[title]
Unes quantes mentides més... i una mare
Sovint es diu que una pel·lícula té un bon guió perquè, sobretot, conté uns excel·lents i cuidats diàlegs. A França, molts films posseeixen un o varis dialoguistes, a part dels encarregats del guió. En el cas de la recent estrenada ‘Petites mentides per estar junts’, els seus propis guionistes, Guillaume Canet i Rodolphe Lauga, s’han encarregat també d’escriure les coses, les parides i les grans bestieses que hi diuen François Cluzet, Marion Cotillard, Benoît Magimel o Gilles Lellouche. No sempre es produeix aquesta fusió entre les professions de guionista i dialoguista, no. Són tan estranys, els francesos! Quan roden comèdies (comèdies de Louis de Funès o d’Éric Rohmer: o sigui, comèdies populars o comèdies d’autor), els dialoguistes francesos han de fer hores extra per construir unes catarates imparables de frases, preguntes i respostes, reflexions i peroracions. Una pel·lícula que arriba divendres vinent ha apostat per construir un guió amb poques paraules. Amb més mirades i silencis que mots, amb molts més paisatges que punts, dos punts, comes i signes d’admiració o d’interrogació. És ‘Madre’, de Rodrigo Sorogoyen.
És l’Iván? És només el Jean?
Perllongament del seu curtmetratge ‘Madre’, la cinta de Sorogoyen fa un salt de deu anys cap endavant, i ens situa l’Elena (Marta Nieto) en una població costanera francesa. L’Elena hi treballa d’encarregada d’un restaurant. Aparentment, ja ha deixat de buscar el seu fill Iván, fins que, un dia a la platja, apareix el Jean (Jules Poirier). El Jean és l’Iván? S’hi assembla molt! Un Iván amb deu anys més. El director i la seva guionista habitual, Isabel Peña, eviten en tot moment les certeses, i prefereixen anar a poc a poc, afegint capes de dubtes i folres de sospites en una història en què el Jean/El possible Iván hi juga fort. I on la càmera i la banda sonora donen la mà a l’Elena i fan la feina per ella. I per nosaltres.
Les onades t’ho diran
A ‘Madre’, el personatge d’Alex Brendemühl, la nova parella de l’Elena, arriba a posar-se nerviós davant les sorprenents novetats en la vida d’ella. Perquè l’Elena no és que parli gaire, i, quan ho fa, no és per treure’n l’entrellat. L’Elena segueix el Jean. En silenci. Espia el Jean. En silenci. Se’n va de copes. També en silenci. Mira l’horitzó. Per descomptat, en silenci. Els núvols, les onades, la sorra, la lluna i els camins acaparen el protagonisme en una pel·lícula, en varis moments, muda.
Un dubte ardent
Parlant de films que avancen sense grans explicacions ni evidències, sense llargs diàlegs, celebro el considerable èxit de ‘Diecisiete’, de Daniel Sánchez Arévalo, i de ‘Lo que arde’. La pel·li d’Oliver Laxe comença i acaba amb un dubte inquietant: és l’Amador culpable dels incendis? Perdó, comença i acaba amb varis dubtes: per què ho ha fet (o no ha fet pas) l’Amador? Espectador, tu escolta la resposta en el vent. Perquè el senyor Laxe no te la donarà.
