[title]
Tres dècades de carrera, de premis i reconeixements, aquí i a França, on manté un enorme prestigi des dels temps d'Una relación privada (1999) i de Harry, un amigo que os quiere (2000). I, curiosament, Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) continua generant al seu interlocutor una sensació de normalitat que, en la indústria del cinema i en l'univers dels actors, és tota una raresa. Una aparent paradoxa, que ser tu mateix et faci estrany, que l'actor entoma amb la mateixa proximitat i el mateix somriure de sempre. “La gent troba excepcional que cada matí diguis 'hola, bon dia'. Doncs no ho sé... He anat aprenent que, per a la gent, per a la tribu, és estrany que un actor sigui algú normal. Tinc la sort de viure en un poble on ja no soc notícia, m'assec al bar i em prenc un cafè i la gent em fa... ei!, sense més. I visc envoltat de gent que no és cinèfila, els meus fills només han vist tres o quatre pel·lícules meves, i quan he tornat a casa des del Festival de Canes no els ha impressionat gens. La gent del meu entorn no està dins d'aquest món d'ostentació i de repercussió mediàtica, està molt lluny de tot això”.
Sergi López parla de Canes, i la seva vivència d'enguany ha estat molt especial. I això que ja tenia fins a una desena d'experiències prèvies, amb films seus participant a la Secció Oficial del festival més important del món. “Diria que és l'any on he tingut més consciència de què és Canes, i de l'impacte que ha tingut la pel·lícula. He rebut missatges d'amics i gent que treballa en producció, en distribució, de periodistes de cinema, francesos, belgues i de tot arreu, dient-me com seguien tenint Sirât al cap després d'uns dies i després d'haver vist un munt d'altres pel·lícules”, explica.
Dirigida per Oliver Laxe i guanyadora del Premi del Jurat, Sirât ressegueix la peripècia d’un home, el personatge de López, que acompanyat del seu fill petit va a la recerca de la seva filla desapareguda mesos enrere: les pistes els porten fins a una rave en ple desert de Mauritània. I acabarà compartint camí amb un grup de raveros, als quals veu com a absoluts marcians. Tots ells viuran un viatge físic i, sobretot, emocional, intern, que suposa també tota una insòlita experiència pel públic que s'acosti a les sales de cinema a veure aquest film radical, explosiu, que no s'assembla a cap altre.
Què té d'especial Sirât? No sé si llegir el guió et va fer volar el cap de la mateixa manera que veure la pel·lícula me'l va fer volar a mi...
Vaig dir que sí al projecte perquè era una evidència: quan llegeixes alguna cosa que no saps amb què comparar-la, i que sobretot t'atrapa... una història que comences, que et sembla que va cap a un lloc determinat, però que a partir d'un fet que ho rebenta tot se'n va cap a una altra banda. Sirât és un viatge, però té dins una cosa profundament espiritual, metafísica. I el personatge que faig jol... Hi havia moltes coses que m'agradaven del guió, però sobretot l'escriptura, la idea d'una història que no s'assembla a cap altra. I això és una cosa que m'agradaria que passés sempre.
Deu ser una de les teves motivacions de fer cinema...
Sí, i és una cosa que crec que ens passa a tots: secretament, en el fons, el que volem és que ens sorprengui una història, que vagi cap a on no ens esperem. És veritat que en el món que vivim, capitalista i de formats preestablerts, tendim a intentar trobar fórmules que expliquin la pel·lícula ideal. Però això no existeix. I jo crec que fins i tot l'espectador més popular del món, el que vol és anar a una sala i que hi passi alguna cosa que el tregui del seu lloc de confort, que el faci emocionar, riure, plorar, el que sigui... però que el transporti. I Sirât, transportar, transporta.
En el món que vivim, capitalista i de formats preestablerts, tendim a intentar trobar fórmules que expliquin la pel·lícula ideal
I emocionar, emociona. I volar el cap, te'l vola.
Sí, sí... És un viatge, i és curiós perquè té aquesta cosa que pot semblar lleugera, com de Mad Max, amb camions pel desert, polseguera, rius que es travessen, amb aquest viatge d'aventures, de ritme trepidant, totes aquestes coses. Però també és un viatge que travessa un dolor extrem, amb un pare i un fill que estan perduts, buscant la filla. I la vida els enfrontarà, els posarà al davant d'un mirall molt dolorós. I a partir d'aquí els proposarà un creixement personal. És molt buit dit així, però és una pel·lícula que té molta emoció, a més a més d'aquesta aventura.
La pel·lícula colpeja l'espectador, i també té un punt molt apocalíptic. Però al mateix temps penso que transmet una enorme fe en la humanitat.
Sí, és una pel·lícula crepuscular, que d'alguna manera et diu que s'acosta la fi del món... I ja en tenim una certa intuïció des de fa uns quants anys, que la fi del món s'està a prop. Però en el fons parla d'una mirada interior, que seria l'única esperança que li queda a la humanitat, o la més potent. De fet, quan el senyor convencional que jo interpreto es troba amb aquesta tribu de raveros, es veuen mutuament com a extraterrestres. Però quan es coneixen, i el dolor apareix i els transforma, és aquesta idea de compassió, de col·laboració, de col·lectiu, de no deixar-te sol, l'única cosa que els pot salvar. És el què passa quan tu dones l'oportunitat al diferent, a l'estranger, a l'altre que ve de fora. I jo penso que la pel·li té aquesta llum, té aquesta idea de que, malgrat el dolor, això ens ha d'ajudar a créixer. I créixer vol dir mirar cap a dins per reconèixer-te igual que els altres, i d'aquesta manera aparegui la solidaritat natural que tots portem.
L'Oliver Laxe ve dels marges i d'un cinema molt autoral. Però Sirât té un potencial comercial enorme. Això lliga també amb la compra de Neon per distribuir-la als Estats Units, destacant la connexió que pot tenir amb el públic jove. Com ho veus?
Doncs diria que l'antònim, l'oposat al cinema d'autor, no és el cinema comercial. El què és oposat al cinema d'autor seria el cinema industrial. La idea de l'autor té a veure amb una mirada cinematogràfica personal, amb un punt de vista diferent. Sirât és una pel·lícula d'autor perquè és molt arriscada, molt radical, i planteja bifurcacions en el camí molt bèsties. Però a més a més, a banda d'això, té una vocació popular. Dir comercial és una forma de parlar de diners. Però dir popular, al cap i a la fi, és parlar d'allò que arriba a tothom. I la vocació del cinema ha de connectar amb la idea de barrejar l'alta cultura amb la cultura popular, la cultura del carrer. I aquesta pel·lícula sí que ho té, això.
La vocació del cinema ha de connectar amb la idea de barrejar l'alta cultura amb la cultura popular,
Sembla que amb l'Oliver us heu trobat dos antisistema, ni que sigui per com us moveu dins la indústria.
No ho sé, potser sí, una mica sí... no ho sé. Em costa analitzar-me des de fora perquè jo veig el què he fet, però no tinc tanta consciència del què han fet els altres. És veritat que jo sempre he tingut aquesta cosa de viure a Vilanova: vaig començar treballant a París però no vivia a París, vaig començar a fer pel·lícules a Catalunya però no vivia a Barcelona, treballava a Espanya però sense viure a Madrid. Això d'estar una mica fora del centre d'atenció, és veritat que això m'ha constituït com a persona, soc el que soc. I és veritat que l'Oliver també és algú que dins del món del cinema és als marges, que busca un cinema més trencador, busca coses més radicals... No sé, potser ens hem trobat, però jo només soc actor, només faig un personatge, i de tant en tant tinc la sort de poder escollir d'entre allò què em proposen. Jo navego un riu on em porten els altres.
Parlàvem de la raresa de la normalitat, et deus trobar amb molts companys de professió amb determinats comportaments poc comprensibles...
Sí, clar, perquè és el món on vivim, i gent amb la qual he treballat, o gent que hi ha al voltant, formen part d'un món que prioritza una imatge, una identitat que és virtual, que et construeixes. I quan aquesta identitat triomfa i et dona seguidors, llavors la pregunta és: tu qui ets? Ets això? O això altre? I clar, la penya, i no només els que treballen amb mi, es foten un lio amb saber qui són i qui deixen de ser. Jo segurament també, però tinc la sort de tenir un entorn que segurament fa que em senti més a prop de qui soc de veritat.
Has fet més d'un centenar de pel·lícules i sèries. Quan mires enrere, estàs satisfet?
Sí, sí, és l'hòstia en vinagre! Estic satisfet, o sigui... jo no puc acceptar tots els guions que em proposen. I no és que me'n ofereixin 2.600, però amb set o vuit ja has de triar, i això és un privilegi. Amb aquest complex que tinc jo, de no ser gaire cinèfil, de no ser gaire llegit, de no tenir gaire cultura cinematogràfica, amb el temps m'he adonat que hi ha com una línia editorial en el que he fet. Sense seguir cap estratègia. Perquè, clar, és impossible que algú planegi participar al Festival de Canes amb deu pel·lícules. Això no sé de què depèn, però el cas és que ha passat! I llavors, he estat amb directors, amb autors, en pel·lícules dins d'aquest cinema d'autor que han inspirat altres directors per comptar amb mi. I ho trobo acollonant: he fet un munt de feines, amb gent molt diferent, amb mirades molt diferents, i d'aquest centenar de pel·lícules potser n'hi ha dues que no em molen. Dues que penses, per què vaig fer això? I saps que les vas fer per males raons: perquè m'anava bé per dates i no tenia res a fer, o perquè pagaven bé... Ho saps. Però la resta, les que han funcionat i les que no i s'han fotut una castanya de collons, són pel·lícules que em molen i que tenen personalitat.
He fet un munt de feines i d'aquest centenar de pel·lícules potser n'hi ha dues que no em molen
No podem exigir que només acceptis un projecte per raons pures...
Clar, sobretot en una feina que et paguen bé, i en la que et tracten bé. És fàcil. Podries no fer res, però dius: la faig. Perquè em diverteixo. Hi ha l'objectiu comú de fer una pel·lícula, que ja és brutal, un equip d'adults que se'n va al desert o allà on sigui. Però després hi ha una cosa molt xula en els rodatges en sí, que són com un circ: comparteixes experiències amb la gent, treballes amb la gent, pateixes amb la gent, es crea una cosa molt guapa. I si a més a més hi ha un objectiu amb la pel·lícula, una intenció de fer alguna cosa que valgui la pena, i si a més a més et paguen bé... és al·lucinant, sí, és al·lucinant!