[category]
[title]
Bé, amagat, amagat, no és exactament així. El Bar Costa (Joaquín Costa, 53. T. 934 59 76 05), a la cantonada d'aquesta artèria del Raval amb Valldonzella, al cor del Raval, publicita el seu menú de migdia amb un cartell ben visible a l'entrada: 16,90 euros, tres primers i tres segons, postres i una beguda, com tants d'altres que fan mans i mànigues per oferir un conjunt bo i atractiu al preu més arranat possible.
Però si hi passes per davant, des del carrer t'arriba una sensació d'elegant nocturnitat: t'atrapa l'ull una règia barra de marbre amb mam il·luminat del bo, i si t'atreveixes a endinsar-t'hi quatre passes, més enllà de la barra hi ha un menjador amb butaques de vellut vermell, tauletes també de marbre i un teló de fons negre que amaga les parets (i música bona: m'acarona el cervell el Caetano Veloso de rock psicodèlic, el de Transa). Vaja, un escenari que associes més amb fotre't un bon Dry Martini en un lloc amb classe que no pas amb menjar i tornar a la feina.
Un menú de migdia pel que val la pena creuar la ciutat
I de cop, rere la barra se t'apareix, com un putxinel·li de ressort, el simpatiquíssim Luís Ramírez, "ànima del Bar Costa, bàrman, xef, director i dissenyador de tot el que hi ha rere la barra". Ramírez, cuiner canari establert a Barcelona des del 2006, m'explica que el Bar Costa en origen era una cocteleria d'autor amb tapes, projectada el 2019, però que no va engegar fins al 2023 per la traveta de la pandèmia. "L'any passat, veient el decaïment del carrer i el barri, vaig proposar un canvi al propietari: ens reinventarem coma un restaurant amb cocteleria i un bon menú de migdia", em diu.
I quin menú! De primer, trio fideus a la cassola (una espècie en perill d'extinció als menús) i de segon, tonyina a la planxa. Els fideus són boníssims; al dente i amb una mica de socarrat, es nota el sofregit, envolvent sense ser pesat, i porten papada de porc rostida i salsitxes, i aires de bosc amb carreretes deshidratades. Tot acabat amb picada catalana, de la de dia de festa, la porta fins i tot un toc de xocolata. De traca.
"La cuina catalana la tinc una mica molt per la mà", riu Ramírez, que en vint anys de carrera a Barcelona ha treballat la cuina i el menú de migdia en institucions com La Camarga (on, a més de ser testimoni de les escoltes d'Alícia Sánchez Camacho, va aprendre els secrets de picada i sofregit), La Lluna –clàssic dels menús de grup ben resolts i En Ville, on va pilotar la transició a un restaurant sense gluten. "Soc dels cuiners que han menjat i han fet molt de menú, i coi, dona'm una cosa que em pugui menjar".
De segon, endrapo una tonyina a la planxa, sucosa i al punt, amb una guarnició que podria ser un plat: trinxat de col xinesa i moniato amb mojo verd d'alvocat, puntuada per brots de brocolet crocant (àlies, bròquil japonès). Calent però lleuger i refrescant.
Ració generosa, vist i no vist. "Dona-li una mica d'afecte a la guarnició. Les combinacions de fresc i guisat funcionen molt bé, i jo el que vull és que la gent marxi d'aquí recordant els sabors que ha menjat", explica. I de fet, pots triar dos segons, dos primers i pagar el mateix (o fer només un plat únic i postres i beguda per 12,90).
"Només és un menú, però vull que la gent recordi què ha menjat"
Per postres, un bon tall de pastís tatin casolà o fruita del temps (només qui vigili el colesterol deu preferir una pera enlloc d'una tatin de poma rostida impecable).
Altres opcions de plats son amanida de daus de carbassa rostida amb formatge de cabra i vinagreta de magrana amb granola, o salmorejo de tomàquet de mar blau amb picada i ous dur (primers), o pasta a la crema de nous amb melmelada de tomàquet i xurrasco d'anoll a la planxa amb patates saltejades amb mantega de romaní. Vaja, per qui escriu, un menú de migdia que justifica creuar cinc quilòmetres de Barcelona i celebrar que és divendres.
I encara té més quan te n'adones de la dimensió de one-man band de tot plegat: un únic cuiner -només tenen llicència de placa d'inducció, planxa i fregidora. En una estreta cuina amb tot mil·limetrat, dissenyada per Ramírez, el xef trasteja amb comprimida desimboltura i va traient plats. Bé, two-man band: en sala hi ha el bàrman Vicent Van Hoof, qui si li demanes et prepararà delicadeses com un Cello Mule, refrescant trago de limoncelo fet a casa, vodka, llima fresca i ginger beer. Ramírez també fa sala, i els plats arriben en un ambient de calma i sense pressa, perquè aquest és un lloc íntim, per deixar les presses i l'estrès al carrer.
La sobrietat espartana no treu que aquest sigui un lloc amb caràcter gastronòmic, per si no queda clar. Fa poc hi van fer un sopar a quatre mans amb Andrea López, cap de cuina de La Table (dues Michelin a Narbona), i en caps de setmana, a banda de menjar de carta, s'hi pot gaudir d'un menú degustació de tapes llarg i generós a 30 euros, on s'hi poden menjar unes papas arrugás amb mojo picón que deuen ser les més fidedignes de Barcelona (perquè Ramírez és canari). En cap de setmana exerceix de cap de sala en Pablo Antico, un altre mestre de la restauració de proximitat que fou co-propietari de l'enyorat Sifó. Vaja, un lloc de fitxatge obligatori i amb previsió, que tenen capacitat per a 25 persones.
Els millors menús de migdia de Barcelona
Aquest article s'ha publicat el divendres 9 a les 12 h
