Remei de Ca la Fresca: “Vull cardar canya a Salvador Illa? Al Musk o el Trump? Al final m'afecten més les coses que passen al meu poble”

Des de les profunditats del Montseny, Remei de Ca la Fresca invoquen un crit tel·lúric que ens treu la son de les orelles i ens recorda que la música també pot ser transformadora. Perquè fan servir el rock, el folk i l’electrònica com a conjurs de bruixeria i sobretot les paraules, unes paraules que són poesia de trinxera, de camp de batalla, que la Xantal Rodríguez escup amb la ràbia d’una generació que reclama el que és seu, fregint les vocals com si Kurt Cobain s’hagués aixecat de la tomba i convertint el ieisme una insubordinació punk.  

A més de la Xantal, Remei de Ca la Fresca són l’Artur Piera, el Víctor Inskipp i el Iago Rueda, van néixer a Arbúcies l’any del confinament, van ser finalistes del Sona 9, van publicar el seu primer disc homònim el 2021 amb Indian Runners, van sorprendre amb dues versions fantàstiques de M.I.A. i Underworld (Tot el que volem és okupar-te el xalet i Nascut descarat), van guanyar el premi del jurat Suns Europe Festival (l’Eurovisió de les llengües minoritzades), també el premi Erra Forta, i ara passegen per tot Catalunya el segon disc, L’ham de la pregunta, que van publicar al desembre amb Bankrobber. En aquest context els veurem el dijous 10 de juliol al Cruïlla, compartint cartell amb Sex Pistols i Fermin Muguruza.

El disc fa uns mesos que ha sortit, l’esteu tocant per tot arreu i esteu tenint força repercussió. Heu posat un peu al mainstream?

X.R.: Sí, amb el segon disc han passat coses. El primer queda molt enrere, ara. Ja esperàvem que tingués més volada, però a principis d'any ja teníem concerts per l'estiu, i en van anar sortint més i més. Ara tenim l'estiu ple, que per nosaltres això era un somni. També passa que a l’escena més alternativa ens diuen que ara som mainstream i alhora no ens en sentim perquè si ho fóssim estaríem sonant a la ràdio tot el dia. Sí que se’ns està fent cas i, com bé dius, tenim un peu posat en llocs on es fan coses més mainstream, però no ho som perquè el mainstream en realitat viu molt millor, té molt més ressò que el que nosaltres tenim ara mateix. Tot just és això, hi hem posat un peu, però ja ens agradaria ser mainstream sent qui som.

Catalunya funciona una mica per onades. Fa un temps si volies tocar molt havies de fer mestissatge i ara és tot urban. Vosaltres, que no sou ni una cosa ni l’altra, amb quins grups teniu afinitat?  

X.R.: Molts cops se’ns diu que estem creant una nova escena però nosaltres no ho sentim així. Sí que hi ha grups amb qui som amics i tenim similituds, com Minibús Intergalàctic, Carpa Negra… 

A.P.: Power Burkas…

X.R.: Sí, però els Burkas formen part d’un altre moment i no es pot dir que siguem una escena. Amb Minibús sí que ens uneix el fet d’haver sortit més o menys a la vegada. En alguna entrevista ens han dit que s’està fent una escena psicodèlica, però nosaltres no ens considerem psicodèlics, malgrat que hi juguem una mica, en aquest últim disc menys que en l'altre. No ens sentim d’una escena com a tal. 

I.R.: I no se sap fins que passa prou temps, és després que pots dir si hi havia una escena, però quan s'està creant tampoc tens la noció d’estar fent alguna cosa en conjunt amb més gent.

Se'ns ha arribat a dir d'un programa molt top d'aquí que no ens entrevisten perquè no fem pop fàcil

Estilísticament, és molt difícil que hi hagi algú que faci el que feu vosaltres perquè toqueu molts pals. De vegades tireu més cap al rap o de vegades és més folk i de vegades cap a l'electrònica. Hi ha altres grups que també són força inclassificables com Za!, Tarta Relena i d’altres...

X.R.: Per això, és gent que fa coses autèntiques, que et pots creure i que són honestes. No és perquè facin el mateix, perquè justament la gràcia de fer una cosa així és que és única i, per tant, la gent que fa coses originals no tindrà res a veure amb nosaltres. És el que ens agrada, encara que sigui un pal molt diferent, com això del Bru Ferri del Konvent. Amb gèneres molt diferents podem trobar més similituds que amb coses que se suposa que són punk o no sé què, s’assemblen més a nosaltres. 

Us considerareu una mica punks? 

X.R.: En general, no. Entenem que ens ho diguin per l'actitud. Jo m'hi considero més per actitud però com a grup i per música no.

I per les lletres? 

XR: Per les lletres també, suposo.

També tenen un vessant poètic, que és un tret important del vostre grup. Havies fet poesia abans?

X.R.: Jo escrivia, sempre he escrit molt, però no sabia gaire bé què escrivia, ni si era poesia o eren cançons. El grup va servir per poder posar-hi això. Hi ha lletres que surten del meu Instagram de fa 10.000 anys. Trossos de Cara bruta surten d'un post d'Instagram, per exemple. No és tant si faig poesia o cançons sinó que m'agrada escriure. Per això també hi ha moltes coses que són recitades, perquè hi ha textos d’abans que no sabia com encabir-los en una cançó, per això els recito. De vegades també comença amb la música i acabo trobant la lletra definitiva molt de temps després, faig molt collage. 

En directe us intercanvieu els instruments, tots ho toqueu gairebé tot. 

A.P.:  Sí que en Iago és més guitarra, en Víctor és més baix i jo més teclat i piano, però no teníem un bateria i a mi al principi ja em venia de gust tocar-la.

X.R.: Tampoc teníem el piano, al principi.

A.P.: Depenent de la cançó potser em venia més de gust tocar la guitarra o el piano. Per a cada cançó pensem què és més adient o què ens ve de gust.

La Xantal també toca la bateria. 

XR: Al principi la tocava Martina, quan érem cinc. I quan la Martina ho va deixar vaig passar a la bateria. En sabia una mica perquè me n’havia ensenyat ell [l’Artur] quan estàvem començant. Ara tothom la toca, bé, sobretot ells perquè la toquen molt millor.  

A.P.: Sí, perquè tenim cinc posicions i som quatre. Si hi ha una cançó que té teclat i el toco jo, segurament hi ha en Víctor la bateria i en Iago al baix. Però també si volem que hi hagi baix i guitarra, la Xantal va a la bateria.

Cantar i tocar la bateria no és fàcil.

X.R.: Exacte, tot això no ho sabia pas fer. I cantar o arribar a certes notes o que surti la veu, simplement. A mi no em sortia la veu.

Nosaltres ja vam entrar amb mal peu amb certa gent i crec que això ens ha repercutit durant molt de temps

Ara rasques la veu. Com ho fas? Tens alguna tècnica?

X.R.: La meva veu crec que és bastant ronca. Perquè en teoria tinc nòduls. Abans em quedava molt més afònica, però des que canto m’hi quedo molt menys. No tinc ni idea de tècnica, però sí que a còpia de cantar estic trobant la posició per no fer-me mal. O els crits que faig, jo no sabia cridar així abans. Abans em feia mal cridant així.  

Abans dèieu que soneu poc a la ràdio, creieu que també és pel tipus de lletres?

X.R.: Pel tipus de música, però també per la manera de ser.

V.I.: I pel circuit que hi ha aquí a Catalunya, també.

X.R.: Cantem en català i, per tant, quasi que només podem sonar a una ràdio. I a la ràdio que podíem sonar posen un munt de música en anglès i en castellà, i si el mitjà propi de Catalunya no posa només cançons en català ja estem fotuts. I després, pel tipus de música, se'ns ha arribat a dir d'un programa molt top d'aquí que no ens entrevisten perquè no fem pop fàcil. Tenim cançons que també poden ser de la radiofórmula i, en canvi, hi ha gent que no para de sonar. Al final també hi ha uns col·legueos i uns contactes, això és així a tot arreu i ja ho sabem. Nosaltres som d’una altra manera, estem a Arbúcies, estem en una altra òrbita i no hi estem tan ficats. També em fa ràbia que des de fora es pensin que estem molt posats perquè fem un desconcert d'iCat, però a l'hora de la veritat només hi sonem quan traiem un tema, que ja és molt, perquè abans era impensable.

Estem parlant de l'idioma, però el missatge d’algunes cançons creieu que pot incomodar? 

X.R.: Jo pensava que sí, però tampoc són tan directes o sigui que no diem gaire res… A final el capitalisme, el mainstream, s’ho acaba menjant tot, si una cosa mola és igual el que digui, més que de missatge pot ser un tema d'actitud.  

Feu por? 

V.I.: Esperem que sí, ha-ha. Això és el que volia dir jo amb el circuit, que crec que es mou molt més i és molt més fàcil posar alguna cosa que potser sembla una xapa que alguna cosa més política o que té un rotllo més enfadat. 

X.R.: Fusta d'artista és una cançó que podria haver sonat a la ràdio i no és enfadada. Ja ens van dir això que no fem un pop fàcil i que per això no sonem a la ràdio, però també hi ha d’haver altres raons, per això també crec que és una qüestió de contactes i si ja no et portes bé amb algú… Nosaltres ja vam entrar amb mal peu amb certa gent i crec que això ens ha repercutit durant molt de temps. Després ens han fet cas, però suposo que si ets d’una altra manera… Algun cop hem sigut més bordes i deuen pensar “perquè s’enfadin, aquests no els volem pas”, no ho sé.

Hi ha la voluntat de punxar una mica, a les cançons?

X.R.: Sí, és el que ens mou i el que ens agrada, la música es fa perquè et passi alguna cosa, que et remogui alguna cosa. La nostra música tampoc és una punxada directa com el rap, però està clar que des de ràdios, teles i mitjans sempre es busquen coses que no molestin, que entrin bé, quasi que no s’hagin d'escoltar activament, que puguis escoltar de fons. I sí, Remei de Ca la Fresca és una mica difícil d’escoltar de fons. 

Us heu penedit alguna vegada de no haver fet una cançó una mica més suau, o una mica més canyera, en aquest sentit?  

X.R.: Penso en El xalet i recordo que abans de sortir em feia vergonya, però ara després de cantar-la tant, penses “si no diu res”. I Cara esmolada em feia com cosa, però després de cantar-la tant ja no saps ni el que dius. Podria ser encara més punxeguda, el que dius és poderós però no trobo que sigui molt gruixuda.  

Si ho heu provat fins aquí i ningú us ha dit res, penseu que podeu anar una mica més enllà?

X.R.: Jo crec que de vegades podríem ser més directes i no passaria res. Del primer disc al segon ja passa una mica això, el primer era més abstracte i el segon ja era més directe, tot i que també m'agrada que hi hagi temes més abstractes i algun de més directe.

Fusta d’artista està més dirigida a una persona concreta. 

XR: La cançó en realitat no, però al videoclip sí que hi ha referències molt clares a l'alcalde [d’Arbúcies], tenia ganes de llançar-li’n alguna i sí, va fer la seva feina, almenys a casa, al poble, tothom et ve a dir “molt bé la de l’alcalde”. 

M'agradaria arribar a fer cançons com les del Serrat, del Lluís Llach, en Raimon, l’Ovidi...

Us han dit alguna cosa a part de “molt bé”?

X.R.: No sabem res, però ens han arribat veus.

AP: Jo crec que al poble ningú dirà res.

X.R.: Ens han arribat veus que l'alcalde diu que demanàvem 6.000 euros [riuen] i com que ens van dir que no ara estem enfadats i que per això li fèiem la cançó. La realitat és que ens vam pagar 200 euros. Ens van dir que ens en pagarien 500, vam firmar un contracte per això, i ens en van pagar 200.

I.R.: Si algú ve a dir-nos res és una cosa bona. 

No us ha tornat a contractar, l’Ajuntament?

TOTS: No. 

X.R.: Però és que no sortim enlloc. El nen de sisè de primària que va jugar al Barça perquè no sé què, surt a les seves revistes i a tot arreu i nosaltres no hem sortit enlloc. 

A qui li fotríeu més canya ara?

X.R.: Ara mateix a l'alcalde. Estem amb el tema del pou de Font Agudes. S’està fent un nou pou i hi ha hagut diverses converses amb el Col·lectiu Aigua Clara. Al poble passen coses molt xungues. Al final, vull cardar canya a Salvador Illa? Queda tan lluny que no té gaire sentit. Al Musk o el Trump? El que arribarà són les coses que jo visc i el que hi ha al voltant, al final a mi m'afecten més les coses que passen al meu poble. I la majoria passen per aquest senyor que és un inepte que fa molts anys que el patim, i que permet que es facin moltes coses que són il·legals i que atempten contra el nostre entorn, que és el més preuat.  I encara li podria cardar més canya, però ja seria monotema i se sentiria massa important.

V.I.: Enfado de quilòmetre 0.

L’ecologia és un tema important per Remei de Ca la Fresca, oi?

X.R.: Sí, sempre, des de petita, he escrit sobre això.

Tens referents en aquest àmbit?

X.R.: La Pocahontas [riuen]. No, no, vull dir que ho he viscut més així, de casa i de cançons com Pare del Serrat, que ja sé que és molt típica, o de cançons de colònies, que també n'hi havia moltes que van una mica això i que t'hi fan pensar, però no des d’un punt de vista científic sinó d'amor pel que t'envolta. 

Esteu pensant en cançons noves? 

X.R.: de moment estem rulant aquest disc, que encara té vida per donar. Hem gravat alguna cosa, però encara tenim cartutxos per gastar.

Teniu idees sobre temes nous que vulgueu tractar? 

X.R.: Sí però no.

No ho vols dir. 

X.R.: Vaig veure la pel·li del Bob Dylan i, tot i que no m'agrada gaire el Dylan, m’interessen cançons com Pare d'en Serrat o d’altres del Lluís Llach, en Raimon, l’Ovidi… Feien cançons que eren guais i la gent se n'ha apropiat. És una cosa que m'agradaria arribar a fer.

NO T'HO PERDIS: Grans concerts que es fan a Barcelona del 2025