Rosalía toca el cel del Palau Sant Jordi en el primer dels quatre concerts del LUX Tour a Barcelona

Barcelona ha hagut d’esperar gairebé un mes per veure el LUX Tour de Rosalía des que va començar el 16 de març a Lió. Durant l’espera s’ha pogut conèixer fil per randa el guió d’un xou monumental, a les antípodes del minimalisme de la gira anterior, la de Motomami. Rosalia Vila Tobella reneix amb un nou vestit a cada disc, a cada etapa: del flamenc, les músiques urbanes i l'avantguarda electrònica a l’estrella llatina. 

Ara, amb LUX, es presenta com una artista total, amb una ambició artística aparentment sense límits i amb xou a l’alçada que es revesteix d’alta cultura. I per fi ha arribat el moment a Barcelona: som al primer dels quatre concerts que ha de fer al Palau Sant Jordi els 13, 15, 17 i 18 d’abril de 2026.

L’acompanya The Heritage Orchestra, de 22 músics, dirigida per Yudania Gómez Herredia –tot un descobriment– i el cos de ball de tretze membres de La(Horde), el col·lectiu que dirigeix el Ballet Nacional de Marsella, a més de cors i palmes. Utilitza per primera vegada dos escenaris i, esclar, símbols religiosos: el B stage té forma de creu cristiana, i hi ha un botafumeiro i un confessionari (el moment televisiu i de premsa rosa sobre el que més s’ha especulat durant la gira). 

La gran incògnita abans dels concerts de Barcelona és a qui convidarà a cantar amb ella i a qui farà passar pel confessionari, per dedicar-li La perla a un o una ex. Etsy Quesada (Soy una pringada) i Aitana, hi van passar a Madrid; la jugadora del Barça Kika Nazareth, a Lisboa. Altres possibles incògnites: cantarà Milionària? Els sobretítols de les lletres seran en català? Hi haurà –cosa logísticament complicada– l’Escolania de Montserrat?

Nervis gairebé com els que duen des de les vuit del matí fent cua per agafar bons llocs al Sant Jordi, quan comença a sonar Angel de Jimi Hendrix i l’orquestra emprèn l’obertura. Rosalía engega el primer acte com una ballarina sortint d’una capsa de música. El Palau Sant Jordi és un mar de mòbils alçats i ella comença a desgranar les primeres peces de LUX, en l’ordre de l’àlbum. I sí, els sobretítols de Sexo, violencia y llantas i Reliquia són en català. La veu sona de meravella, en primer pla, perfectament empastada amb l'orquestra i les bases retronen amb contundència.

Emoció a flor de pell

A Divinize, canta en català allò de “Fruita roja i rodona / qui l'endevina? / òbviament és la poma / que està prohibida” i, en acabar s'emociona en parlar de Barcelona i en recordar que el gran Peret li va dir que no s'havia de posar nerviosa. "No volia plorar tan aviat..." diu, abans de recompondre's i atacar, amb ulls plorosos, Mio Christo piange diamanti, fent gala de virtuosisme vocal apoteòsic. 

La balada en forma d’ària deixa pas a un segon acte més fosc i potent, amb canvi de vestuari i la força i el brutalisme barroc de Berghain com a argument principal, és el moment en què recrea L’aquelarre de Goya, que deixa dalt de tot a ritme de tecno (el remix de la cançó) i també el que introdueix peces de Motomami com Saoko, La fama i La combi Versace (després, a De madrugá, pot ser que hi hagi uns passos de ball que recordin la sardana?, més aviat sardana satànica, això sí).    

Pràcticament res dels dos primers àlbums, excepte un El redentor, de Los Ángeles, que sol interpretar amb l’orquestra (en comptes de la guitarra de Raül Fernández Refree, tot i que podia haver aparegut a Barcelona?).

No et puc treure els ulls de sobre

Després al tercer acte, la ja coneguda versió de Frankie Valli (Cant’t take my eyes off you) dins un quadre, com si fos la Gioconda, amb fans i el confessionari on deixar retratat algun/a ex, esperat amb morbositat i algunes porres (al final, una divertida Yolanda Ramos, alternant el català i castellà). Curiosament, La perla, que ha acabat sent el gran hit de LUX, és la cançó que potser va més per lliure de tot el repertori de l’àlbum i una de les més celebrades del concert: la platicitat de la coreografia de Dimitris Papaioannou ha donat la volta al món.  

"Mira, Barcelona, no tinc gaires vicis, però una copa de vi, sí", diu abans de presentar Llorenç Barceló, pianista menorquí, amic de quan estudiaven junts al Taller de Músics, fa quinze anys, que acompanya la cantant a Sauvignon blanc amb un Sant Jordi ple de llumetes de mòbil enceses. 

"Fill de puta qui no boti"

Un altre dels moments més esperats pels fans –especialment els que es troben prop del passadís que connecta els dos escenaris és l’intermezzo en què la cantant es trasllada a l’stage B. Aquí és on, a Lisboa, va convidar Carminho per interpretar Memória, però no surt Sílvia Pérez Cruz a fer el mateix amb La rumba del perdón, com s'havia especulat. A canvi, Rosalía regala al públic un "boti, boti, boti, fill de puta qui no boti", abans d'atacar CUUUUuuuuuute empeltat del Sweet dreams, d'Eurythmics. 

A l’acte quart, per fi, apareix amb ales d’àngel, per tornar a Motomami (Bizcochito, Despechá) i les dues peces que només apareixen a la versió física de LUX (Novia robot, Focu’ranni), al final de les quals es deixa caure d'esquena des de les escales. És al bis, Magnolias, quan assistim al seu funeral i una simbòlica ascenció que ens fa pensar en quin sostre artístic pot posar-se més alt que el que ha creat per a LUX, és a dir, el celestial? 

En estat de gràcia

De moment, farà tres concerts més a Barcelona, recorrerà Europa, els Estats Units i Llatinoamèrica, i tant el disc com la gira de LUX està situant Rosalía a l’Olimp de les grans estrelles internacionals, més enllà del nínxol –immens, sí– de la música llatina.

Segur que ella ja en sap la continuació, però nosaltres, incapaços d’imaginar-nos el proper pas, seguirem expectants i embrancats en mil discussions polítiques i culturals (l’última, la polèmica per apuntar-se a la tendència cada cop més preocupant de no deixar fer fotos a la premsa als concerts). Això és proporcional a la repercussió de l'artista.  

Ens entusiasmarem amb el seu art, ens enfadarem perquè no ho fa tot com ens agradaria (perquè li costa mullar-se, perquè fa cantar l'Escolania en castellà, etcètera) vessarem rius de tinta sobre el seu pas sobre les nostres vides, però ella sembre anirà més de pressa, cent passes endavant. I només podrem fer que seguir-la per documentar el seu permanent estat de gràcia.

Seguir-la, mirar d’explicar-ho i poc més. Anem a rebuf, sempre a rebuf.