[title]
Prem el llapis contra el paper i en surten éssers que criden, arrufen les celles i gesticulen exageradament. Les animacions de la Rocío Quillahuaman són un oasi d’odi de classe a l’Instagram del postureig. Ara ha publicat el seu primer llibre, “Marrón”. Pot semblar estrany que algú de 28 escrigui unes memòries, però no ho és: la vida de la Rocío passa entre Lima i Barcelona i és plena de situacions que ens obliguen a parlar de temes que ens incomoden. Racisme, immigració, pobresa i pertinença. És la seva història, però també és l’experiència de moltíssimes persones migrants i “marrons” com ella.
Al llibre s’intueix que el procés d’escriptura ha estat dur.
Vaig acceptar l’encàrrec del llibre perquè nenes com jo poguessin llegir una història com la seva i se sentissin acompanyades. Però ràpidament vaig veure què implicava escriure un llibre sobre mi, sobre la meva història: haver de mirar al passat per parlar de què vol dir ser migrant des dels onze anys.
Com t’ha afectat, això?
Jo sempre havia mirat endavant. El llibre em va fer fixar-me en com em sentia de petita i d’adolescent, plantejar-me d’on venia la sensació de no encaixar enlloc. De fet, el 2020 vaig començar a anar a teràpia, a causa del llibre però també per més motius. Molts migrants fem això de només mirar endavant! La meva mare també ha mirat sempre al futur i no s’ha parat a pensar en com van ser de traumàtiques, algunes experiències que ens va tocar viure.
Què va pensar ella, del llibre?
La reacció de la meva mare va ser força graciosa. Ella és una mare i s’ha preocupat per coses que jo no esperava. Al llibre explico que vaig tornar sola d’una festa a Montjuïc morta de por i cridant. Després que de llegir-lo, ella em va abraçar plorant i em va dir: “Ho sabia! Sabia que ho havies passat malament en aquella festa!”. De tot el que podia haver-li impactat, es va quedar amb això.
View this post on Instagram
Estàs contenta amb la rebuda?
Estic rebent missatges dels meus amics i també de gent desconeguda. De persones que s’identifiquen amb la història!
Has complert el teu objectiu. Com va ser créixer sense conèixer històries com la teva?
La majoria de relats sobre Barcelona expliquen la mateixa història, una vegada i una altra. Només te n’adones quan ets diferent, quan tens el meu color de pell. Això també passa al món cultural de Barcelona. Anava a presentacions, fires i concerts i em costava veure gent com jo. També m’ha passat a la feina, sempre era l'única noia llatinoamericana. Sembla que no hi siguem per voluntat pròpia, però no és així. Hi ha molts obstacles que ens impedeixen accedir a aquests cercles d’oci i de cultura i jo he tingut sort.
És possible treballar en aquests ambients sense sentir ressentiment?
Una cosa que fem els migrants és aguantar. Jo he estat en moltes converses sobre precarietat. I sempre tinc al cap la meva mare, que treballa cuidant i netejant cases. Si la miro, veig el que és la precarietat. Em fa cosa que em diguin precària, perquè no m’hi considero. És evident que la cultura és un sector precaritzat, però ens falten matisos! He vist coses molt estranyes en aquests ambients: persones que diuen que són pobres i tu saps que no ho són. És frustrant, però s'aprèn a conviure amb això.
Com?
La frustració i la ràbia van ser el motor de les meves animacions. Però no sempre s’ha de crear des de la ràbia. Escriure, de fet, m’ha anat bé. La meva editora em va ajudar a dominar la ràbia als textos, per explicar-me des de la vulnerabilitat. Els temes seriosos s’intercalen amb l’humor, que és una altra eina ideal per fer arribar missatges.
D’on l’has tret, el sentit de l’humor?
Les meves germanes i la meva mare són molt divertides! Jo era la callada, però he begut del seu sentit de l’humor i l’he canalitzat en les animacions. A mi em fan gràcia, però continuo pensant que l’èxit que tenen és un error del sistema.
Per què?
No són imatges boniques plenes de color, d’aquestes que triomfen a Instagram. És un error que jo critiqui a gent i aquesta mateixa gent em segueixi i consumeixi el que jo faig. No neixen de cap fórmula creada amb els anys, ni d’una feina esgotadora. Existeixen perquè un dia em vaig enfadar i en vaig fer una. I a més la vaig fer de pressa! El que m’ha passat a mi és força random.
No creus en la meritocràcia.
No vull que la gent pensi que tinc una història de superació a la qual s’ha d’aspirar. Sempre que faig xerrades m’agrada deixar clar d’on vinc. Vaig créixer en un cerro, era pobre quan vivia a Lima. Però clar, sense voler s’acaba en una història de superació. Deixo clar que tot el que m’ha passat no és gràcies al meu esforç diari. La meritocràcia és una farsa!
Però també sents que cal explicar la teva història.
Hi ha esperança en saber que existeix algú que s’assembla a tu, que té una història similar i que li ha anat bé. És bonic servir de referent. M’hauria anat bé tenir-ne quan explicava a la meva mare per què no volia fer medicina, sinó comunicació audiovisual.
Al llibre també parles de la pressió que senties de ‘ser una nena exemplar’, i de com va relacionada amb el racisme. És possible superar-la?
Va arribar un moment que vaig haver de dir prou. Vaig parar de normalitzar comentaris racistes i de justificar els altres. Hi ha coses que no s’han d’aguantar, no s’ha de callar! Les animacions i el llibre (però també anar a teràpia) m’han ajudat a posar nom a aquestes coses, a assenyalar-les. A deixar de dir la paraula “microracisme”, que és una bajanada, i parlar de racisme en majúscules. A vegades he de callar, perquè continuo sent una persona que no té tot el poder del món, però treballo per no normalitzar el que visc ni tan sols dins del meu cap. He de poder pensar: “això està malament, no ha de ser així, i no ho accepto”.
També parles d’un passeig que feies sovint per Sant Gervasi. Era un passeig d’odi?
La meva psicòloga em va recomanar caminar. Sense música! Em semblava molt difícil, però em poso una banda sonora instrumental i passejo. M’encanta. Ara gairebé no agafo el Metro, m’he adonat que no passa res si vas caminant a tot arreu per Barcelona. I els passejos són terapèutics, em van genial per pensar. I a Sant Gervasi hi vaig començar a passejar durant el confinament, quan vivia a Gràcia i no podia anar gaire lluny. Allà no m’importava si contagiava a algú. Els passejos per allà es van convertir en una epifania, d’adonar-me de com era la realitat de la gent d’aquests barris. I, sobretot, com això es relacionava amb la meva realitat i la de la meva mare.
Quin passeig per la ciutat et fa sentir realment bé?
Passejar per la meva zona, per Sant Andreu i la Sagrera. El meu passeig preferit surt de casa meva. Jo visc al Camp de l’Arpa i baixo fins a la Meridiana. D’allà vaig fins La Sagrera i agafo el carrer de Martí Molins, que és el meu carrer favorit de tota la ciutat. I d’allà, pel carrer Montlau arribo a la Plaça Masadas, la millor plaça del món. És preciosa! D’allà camino fins al parc de la Pegaso, que està al costat de la meva antiga escola. Ara l’han deixat molt bonic, aquest parc. Aleshores vaig fins al Mercat de Sant Andreu i passejo per allà una estona. Finalment, torno a casa pel mateix camí. Em posa del molt bon humor.
Les vermuteries preferides de la Rocío
Abans pensava que el vermut era per a vells, però s'ha convertit en una fan absoluta d'aquesta beguda (i concepte!) des que el va descobrir. Ens recomana llocs on prendre’l: “Són llocs autèntics, tranquils, on criticar a la gent pel nom i el cognom, sense por. Això a Gràcia no ho pots fer!”, diu rient.
Bodega El Sidral. Quan hi hem entrat, la propietària l’ha reconeguda. “No paren d’entrevistar-te, noia, quina il·lusió!”. La bodega té més 100 anys i hi fan un vermut com Déu mana.
Bar 035. Aquest bar de la Sagrera és un dels preferits de la Rocío. Diu que demaneu l’entrepà de botifarra del perol i kimchi
Bodega Lluís. Aquí la Rocío va fer-hi el seu bateig vermuter. “Tenia 24 anys i, des d’aleshores, no ha mirat enrere!”. Un lloc agradable amb tapes de peix fresc delicioses.
