[title]
Hi ha llocs que només pel seu emplaçament ja són tel·lúrics o poderosos. Que per alguna mena de psicogeografia urbana –és a dir, l'efecte que exerceix la localització concreta d'un racó de la ciutat en els sentiments i comportament d'un ésser humà– tenen un atractiu que roman dins teu molt temps després que hagin desaparegut.
El bar-terrassa Kasparo, situat en la cantonada nord-est de la Plaça Vicenç Martorell n'és un. Arrecerat sota porxos de pedra, permet una visió total de la plaça, amb tot l'espectacle humà de l'antic Xino, alhora que un cert grau d'intimitat i recolliment (que es converteix en bombolla de sarau en els seus moments àlgids de clientela). El Kasparo, a fregar del merder turístic i turistificat de la Rambla, representava un dels darrers reductes de bar freqüentat per clientela local que quedava al Raval Nord, juntament amb el Bar La Masia o el Bar Castells).
El Kasparo va haver de tancat la primavera de l'any passat. La parella formada per l'Elizabeth Triadó –australiana d'origen català– i en Marcel·li Carrera, va haver d'abaixar després de 30 anys al capdavant del negoci, per no haver pogut fer front al l'increment dels preus del lloguer comercial a Barcelona, com ha passat amb tants altres bars i restaurants de pura identitat barcelonina i de petits empresaris.
No parlem en passat. La bona notícia és que el Kasparo ha reobert i recupera un concepte molt similar al del seu tancament: el d'un bar-restaurant d'espai interior nimi i terrassa magnífica, amb una oferta amb cara i ulls per esmorzar, dinar i sopar a preus continguts. Doncs som-hi. M'instal·lo i demano l'infal·lible binomi canya-braves. Ja no son aquelles patates rostides amb forma de grill de taronja, pell i allioli picant i nata agra, però son la mar de bones. I la copa de cervesa, a 2,50 euros a un pas de la Rambla i molt ben tirada, el converteix en punt de birra total.
El nou propietari del Kasparo és en Fran Fernández, enginyer Santa Coloma de Gramenet, emprenedor en projectes d'hostaleria i vinculat a la cervesa artesana Almogàvers. El primer pas ha sigut fer tasca burocràtica perquè l'Ajuntament li permetés ampliar la terrassa fins a 18 taules amb 36 cadires, una gestió que ha endarrerit la reobertura quasi un any: "perquè obrir amb les 9 taules, com en l'època anterior, no tindria sentit", explica.
La carta manté l'estructura anterior, amb esmorzars i tapes disponibles durant tot el dia. El canvi de propietat ha desplaçat el plat del dia i els sabor mediterranis orientals, com la quiche de verdures amb amanida o els babaganuix amb pa de pita, en favor de tapes de tota la vida: calamars a l'andalusa, russa, braves i les inevitables smash burger, per exemple. I per esmorzar, cafè d'especialitat i entrepans de llonganissa i pernil per davant de la torrada d'alvocat i els ous remenats amb ídem (que també n'hi ha).
Per què el Bar Kasparo es diu així?
El Kasparo ha mantingut la seva vocació de bar de guàrdia obert cada dia de l'any: en breu començaran a obrir al matí, amb esmorzars de forquilla, enlloc de fer-ho al migdia. "He d'anar molt amb compte amb no equivocar-me, perquè aquí al darrere no hi ha un grup d'inversió, soc un petit empresari", explica, "i anirem millorant les coses poc a poc i perfeccionant-les, la intenció és que perduri 40 anys més, segueixi essent un punt de referència per al local i al turista i canviï el mínim", m'explica Fernández.
Per cert, revelem l'origen del nom del Kasparo. No té res a veure amb els escacs ni amb Europa de l'est. El fundador del bar el 1985, en Benito, va venir de Prioro, un poble de León, i el seu carrer es deia Casparo.
Els bars més mítics de Barcelona
Aquest article s'ha publicat el 4 de novembre a les 10 h
