[title]
Les hem portat als autos de xoc del Tibidabo –tot el parc d'atraccions tancat per a elles, unes vistes espectaculars sobre Barcelona– i hem propciciat una conversa inèdita entre aquestes dues artistes aparentment molt diferents, però que comparteixen un munt de coses. Totes dues han estrenat àlbum aquest any, i totes dues el presenten el dissabte 14 de juny al Sónar de Dia. Mushka presentarà Nova bossa i Samantha Hudson Música para muñecas, una mica la cara i la creu. D'una banda, la cosa orgànica, que remet a la infantesa amb ritmes i sonoritats càlides; de l'altra, una rave política sobre la dissidència de gènere, la gran ciutat i la disfòria. Què es diuen dues artistes tan diferents quan es troben? De què parlen? Les posem cara a cara i parem l'orella.
MUSHKA: Acabes de treure àlbum, oi?
SAMANTHA HUDSON: Sí, el 23 de maig. Tu quan el vas treure?
M: A finals de gener, crec. No, finals de febrer.
S.H.: Ah, uau.
M: Sí, sí, no fa tant. I bé, molt bé, la veritat que tenia ganes de treure'l, perquè ha sigut un procés molt... És a dir, no llarg, però molt intens.
S.H.: Quant has trigat a fer-lo?
M: Molt poc, com vuit mesos, però vuit mesos comptant fer màsters, videoclips… Tot, tot, vuit mesos des de la primera presa.
S.H.: I per què creus que ha sigut així?
M: Perquè jo venia de fer un altre àlbum, i vaig dir no, no faré res fins més endavant. Me'n vaig anar a la muntanya a fer música sense preocupar-me, com per no fer res, i de cop vaig fer la primera cançó amb el meu equip. Vaig dir, això és una cançó d'àlbum i vam començar a fer l'àlbum.
S.H.: Per una cançó?
M: Literal. I vaig pensar, això és un àlbum. Cada mes anàvem a la mateixa casa i seguíem fent l'àlbum. I de cop vaig dir: vull treure'l ja perquè m'està representant molt ara mateix.
S.H.: Quina xulada. Fixa’t que he fet el contrari, perquè els anteriors els vaig fer amb superpoc temps, també d'aquesta manera, com… oh, aquest single m'encanta, faré un àlbum amb aquest concepte. I per a Música para muñecas vaig dir no, ara em prendré amb calma aquest projecte, pensant bé les cançons. Vaig estar pràcticament un mes a València amb el meu productor, fent totes les cançons.
Mushka: “Algun cop m'han parat i em diuen, uà, gràcies a tu soc bollera”
M: I quant has trigat?
S.H.: He tardat molt també perquè com que hi ha col·laboracions... La Zahara, la Villano Antillano, la Zowie… I van sorgir com d’una mena d'epifania, no? De sobte els dic, vols pujar a aquesta cançó? Sí, però clar... al final ha sigut un viatge com de quasi dos anys.
M: Ha-ha, és que realment mola fer-ho amb temps. Jo sempre deia, pel pròxim àlbum trigaré molt, perquè no vull anar estressada, però bé...
S.H.: Et surt com et surt.
M: Sí, i no es pot escollir... És que ho de treure ja, perquè això m'està representant ara mateix i necessito com explicar-ho, saps?
S.H.: I també penso que hi ha molta pressió, perquè a mi em passa que… com a la indústria, no? La manera de consumir el contingut d'ara és tan esporàdica, tan ràpida, tan accelerada, que treus un single i en dues setmanes ja se n'han oblidat i sembla que queda antiquat. I vaig dir això s’ha d’acabar, aquest àlbum, dos anys, i em faré la promo fins que em mori.
M: Ben fet. Jo crec que inconscientment la pressió la tenim dins, perquè hi ha la pressió aquesta de mantenir-te i de voler estar al focus tota l'estona, has de mantenir el teu concepte… i per molt que jo no pensava m'he de mantenir i fer l'àlbum, inconscientment la pressió hi és, i més ara, que si no treus un single cada tres mesos sembla que t’hagis pres un temps, que estàs desaparegut.
S.H.: Sí, com aquests artistes que diuen em retiro de la música i només és que es prenen dos anys per descansar.
M: Abans era una cosa supernormal, abans feies un àlbum, feies una gira, que et durava el que et durava, i després potser t’estaves un any i mig, dos, sense treure res. Era el més normal i el fandom estava acostumat a cuidar el projecte. Ara és el contrari i no és culpa del fandom, és culpa nostra, també, que no podem parar de donar i de donar. Cada cop està tot més capitalitzat i som com una mica esclaus de la creativitat.
Samantha Hudson: “És important desenvolupar un pensament crític i polititzar-se, però també és molt cansat ser sempre un artista LGBT”
S.H.: Però jo ento que està canviant, perquè... semblarà una tonteria, però, ara, les noves generacions, vull dir, les més joves que nosaltres, si és que això és possible [riuen], estan consumint molt de contingut de YouTube, però contingut llarg, com d’una hora, i jo penso que és que estem esgotades, no pot ser que fem scroll durant quatre hores consumint vídeos de 14 segons. I amb els singles em fa por i llàstima perquè una cançó segueix seguint d'important a la meva vida. Però crec que ara, de sobte, les artistes i el públic estan transformant també la ment.
M: Tant de bo. Sí, tant de bo, de cop la societat es cansi dels inputs, i de cop vulgui, com dir, ja està, fins aquí, i les coses vagin amb una mica més de temps.
S.H.: De què va el teu àlbum?
M: Es diu Nova bossa, perquè vaig començar a fer l'àlbum i em van començar a venir records de la meva infància, de la trompeta, de quan tocava bossa nova.
S.H.: Tocaves bossa nova?
Sí, tocava blues, tocava jazz... Al final la trompeta era un poc d'això. El meu profe era el Pere Payès, que és el pare de la Rita Payès.
S.H.: Ai, em pixo.
M: Clar, perquè som del mateix poble [Vilassar de Mar], i a un carrer...
Mushka: “Segurament, si guanyés Vox l’endemà estaria amagant-me al vàter”
S.H.: Que fort, saps que m'encanta la bossa nova? L'àlbum que em surt sempre a l’Spotify Wrap com el número 1 i el que em poso cada dia és el de João Gilberto amb Stan Getz… Noi, que m'encanta la bossa nova i tu tocaves la trompeta! Ai, Mushka, fa molt per tu!
M: Vaig començar a escoltar-ne a l'estiu, jo què sé, al cotxe o pel carrer, em transportaven a una pau i em feia pensar molt sobre la meva infància. L'àlbum va una mica d’agafar la bossa nova com que a excusa per remetre a la infància, per poder-ho explicar des d'una altra perspectiva, més adulta.
S.H.: Ah, quina xulada! Em sembla molt contrastat, perquè jo ho he fet al contrari. Crec que vinc d'una altra tradició musical, molt pop, fins i tot electroclash, molt Las Bistecs, i ara estic en una ona molt més electrònica.
M: Sí, és d'electrònica el disc?
S.H.: És tot com bacala, hardcore. En comptes de la infància, jo sento que és com un homenatge a la meva jo d'ara, no?, perquè he participat molt de l'escena de club de Madrid, sobretot. L'àlbum es diu Música pera muñecas, per dolls. És tota l'experiència d’una dissident del gènere perseguint els seus somnis en una gran ciutat.
M: És que Madrid... Jo entenc que tu vius allà, oi? I no t'esgota? Jo no podria. Entenc la ciutat i entenc que molta gent hi va perquè és on hi ha més oferta. Però et juro que a mi em consumeix. Jo puc estar quatre dies a Madrid. L'any passat vaig estar-hi dues setmanes i vaig pensar que no és el meu lloc. Tot va molt de pressa, molta gent. Has de saludar tothom. Sembla que tinguis molts amics, però realment és penya d’hola i ja, saps?Potser tu t'has fet un cercle. Sí. Però a mi m'esgota.
S.H.: Sento que m'he fet un cercle molt especial. Sí, molt íntim. És veritat que no som moltes amigues, almenys les que jo tinc al meu entorn, les que veig cada dia. I amb les que treballo, també, perquè allà tothom és DJ. I estilista... Menys fuster. Ha-ha. Ara necessito penjar una prestatgeria, i no sé a qui trucar, però si vull fer una remescla tinc tres-centes persones. D'això va un poc l'àlbum, també. No tan sols de la identitat, sinó de... sento que passa una miqueta amb totes les grans ciutats. Barcelona el que té és que hi ha molta gent que ha nascut a Barcelona, que ha crescut a Barcelona.
Samantha Hudson: “Les noves generacions estan consumint contingut llarg, és que estem esgotades de scrolls de quatre hores amb vídeos de 14 segons”
M: A Madrid, realment, no. No. Ningú és de Madrid.
S.H.: Exacte. Tothom que hi va projecta les seves il·lusions, les seves fantasies i et dona molta esperança, moltes promeses, però després t'adones que o li segueixes el ritme o et passa per damunt. I arriba un dia en què t'aixeques i sents que no has processat res del que t'ha succeït des que tens 15 anys. I, clar, la ciutat ja t'ha mastegat i t'ha escopit sis vegades. Però al mateix temps li tens carinyo, saps? Jo sempre penso en Madrid com una mena de... quan tens no has recollit la teva habitació i està tot ple de roba...
M: Sí, però és la teva habitació.
S.H.: I bruta, però és la teva habitació. I ha passat tant de temps i està tan desordenada que dius, ara com llevaré la roba de la cadira?
M: No, no, clar, ho entenc. Si tens el teu nucli o la teva forma d'estar bé, doncs crec que és fàcil portar una vida, però, clar, jo soc d'un poble i he vingut a viure a Barna i és perfecte per mi per la feina i també pel fet de ser jove, és el que vull ara. En realitat em passa una mica que [a Madrid] hi tinc col·legues, però quan hi vaig aprofiten i em porten a fer mil coses, llavors potser acabo esgotada també perquè no és la rutina.
S.H.: Clar. Per cert, és el teu primer any al Sonar. Sí. És superfort.
M: Sí, Estic supercontenta.
S.H.: I faràs alguna una cosa especial?
M: He preparat un xow nou. El vaig estrenar fa un mes al Sant Jordi Club i és tot canviat. El format del Sonar serà el mateix que el del Sant Jordi Club. He agafat una banda, anem amb trompeta, saxo, corista... El que més vull és fer l'àlbum nou i que soni bacano, per mi el més important és poder plasmar-ho. Hem gravat molts instruments perquè l'àlbum soni orgànic. Visualment també hem fet molta feinada com amb les noies que treballo, que es diuen Merci Xula [Clàudia del Barrio i Helena Roig], no sé si saps qui són, m'han fet tot el visual i tal i vull fer un xou especial a la meva ciutat.
S.H.: I no faràs com res electrònic?
M: No... no faré res electrònic. Però al final el meu concepte també és com molt fester, saps? Molt de reggaeton, molt de’afro i tal... I crec que és com que realment podem fer una festa guapa, per molt que soni una trompeta. I tu has preparat alguna cosa especial?
Mushka: “La bossa nova és l'excusa per parlar de quan era petita i de la meva vida abans de fer música”
S.H.: Vaig estrenar a Madrid Música per a muñecas com una mica de laboratori per veure què funcionava i què no, per provar algunes coses, però per al Sónar volem fer una cosa especial perquè és el tercer any que hi vaig.
M: Seguit?
S.H.: No, seguit no. N’hi ha hagut un de parada. Jo portava un xou molt teatral, molt de monòleg, de xerrar, molt de teatre de l’esperpent. I ens van contractar per al Sónar, però ens van dir que havíem de fer una cosa electrònica. Que lo dona-li una volta. I gràcies a això, crec que vaig trobar el meu so.
M: De veritat?
S.H.: Sí, i ara sempre em fa il·lusió pensar, a veure, què porto al Sónar aquest any, què farem. I continuarem amb la dansa contemporània, portarem un grup de ball i estem mirant alguna coseta d’attrezzo.
M: Molt bé!
S.H.: Però portem un any, filla. Tot aquest temps per solucionar aquestes qüestions, i al final sempre s'acaba tot dues setmanes abans, és un maldecap. A mi m'agrada transformar qualsevol escenari en una mena de rave.
M: Ha-ha. L'ambient, no?
S.H.: L'ambient, sí, i contemplar-lo com una litúrgia electrònica, fent el meu sermó. Som en una església i s’obren les portes de l'infern. I que hi hagi una relació molt horitzontal amb el públic, un mica com tu.
Samantha Hudson: “Música para muñecas va de l'experiència de ser una dissident del gènere perseguint els seus somnis en una gran ciutat”
M: Clar. Jo crec que un bolo individual per tu mateix fa pal. Mola bastant fer un hangueig amb el públic, saps? Mola, joder, entregar-te a la gent en el sentit que, per molt que sigui una cosa introspectiva o no, que el públic formi part del xou i que l'energia sigui 50-50. O sigui, tu tens el 50 i depens del públic.
S.H.: Exacte, no ets una cantautora molt sòbria i la gent ha d’estar allà atenta, no? Tu necessites l'energia del públic… hangueig és la paraula.
M: Hangueig i ja està.
S.H.: Tu de quin any ets?
M: Del 2004.
S.H.: Ual·la! A veure, suposo quan dic soc del 99, la gent tindrà la mateixa reacció, no? Però és que 2004 sembla que siguis un bebè, però clar, és que la gent del 2004 ja és major d'edat.
M: Ara just n’he fet 21. Vaig començar amb 17 o 18 a cantar.
S.H.: I com has viscut aquesta trajectòria?
M: Doncs al principi molt bé, perquè estava estudiant i treballant, i estava fins als ous de treballar perquè no estava treballant del que m'agradava... I va ser un somni poder dedicar-me a la música i encara ho és. Em sento amb un privilegi molt gran, tinc amics a la meva edat que s'estan buscant la vida per poder pagar un lloguer o el que sigui i jo estic superacomodada en aquest sentit, però sento que potser m'estic perdent coses de vegades. Estic a la vida real, però potser ja no puc fer tantes coses, almenys a Barcelona.
S.H.: Ja, com per exemple?
M: Jo què sé, poder estar amb la meva nòvia fer-me petons a un restaurant, potser em fa vergonya.
S.H.: Ja, com ser coneguda, no? L'anonimat.
M: Que la gent et reconegui la teva feina m'encanta, perquè, ostres, vius de la gent. Però hi ha la teva intimitat, que és la que fa més cosa, o la por a decebre. A mi el que sempre m'ha fet més por és, no que no pugui estar tranquil·la, sinó decebre la gent...
S.H.: Però això al final no és responsabilitat teva. Tu has de sentir que amb la teva proposta, vols fer les coses bé, jo crec que això és comprensible i sempre has d’estar oberta a rectificar si no tens la raó. Però hi ha coses... És que de vegades sembla que et demanin que no siguis humana, i això tampoc.
M: A mi m'ha ratllat més la por aquesta, cagar-la, saps? Crec que hi ha un punt en què tens una responsabilitat, òbviament. Hi ha gent a qui la pela el que fas, però hi ha gent a qui li importa i jo sempre m'he sentit una mica en deute amb aquesta gent, de no fallar-los, saps? Però, bé, crec que també és una relació una mica tòxica entre l'artista i el públic, sempre hi ha una mica això, l'oferta i la demanda.
S.H.: Jo crec que mai has de fer el que el públic demana. Sempre has de fer el que et surti del cony i que el públic entengui que això potser no és el que volia, però és el que s’ha trobat i que és genial. Això per mi és el carisma de veritat i el que ha de tenir una artista. La capacitat de prioritzar la seva proposta, sense passar per damunt de ningú ni ser una dimònia pagada de si mateixa. Però és veritat que de sobte la teva intimitat es reconfigura.
M: Ho portes molt bé?
S.H.: Mira, jo ho porto molt bé, però perquè la manera d'afrontar el meu trauma sempre ha sigut ser molt oversharing.
M: Clar, jo al revés, sí.
S.H.: Clar, és que tu ets un altre tipus de persona. Jo sempre que he estat trastocada ho he penjat a les xarxes socials. Llavors, quan estic de festa i la gent em mira i és com si tingués el contrari l’ansietat social. Com si volguessis un espectacle, però això també pot ser autolesiu. De vegades és millor no donar-li tot a tothom i protegir-te una mica, però és difícil trobar l'equilibri. I, clar, és que tot i que no et diguin res, és el que has dit, estàs en un restaurant i fas una petonada a la Ouineta. I potser no et diuen res però...
M: Et sents intimidada.
S.H.: Sí, el teu cap està pensant “algú m'està mirant ara mateix”...
M: Crec que incomoda molt més això que si estàs caminant pel carrer i algú et ve i et diu “hola, m'agrada molt el que fas” i et demana una foto. És un tràmit molt fàcil i molt ràpid i molt educat. En canvi, si ve algú i t'està mirant però no et demana res, llavors aquí ja comença la paranoia de m'estan mirant, no m'estan mirant, vaig tot podrida perquè estic fent la compra... Aquest és el mood. És diferent.
S.H.: Et sents punta de llança del moviment LGBTI?
M: No gaire, fins que de cop m'ho diuen i dic, potser sí, no de forma conscient, no d'una forma tan activista com tu, però sí que a vegades em fan la reflexió que estàs com ajudant la gent que senti lliure o que no es posi algunes barreres. Sobretot crec que més que res és normalitzar-ho molt, hi ha moltes noies que són fans meves, tinc molt de públic femení i algun cop m'han dit “gràcies a tu soc bollera”. Amb coses així penso hòstia, que guapo.
S.H.: Això és l'activisme de veritat.
Clar, però sense voler-ho, saps i penso, uà, al final estàs fent alguna cosa i crec que també és important posicionar-se i per mi és important també posicionar-se des de la normalitat, en el sentit que pugui ser una cosa així d'orgànica. Simplement, tenen la referència escoltar música de noies a noies i això fa que entri al seu dia a dia com a una cosa natural. Però també ha sigut des del meu privilegi, ja que tinc una família molt oberta de ment, jo mai he tingut un problema en aquest sentit i conec molta gent que sí. D'una entre un milió, a mi m'ha tocat una vida fàcil, en aquest sentit si puc ajudar amb la meva música la gent que no ho té tan fàcil, òbviament és un plaer.
S.H.: Per descomptat és un privilegi o almenys és una facilitat que has tingut, però tampoc crec que sigui just resumir-ho tot en això. Pots tenir una família molt oberta, però és que la violència no només radica a la família, també ve de nosaltres mateixes, del contingut audiovisual que consumim, del carrer, de les polítiques. La teva família pot ser superoberta, però ara el món és terrorífic i imagina't que comença una persecució una altra vegada al col·lectiu LGBT. Que la policia ens vingui a fotre una pallissa o unes polítiques molt més contundents de les que ja estem veient i això també és una experiència. La violència no sempre és una manifestació literal, sinó també el fet que hi pugui haver violència en qualsevol moment de la teva vida és un perill amb el qual has de lidiar. Crec que és important tenir un discurs i crec que és important desenvolupar un pensament crític i polititzar-te, però també és molt cansat ser sempre una artista LGBT i que t'exigeixin parlar de la teva vida com a persona LGBT perquè si fem això només aconseguim que l'LGBT sigui un nínxol.
M: Sí…
S.H.: Per què no li demanes a fer C. Tangana pel col·lectiu LGBT? O a qualsevol altre raper o persona de l'electrònica què pensa en el feminisme? Potser ho estan fent, però això és una cosa que ens involucra a tothom. I a més, sento que abordar-ho d'aquesta manera, amb gràcia, amb naturalitat “li canto a una dona i a més és una cançó amb la qual et pots sentir identificada”. Jo sí que porto una cosa més explícita, Música para muñecas és tot polític.
M: Sí, perquè el meu és molt indirecte. Com el que deies de la violència, jo crec que indirectament la pateixo cada dia i directament no l'he patit tant perquè sempre he tingut un entorn molt sa, però segurament si guanyés Vox el segon dia estaria amagant-me al vàter. Però sí, també crec que en la responsabilitat aquesta que tens com a artista de l'LGTB, mentre hi ha 40.000 pavos que no han de fer mai un discurs, no han de fer res. I, de fet, sempre que surt algun cas de merda d'alguna cosa d’un futbolista o tal sempre s'intenta ocultar el màxim, crec que hi ha una figura molt concreta de l'home com a cantant, esportista, artista, que està molt protegida i tenen el triple de poder que nosaltres, els que tenen poder ara mateix encara continuen sent homes.
S.H.: Jo crec que aquesta autoreferencialitat el que fa precisament és que, d'acord, et fiquen com a artista LGBT en un festival LGBT i això és genial perquè crec que hem de configurar també els nostres espais i crear les nostres festes, les nostres propostes, els nostres col·lectius on puguem desenvolupar la nostra proposta de manera lliure, però per què no fiquem aquest artista LGBT a aquest altre festival? Per què no agafes aquest grup de dones i les poses en aquest festival que té un cartell només masculí? Aquesta és la veritable inclusió. Jo sento que no hem d'exigir-li tot a la gent LGBT, però és veritat que en els temps que corren, crec que sí que és important tenir un discurs i polititzar-se, perquè si no ho fem ara, quan ho farem?
M: I no cal que facis un tema que estigui parlant d'això, no crec que hagis d'estar fent el discurs tota l’estona, però que si et trobes amb l'ocasió de defensar-lo el puguis defensar.