Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 'Sol solet' o la manera de recuperar els clàssics
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

'Sol solet' o la manera de recuperar els clàssics

Sol solet
© David Ruano / TNC

Quan es fa el fosc a la Sala Petita del TNC en acabar 'Sol solet', no puc deixar de fer-me una pregunta: com és que no havíem vist aquesta obra encara? Com és possible que aquesta joia estrenada el 1905 al Romea quan Àngel Guimerà tenia 50 anys i havia fregat el Nobel de literatura un any abans (concedit, finalment, a un intranscendent José Echegaray) no hagués estat objecte d'una revisió pel teatre públic català? Fa deu anys, quan Ramon Simó va estrenar la magnífica 'La dama de Reus' a la mateixa sala per descobrir-nos Ambrosi Carrion em vaig fer la mateixa pregunta: per què menyspreem el nostres clàssics si no en tenim ni punyetera idea?

Toni Sala, al pròleg de l'edició de 'Sol solet', es lamenta del lloc en què ha caigut Guimerà. Diu que no ha tingut la sort de Carner, Ruyra i Verdager, revigoritzats per autors contemporanis de pes (hi afegiria Caterina Albert-Víctor Català), i que, de lluny, ens sembla un autor antic, a qui no cal parar gaire esment. I això que tots sabem que és el més gran dramaturg català de tots els temps, però en aquest país això ja és motiu suficient per al menysteniment.

El teatre clàssic necessita segones lectures. Per una raó simple: una funció de 2018 s'adreça a l'espectador de 2018, no al de 1905, 1870 o 1602. Per això el teatre demana contemporaneïtat i els muntatges classicorros fan aigües. I això vol dir dramatúrgia, posada en escena, escenografia, una direcció d'actors determinada... Fa deu anys, quan vaig llegir 'La dama de Reus' vaig pensar que no hi havia per on agafar-la (em va passar el mateix amb el 'Brand' d'Ibsen). Però Simó la va treballar a fons, li va donar la volta, va esprémer-la (així com Calixto Bieito va fer amb el 'Brand' que vaig veure a Bergen). I Carlota Subirós ha fet el mateix amb 'Sol solet': li atorga sobrietat, foscor, com si estigués fent Ibsen, i li afegeix context filosòfic (Barthes, Schopenhauer...), cosa que alça la peça.

L'espai sonor és brutal, així com la il·luminació. Subirós afegeix dos personatges, Llum i Ombra, que puntualitzen, reblen, les accions, per donar volada poètica a les paraules dels personatges. L'acció passa com en un 'comic noir' de Frank Miller, en blanc i negre, amb pocs punts de brillantor. I Laura Aubert, Javier Beltran i Roger Casamajor ens regalen uns personatges que són més metàfora que carnalitat.

Cada any, senyors del TNC, senyors del Lliure, volem veure un 'Sol solet' a la seva programació.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments