[title]
El passat mes de juny, Barcelona va arribar als dos milions de turistes (segons l'estudi Travel Report, de Master Card). Una xifra històrica –o insuportable, segons el prisma amb què es miri– que concorda amb les darreres dades que ha ofert l'Ajuntament de Barcelona: en el primer trimestre del 2026, Barcelona va assolir una xifra rècord: durant el mes de març, la nostra ciutat va acollir un milió de turistes, un 1,9% superior al març de fa un any i.. un 6,8% superior al mes de març d'abans de la pandèmia!
A qui escriu, que viu en un encreuament on en cada xamfrà hi ha un bar local monopolitzat per expats, les cames li tremolen a l'hora de pensar que per aquesta regla de tres al mes d'agost arribarem als tres milions de turistes diaris. Pel barceloní que no viu a Horta o a Nou Barris, el turista s'ha convertit, en el millor dels casos, en un centpeus enorme que va lliscant per la nostra quotidianitat i que fa llargues i emprenyadores les cues que abans eren normals (cafè, queviures, orxata, pa...)
Pero va haver-hi una època en què els turistes no eren un element exòtic, com durant el post-franquisme, sinó una realitat amb la que ens agradava conviure. Estic parlant de meitats, finals dels any noranta del segle XX. Queda com a testimoni, en una cantonada de la Plaça Reial, just al costat del Jamboree, l'hostal juvenil Kabul (que a la seva web es defineix amb el suggerent subtítol de Party Hostel + 18).
Qui escriu, recorda que a meitats-finals dels anys noranta, quan va venir a estudiar a Barcelona, el Kabul, un hostal de turistes (avui en diríem guiris) era una parada noctàmbula obligatòria per a la joventut catalana. Tu picaves el timbre, deies qualsevol cosa, t'obrien la porta i pujaves les escales. Allà, el centre neuràlgic de la farra era una màquina de vending amb birra a 75 peles, després 20 duros. Es podia xumar mam de batalla a preu de saldo (als 18 anys no tens pasta per Boadas o cocteleries d'hotel) i sobretot cultivar la xerrera amb turistes joves d'arreu del món.
Birres a 75 pessetes i tota la nit per parlar
"La cosa és molt senzilla. Recordo que hi havia un parell de bancs baixos de fusta davant la màquina de cervesa. Tu t'asseies a beure i xerrar, i fins i tot deixaven certa màniga ampla per qui volia fumar coses que no fossin tabac", m'explica l'Anun Jiménez, llibretera de La Ciutat Invisible. Ella va freqüentar el Kabul del 93 al 95, i recorda amb vivesa que "érem un grup de noies que anàvem allà a a veure si coneixíem guiris allà, sobretot holandesos".
No és que anéssim a lligar, assegura, sinó que la interacció social del Kabul tenia el seu atractiu en què "abans no tenies accés a certa mena de música o de roba si no venia de fora", i les nits al Kabul per a elles van esdevenir un centre social on intercanviaven coses i treien idees: "Tu veies la roba que portava la gent, i després anàvem a les galeries El Camello –tancades el 2021– a buscar coses similars".
A principis dels 90, recorda Jiménez, "només la gent de casa bona, com el DJ Sideral, es podia permetre anar a Londres a descobrir modes i tendències, la gent que érem de classe obrera ens havíem de conformar amb la socialització al Kabul". Deixa-la anar, la socialització al Kabul. Tan poderós era el seu pol d'atracció de les llaunes a 75 peles i el banc, que la primera nit de marxa que recordo a Barcelona va basar-se en: birres al Kabul i cubata a l'enyorat Karma (prendre un cubata per primer lloc en una discoteca podria ser un cubateig?).
"Els qui érem de classe obrera no anàvem a Londres, sinó a fer birres al Kabul"
Poc després, com a estudiant de filologia anglesa, vaig esdevenir un habitual, sobretot per practicar anglès amb nord-americanes: la gresca que es muntava a la màquina era digna de bar de moda ("molt poques vegades et demanaven que abaixessis la veu", recorda l'Anun, un fet que corroboro) i era l'escalfament perfecte amb els amics abans de sortir a cremar la nit. I si anaves curt d'armilla, doncs et quedaves allà i et fotien fora a les 3 de la matinada.
"El barceloní ja no va a la Rambla, és un territori perdut"
"Fa any que no passo per allà. Perquè com a barcelonina em fa un cert vertigen veure que tot allò ja no és nostre, sinó territori perdut", diu la llibretera amb malenconia. Posa l'exemple del Viena del capdamunt de la Rambla, ja fa temps tancat: "Els meus pares són del Poble-sec, i en la seva primera cita van queda allà", m'explica divertida.
Per cert, qui escriu deu ser dels pocs barcelonins –si més no d'adopció– que ha dormit al Kabul. Va ser el 1996; sortint de l'atòmic concert de Marilyn Manson a Bikini, vaig pagar la novatada del ferrocarril tancat per tornar a la Universitat Autònoma. O sigui que vaig llogar-hi un catre per descansar unes hores. Deia dormir? Perdó, allà s'hi feia de tot menys dormir, com encara deu passar avui. Encara que ja no hi vagi gent de Barcelona a comprovar-ho.
