[title]
És l’home que ha sortit a més pel·lícules del cinema català i de l’espanyol segurament també. Estimat periodista de cinema, esvalotador (com diu ell), curiós empedreït i senyor de Barcelona. Pere Vall Karsunke és “una mescla del seny de la mare alemanya i la rauxa del pare mediterrani”, en un percentatge del 20 (mare) i del 80 per cent (pare).
Col·labora amb els Cinemes Girona, Serra d’Or, L’Alternativa, l’Ara, amb el Marc Giró a Rac1… "És tremend, perquè mai saps per on et sortirà, però m'està molt bé perquè em refresca i posa a prova la meva capacitat de reacció, improvisació, jo porto un guió i me'l capgira perquè llueixi més. És un mestre. En acabar el programa sempre t’envia un missatge dient-te que s'ho ha passat molt bé i que moltes gràcies. Sempre”.
També presenta el cicle 'Road movies: quilòmetres de cinema' a la biblioteca Francesc Candel un cop al mes. De tant en tant va a ‘La finestra indiscreta’ de l'Àlex Gorina i al programa ‘La claqueta’ de Radio Marca. I, ah, és un fanàtic de les revistes del cor… i de Time Out. És un mite, creu que “la vida és un guateque” (ell és Peter Sellers) i, esclar, havíem de parlar amb ell.
Com et defineixes?
Espera, que ho porto escrit. [Llegeix:] Jo soc un periodista cultural de la vella escola. Ni comunicador, ni gestor cultural, ni hòsties. No sé fer un Excel però sé donar la tabarra i crec que sé preguntar i escoltar. I soc un tafaner, un tipus que va pel carrer i ho mira tot: els aparadors, les porteries, la gent, els gossos, els gats, els nassos, les orelles, els cabells, crec que un dia em fotran una hòstia per mirar massa. Soc un curiós, esvalotador, periodista cultural d'aquells que mai en sabem prou i sempre estem disposats a que ens expliquin coses, a apuntar-les, a créixer i a veure aquella pel·lícula de John Ford que ens falta. I tant de bo pogués veure sèries, però és que no tinc temps.
Quin és el cinema que més t'agrada?
Del neorealisme italià a Nadiuska o María José Cantudo, o Bárbara Rey. Em sé diàlegs de pel·lis de Paco Martínez Soria i Gracita Morales. I poso a la mateixa alçada de grandesa Katharine Hepburn i Gracita Morales.
No diferencies entre alta cultura i cultura popular.
No és que no les diferenciï sinó que crec que les sé analitzar i col·locar al seu lloc i treure el millor de cadascuna. De la cultura popular i de l'alta, que procuro que no sigui tan alta, procuro apropar-la a mi i als altres. No rebaixar-ne la qualitat, però fer que la gent l'entengui i que no diguin que les pel·lis de l'Ingmar Bergman són un rotllo. Les pel·lis d'Ingmar Bergman parlen dels sentiments, de la parella, potser sense gaires diàlegs, potser amb un tipus de planificació diferent, potser en suec, però s'assemblen a les comèdies romàntiques de Cary Grant i Katharine Hepburn, que sovint també parlen sobre la parella i els sentiments.
Fellini és Déu. 'Pinotxo' i 'La strada' són les dues grans històries que ens defineixen
El cinema continua sent tan estimulant com sempre per a tu?
Molt. Quant als clàssics, n'he vist molts, però sempre penso que em falta aquella pel·lícula de Fellini. No, de Fellini no perquè ho he vist tot, és el meu preferit. Fellini és Déu. Jo crec que la 'Strada' és la pel·lícula que millor explica el camí que fem per la vida. Sortim de casa com Gelsomina en el seu cas perquè la consideren tonta i lletja i la venen a Zampano, que és l'Anthony Quinn. Per mi, 'Pinotxo' i 'La strada' són les dues grans històries que ens defineixen. És el camí, és sortir de casa i enfrontar-te a la part bona de la vida i a la part dolenta, als entrebancs, i aprendre i tot això. Continuo tenint curiositat per veure aquella comèdia americana que no he vist mai, però també, per feina i per curiositat, continuo anant al cine, a les estrenes, i per amarar-me de les noves veus i de les noves mirades que hi ha.
Ets potser de les persones que estàs més a sobre del cinema català i espanyol, oi?
Jo crec que sí. Des de la meva època a 'Fotogramas' vaig conèixer molta gent del cine espanyol i català i com que 'Fotogramas' ja tenia una web, aprofitava per farcir-la de continguts diferents. A gent que estava fent els seus primers curtmetratges i que no eren coneguts jo els donava importància i em quedava una estona a la redacció per donar visibilitat a aquests projectes més petits. Al cap dels anys, han saltat al llargmetratge, són famosos i se'n recorden de mi. No he de passar cap filtre per aconseguir una entrevista, encara que tingui nou nominacions als Goya.
T'interessen els 'blockbusters'?
De moment no és el meu mercat, mai ha sigut la meva especialitat però per si de cas ho fos, he d'estar una mica assabentat una mica de què és la Marvel i què és DC. La meva especialitat ha estat el cine d'autor, el cine català. Al meu mòbil hi ha tota la gent que fa cine català perquè ens coneixem des de fa vint anys, fins i tot trenta o quaranta. Molts dels temes que em compra la gent estan relacionats amb els rodatges. Mira, aquesta tarda me'n vaig al rodatge de la nova pel·li de la Belén Funes per sortir-hi.
Sovint faig de mossèn, d'home pobre, també he fet de senyor de Barcelona, perquè la barba aquesta també marca
A quantes pel·lícules has sortit?
Entre pel·lis, sèries i videoclips, a 143.
Quan vas començar?
Amb una pel·li que es diu 'Visions d'un estrany' d'Enric Alberich (1991), perquè en aquella època jo treballava al departament de publicitat de Lauren Films, que també era coproductora i van dir que necessitaven gent per omplir l'estació de Sants sortint del tren. M'hi vaig apuntar, em va agradar i al llarg dels anys he anat fent i variant. Sovint faig de mossèn, d'home pobre, també he fet de senyor de Barcelona, perquè la barba aquesta també marca, però estic content. També estic molt orgullós de les pel·lis que vaig fer amb el Salomón Chang, que ens va deixar fa uns anys. I de 'La mesita del comedor' (2022), aquesta pel·lícula del Caye Casas que ara està passant per tots els festivals, on fins i tot tinc una frase. També estic content del cameo al videoclip de Ladilla Rusa 'Kitt y los coches del pasado'.
També has ballat.
A 'La hija de un ladrón', de la Belén Funes, hi surto ballant. L'ajudant de direcció va preguntar qui sabia ballar i jo vaig dir "jo", però no perquè sàpiga ballar, però surto, ballo, i quan s'acaba el rodatge de l'escena em ve l'ajudant de direcció i em diu "balles molt bé, no?" I li dic "no en tinc ni puta idea". I llavors em diu "com és que has ballat tan bé?" I li dic: "homenatge al meu pare". El meu pare no sabia ballar, però era un ‘catxondo’. Tant de bo me l'hagués pogut endur a tots els rodatges. Fa uns mesos, quan vaig conèixer Fernando Esteso, jo pensava "aquí falta el papà, li hauria encantat acompanyar-me". O quan vaig sortir a 'Saben aquell', em veia allà i recordava les cassets de l'Eugenio i com explicava els acudits. El meu pare era agent comercial. Entrava en una botiga, ja tenien de tot (pantalons, mantes...) i havia de convèncer el venedor que li faltava alguna cosa i llavors feia uns 'speeches'... era divertit, era graciós. Jo l'ajudava amb les maletes i ho he pensat al cap dels anys, m'ha quedat això de fer una mena de xou, de dissimular la timidesa fent riure la gent. L'altre dia em vaig trobar la Carme Elias als premis Gaudí i vaig aconseguir fer-la riure, ara que està en aquest moment tan delicat.
View this post on Instagram
Fins i tot t'han fet cantar.
Ara em van dir si volia cantar en una sèrie que es diu 'Jo mai mai', que encara no s'ha estrenat. "Què he de cantar?", dic. "Rossinyol", em diuen. M'ho vaig preparar, [canta: "Rossinyol que vas a França Rossinyol, encomana'm a la mare..."] I en una plaça plena de gent em poso a cantar 'Rossinyol'. Clar, "encomana'm a la mare". La mare m'estava protegint i dient-me "fes-ho, Pere". Perquè una de les coses que sempre penso és "fes coses de les quals els teus pares estarien orgullosos". I fa uns dies em vaig trobar el director del capítol i li vaig preguntar si ho havia fet molt malament i si m'havia tallat i em diu "no, ho fas molt bé, precisament avui he estat muntant la teva escena i queda estupenda, al gener i al febrer et veuràs en pantalla cantant".
Parla'ns de la teva etapa a 'Fotogramas'.
Hi entro el 1993 fent les ressenyes de les pel·lícules que sortien en VHS. Al cap d'uns mesos em van contractar com a redactor i més tard em van dir si volia fer de redactor en cap amb l'Elisenda Nadal de directora. I per mi és la gran escola. La gran escola d'aprendre de cine, de tenir una ‘jefa’ exigent. Entenc que 'Fotogramas' segueixi i entenc el prestigi de 'Fotogramas', perquè l'Elisenda és una persona que em va posar les piles, em demanava no un titular sinó quatre. La capacitat de reacció que puc tenir ara la dec d'aquella escola de periodisme d'Elisenda Nadal. De dir "això es pot millorar, aquest titular pot tenir més ganxo, mira't aquest paràgraf i afegeix-hi alguna cosa". Tants anys a 'Fotogramas', primer amb l'Elisenda i després amb el seu fill, el Toni Ulled, et fan treballador, imaginatiu i resolutiu. Saps que no els pots colar esquemes i estructures ja vistes, sinó que sempre has d'aportar alguna cosa nova. Per mi ha sigut la gran escola de periodisme.
Per mi 'Fotogramas' ha sigut la gran escola de periodisme
S'acaba quan 'Fotogramas' se'n va a Madrid.
El 2017 ens deixa la meva mare i al cap d'uns mesos perdo la feina. Va ser una ratxa tremenda. Sí, el 2018 'Fotogramas' marxa a Madrid, canvia la manera d'organitzar-se. Passen els anys i em tornen a trucar per col·laborar. Ja no com a redactor sinó fent crítiques, però també fent algun reportatge, parlant per exemple amb els que han fet la sèrie del Terenci Moix.
De qui més has après?
Professionalment, i en concret a la ràdio, he après molt amb Elisenda Roca, Sílvia Tarragona i Carles Mesa.
Els Vall Karsunke sou uns quants germans. El Toni és periodista, el Joan fa documentals...
Som sis. Jo soc periodista, esvalotador, poca-solta, el que vulguis. El Toni és el periodista seriós, l'Enric pinta i els altres dos, el Martí i el Roger, són enginyers. No sé d'on surt aquesta tirada pel cine, jo crec que ens hem contaminat els uns als altres. Amb el Toni ens portem 14 anys, i veia que jo em movia, el portava al cine i li agradava. Jo li he fet de padrí, de germà, d'acompanyant.
Noi, amb aquesta veu mai faràs ràdio
Per què et vas dedicar al periodisme?
No sabia que em dedicaria al periodisme, jo feia COU i m'anava a apuntar a Dret. Però, entre que una noia de classe que es deia Esmeralda que no he tornat a veure mai més volia fer Ciències de la Informació i que a 'Fotogramas' m'havien començat a publicar algunes peces a la secció de Mr. Belvedere, vaig pensar "i si estudio periodisme?". Ho parlo amb els pares, els sembla estupend (sempre els semblava tot estupend, afortunadament, i per això sempre els dedico les coses que faig) i estudio periodisme, amb la sort de fer les pràctiques a ‘El País’ i a Televisió Espanyola. I arran d'’El País’ vaig saber que obrien ‘El Observador’, em van agafar, es va acabar ‘El Observador’, va venir ‘Fotogramas’... i fins aquí.
Com eren les classes?
Estudiava Ciències de la Informació a l'Autònoma. Hi anava a la tarda, i hi havia un ambient com més sa. I al matí continuava ajudant el meu pare amb les maletes, vigilant el cotxe mal aparcat i passant els mal dits 'pedidos'. Em va agradar molt, vaig coincidir amb la Gemma Nierga a moltes classes. Va haver-hi un professor de ràdio, un directiu d'una cadena important, a qui li entrego un treball i em diu: "Noi, amb aquesta veu mai faràs ràdio". No vaig dir res, però vaig pensar: "Cal ficar-se amb la veu d'un pobre noi que està començant a la carrera i capar-lo d'aquesta manera?". No m'he convertit en Julia Otero, ni en Josep Cuní, però de ràdio n'he anat fent. No he conduït cap programa, però he pogut aportar contingut, amb una veu fastigosa, segons aquest professor.
Tard o d'hora tots els personatges del cor tindran la seva sèrie de ficció
Una altra debilitat teva són les revistes del cor. Sempre fas la comparativa de les portades de ‘Lecturas’, ‘¡Hola!’, ‘Semana’ i ‘Diez Minutos’.
Jo agafo la composició de @comentamosTV i ho valoro. Moltes me les compro, el ‘Pronto’, que no hi és, sempre me’l compro. En valoro l'originalitat. I si em posen un personatge de ‘realities’ a la portada passo absolutament. Prefereixo fer costat a l'opció oficial, oficialista i monàrquica de l'¡Hola! o 'Visitamos la casa de no sé qui', o 'La divertida boda de...' una tia de la noblesa que només coneixen ells, però que potser ha pagat per sortir.
Què hi trobes? Què t'enganxa de tot això?
És una mena de ficció, un conte, un relat que em fascina, que està lluny de la meva experiència. Són com una pel·lícula d'intriga, d'espionatge, de grimpadors. Jo que soc zero grimpador, m'agraden molt els personatges aquests que aconsegueixen sortir en aquests mitjans gràcies a les trampes, als contactes, els enganys, a fer la pilota... Al final, per molta gent són exemples a seguir. Hi ha molta gent jove que els personatges de 'Supervivientes' i aquests ‘realities’ els tenen com a models a seguir, de treballar poc i guanyar molts diners. Valoro que se segueixi publicant en paper i els personatges, un per un, tots tenen alguna virtut i molts defectes.
Això és el que està més allunyat del cinema d'autor que tu toques. Li veus algun tipus de connexió invisible?
Jo crec que la connexió és el meu cap. Les revistes del cor serien el meu pare i el cine d'autor, la meva mare.
Tant de bo Gracita Morales i Katharine Hepburn haguessin fer una pel·li juntes, és que em moro!
Bergman?
Bergman i la seva biblioteca amb Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Quim Monzó, Manuel de Pedrolo, Juan Marsé... En canvi, el meu pare ens portava a veure pel·lis del Louis de Funès. No ens perdíem cap pel·li del Louis de Funès. Aquesta setmana mateix estava parlant amb un amic meu de l'estrena de 'Las locas aventuras de Rabbi Jacob' i reproduïem alguns dels gags. I Gracita Morales... Per mi tant de bo Gracita Morales i Katharine Hepburn haguessin fer una pel·li juntes, és que em moro! Les admiro tant per separat que la confluència de talents còmics, però no només de diàlegs, sinó saber caure, la mirada... Quedo hipnotitzat quan coincideixen Gracita Morales i Paco Martínez Soria a 'La ciudad no es para mí', ella li obre la porta i ell pregunta al seu fill... La resposta d'ella, aquella rapidesa... Per moltes vegades que ho vegi, és que no m'ho puc creure!
Les revistes del cor es poden traduir a cine. Ja s'ha fet amb 'The Crown', oi?
Clar. També s'ha fet la sèrie sobre Miguel Bosé, la sèrie sobre Nacho Vidal, s'ha aprofitat en certa manera tot això. Suposo que en algun moment es farà una sèrie sobre Tamara, la filla d'Isabel Preysler i sobre altres personatges. Paquirrín... Ara s'ha estrenat a AtresPlayer la sèrie sobre Nadiuska, m'imagino que en algun moment es farà una ficció sobre ella. M'imagino que tard o d'hora tots els personatges del cor tindran la seva sèrie de ficció amb algú que més o menys s'hi assembli i expliquin part de la veritat de per què han arribat on són.
A banda de les revistes del cor també ets molt fan de Time Out.
Per mi no és només un lloc on he col·laborat durant molts anys, sinó que és el referent de què he de veure, és l'inici de la meva agenda d'aquell mes. Vaig apuntant coses, vaig apuntant llibres, obres de teatre, menjar, el que sigui. Sempre en tinc un parell o tres perquè de portar-les amunt i avall acaben arrugades o mullades si plou. Time Out és companyia, és assessorament, són suggeriments, jo arribo fins on arribo i Time Out em diu "a més del què saps, hi ha tot això".
