Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Per què em flipa 'Clímax', de Gaspar Noé

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Hi ha pel·lícules que se't fiquen al cap, com la bona droga o el pitjor mal de cap, i et foraden el cervell fins que sembla que rebentaran els timpans i que els ulls et sortiran de les òrbites. Aquesta és la sensació que vaig tenir veient 'Clímax', la nova pel·lícula de l'argentí Gaspar Noé, que més que pel·lícula és una experiència de pell i carn, un descens als inferns d'una nit letal, on s'uneixen vida i mort, orgasme i dolor, foc i neu. És d'aquelles coses que se senten i no es poden explicar. S'estrena l'11 d'octubre (també podeu veure-la al Festival de Cinema de Sitges) però no puc contenir les ganes de compartir les meves impressions.


1. Cossos que leviten. L'anterior pel·lícula de Gaspar Noé es deia 'Love' i era una cinta porno en 3D. Jo la vaig veure al festival de cinema de Sitges, en una pantalla enorme, i recordo a la perfecció aquell moment crucial en el qual la càmera de sobte baixava pel tors de l'home, passava la línia de borrissol del melic i es detenia davant el penis erecte que, apuntant amb el gland al públic, semblava -obra i gràcia del 3D- que ejaculava sobre els caps de la platea. No ho explico com un acudit. Ho explico perquè en aquest efecte es creava una cosa singular: aquells cossos procaços els esbufecs dels quals semblaven buscar-se en la pantalla eren com fantasmes, propers i alhora inassolibles, follant suspesos en una espècie de núvol anatòmic que, al cim del plaer, semblava que estava a punt d'esvair-se. Al cinema de Gaspar Noé, els personatges leviten. Aquesta és la mateixa sensació que he tingut amb els ballarins de 'Clímax'.

2. Una dansa macabra. 'Clímax' passa, dèiem, al llarg d'una nit fosca de l'ànima, en la qual vint ballarins, tancats en una mena d'internat aïllat per la neu, assagen per última vegada una coreografia que sembla una invocació del dimoni. La càmera els segueix en un pla seqüència llarguíssim que hauria de ser recordat com un abans i un després en el cinema musical, basculant entre l'angle zenital i el moviment serpentejant d'una 'steady', amb ànsia i desassossec, perseguint la rauxa muscular, l'èxtasi escènic, fins a l'extenuació. Estem en els anys 90, en les últimes fuetades de la bogeria psicodèlica, temps en el qual els nois rebels es ruixen els ulls amb gotes d'àcid com si així s'inoculessin visions del més enllà. El pla seqüència acaba al voltant d'un gibrell de sangria, sobre el qual tots s'abalancen assedegats amb el got de plàstic a la mà i el ganivet a les dents.

 
3. El terror.  Aviat, la nit es torna tèrbola, perillosa, i no hi ha escapatòria possible. L'arquitectura del lloc és un laberint de passadissos estrets i llums vermelles, les parets pesen com les comportes d'un crematori en el qual aquests esperits lliures es perdran carbonitzats. En aquesta nit temible, tot cremarà. Hi haurà baralles a matxet, sexe agressiu, flames, plors estripats i rialles caníbals, sang i electricitat. Però no ens precipitem. Abans d'això, molt abans, el que veiem davant nostre és un televisor en el qual es van reproduint, en VHS, les proves de càsting de tots aquests ballarins que es van presentant, com al començament d'una pel·lícula de terror, com si fossin aquells desconeguts que es troben al vestíbul d'una mansió neogòtica aixecada sobre un cementiri indi. Fins a l'alba, tots són sospitosos i ningú estarà fora de perill.


4. Referències a tenir en compte. Hi ha una certa tendència a englobar les pel·lícules d'alè transgressor sota l'etiqueta de 'cinema de culte'. Al costat d'aquest televisor del principi veiem un munt de cintes de vídeo, i aquí el cinèfil més espavilat trobarà, per exemple, 'Querelle' de Fassbinder, una antologia dels treballs més gamberros de Kenneth Anger i 'Suspiria', de Dario Argento. Els referents estan col·locats amb intel·ligència, a tots dos marges de la imatge catòdica, com si la bressolessin amb les seves urpes mortals. I la seva influència s'estén com un espectre per tot el metratge. 'Clímax' és una història de possessió: primer, perquè tracta de nois i noies sota la influència del LSD, però sobretot perquè per les venes del metratge flueix aquell codi prestat, aquelles altres pel·lícules que es treuen el cap com un vampir d'ullal impacient.


5. L'estètica del monstruós. Gaspar Noé ho integra tot en una posada en abisme que ens situa en un ull d'huracà. L'experiència és molt forta, amb una playlist furiosa i un ritme narratiu que ens arrossega a tocar del precipici. Reconeixem, en el desordre dels factors, el director d''Irreversible', i tot i així ens sembla que estem veient una cosa nova, immediata, que està passant davant dels nostres nassos i que no es repetirà. I aquesta cosa és la gènesi del monstruós, un flascó de verí mortal, els versos de Rimbaud assegut als genolls de Satanàs mentre passava una temporada a l'infern. Arriba un punt de la pel·lícula en què la qüestió humana ja no té lloc. Només els valents arribaran fins al final per veure la llum d'un nou dia.

Últimes notícies

    Publicitat