'has de creure la convenció i connectar amb una veritat. El personatge entra de cop i volta en moments deslligats de comèdia i a la mateixa escena hi ha girs narratius en què no resulta senzill controlar la frenada. Un motiu més per estar agraït, perquè cada vegada que he tocat una tecla amb el personatge me la treien al cicle següent: va començar sent fosc, es va morir, vaig perdre el present de l'acció que per a mi va ser dramàtic, en aquells flashbacks. No només segueix viu en aquesta preqüela, sinó que ara estem robant la mitologia romàntica als francesos, així que jo ja no dono res per fet, m'ho crec tot. Berlín és un personatge de personatges. M'ho imagino entrant a Hamlet i m'ho empasso. Aleshores és un regal, i si estilísticament seguim navegant gèneres, com a actor és fantàstic. El que en algun moment ha tingut de dol, m'ho ha acabat compensant. Sabeu que ara Netflix està pensant a fer la infantesa de Berlín i que ho faci jo? T'imagines? [rialles]
Creus que 'Berlín' pot reeditar l'èxit de la sèrie mare?
El meu vertigen, sobretot quan començàvem a buscar el to a la sèrie, era que el canvi no deixés el personatge en carn ni peix. Forja molt bé aquesta nova configuració, aquesta evolució, i el personatge segueix bombant. Jo sento que ha tornat a aparèixer un cop de màgia, em sento molt tranquil. Ja competir amb l'estela de 'La Casa de Papel'... Recordo quan Messi el van posar a competir amb Messi. Fa vuit o deu anys deien que era mort, però va demostrar que era possible tenir més d'una vida i s'ha reinventat com a jugador. No sé què passarà, no depèn de mi, però sento que he reforçat el meu compromís amb el personatge, i crec que ha valgut la pena i hem honrat el foc. La vibra és bona.
Sento que he reforçat el meu compromís amb el personatge; la vibra és bona
Tornant al fenomen de 'La Casa de Papel', t'ha passat alguna cosa marciana a algun país remot?
Doncs em va perseguir el ministre de Cultura d'Erdogan en un viatge a Turquia per presentar el meu llibre, volia que em reunís amb ells a la Torre de Gàlata. Però què és això? Què està passant? I ho tinc filmat, perquè allà estàvem fent proves per al documental, i és una pel·lícula que semblava la Gestapo. Era com estar en una càmera oculta, i n'he viscut diverses.
Ens has citat diverses vegades el teu documental. Parla'ns d'això...
A mi sempre m'ha agradat la no ficció. A la literatura està més normalitzat, però el documental és un viatge de no ficció a propòsit de la meva relació amb les medicines ancestrals, que sempre he portat de forma molt íntima, fins i tot per a gent propera. Aleshores és una mena de versió del viatge d'Ulisses, però per Mèxic i per donar les claus del que jo entenc d'aquest tipus de coneixement ancestral. No pretén pontificar ni dir que és la panacea de res, però sí la meva aportació per treure el focus a aquesta cosa mental que fa que la gent no dormi a les nits. La gent no dorm perquè estem molt desconnectats del cos, i jo he trobat alguna cosa a la meditació, a la pintura o al xamanisme, que és un univers amb molta riquesa, amb les seves ombres, amb les seves truculències i els seus xarlatans. També en parlo des de la meva subjectivitat. És un exercici d'exposició descomunal, perquè jo celebro a càmera, però o ho feia de manera honesta o per què? Ja està rodat i muntat, estem en postproducció, i ara estic veient com distribuir aquesta feina. Vaig passar els meus vertígens però estic content d'haver-me atrevit.
També parlaves d''El libro de Filippo', que vas presentar a Turquia, i que parla d'una regressió a vides passades... Un altre assumpte controvertit.
Vivim una cultura, l'occidental, que des del Segle de les Llums mira amb condescendència tot allò que no sigui prova-error-prova-error. Hi ha gent a qui li sembla estrafolari que algú mediti, o que te'n vagis amb els indis a la selva a celebrar ritus mil·lenaris. En qualsevol cas, a mi també m'agrada la coartada acadèmica i vaig de la mà d'un neuròleg... Hi ha 20 universitats a tot el món estudiant els principis actius de substàncies com aquesta. I si et poses a llegir, descobreixes que Sòcrates i Plató feien pràctiques de visió, que van durar dotze segles. On és aquesta informació? Contat avui, Plató equival a la raó, i resulta que era un esotèric. El coneixement ha estat editat per la nostra cultura, moltes vegades de les biblioteques. I jo faig la meva pròpia recerca, i hi haurà qui pensi que és una bogeria, per això procuro informar-me, documentar-me, més enllà de la cosa 'flower power' o 'new age'. Hi ha estudis molt contrastats, i és un tema que m'interessa. Del que no tinc cap dubte és que hi ha molta gent que no descansa a les nits, perquè el cap no li para. Hi ha un greu problema de salut mental, i la gent té els calaixos de les cuines de casa plenes de medicines. Jo he anat per la selva amb un senyor amb un matxet que tallava plantes: això és anticancerós, això per al reuma... Hi ha un tipus de saber, com de les àvies, que a mi em mola. Després és veritat que la part visionària és llaminera, però no és la que més m'importa de tot això. M'interessa això d'entendre's, estar més equilibrat, menys dissociat...
Hi ha un greu problema de salut mental, i la gent té els calaixos de les cuines de casa plenes de medicines
Molt útil per gestionar un fenomen com el que has viscut.
Sí, una cosa és la que et diu la gent, i una altra és la que passa. Si aprenc a llegir-lo en mi, la meva vida potser creix en salut. No per fer la xerrada a ningú, simplement per no estar perdent el cul anant darrere d'una pastanaga amb una insatisfacció total. L'altre dia vaig llegir alguna cosa... Una cosa és viure bé i una altra és viure millor. Jo vull viure bé, i això és tot un art.
