Les millors cocteleries de Barcelona

Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses. No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins. Van ser els iniciadors de la nova onada de cocteleries, i el carisma que desprèn el local en fan un clàssic total.

En ple barri del Raval. En Juanjo, el bàrman més carismàtic i apassionat de Ciutat Vella, ens farà i ens explicarà uns còctels que curen tots els mals dins aquell raconet de món que sembla una cabina de vaixell revestida en fusta i pòsters tropicals. La millor manera d’agafar el timó de la teva vida, de vegades, és començar o acabar el dia amb un dels còctels fets amb amor i granadina que hi serveixen. El millor del mestratge del Juanjo és que agafa tots aquells clàssics maltractats i te'ls fa amb tant d'afecte que guanyen valor automàticament. Has pres mai un bon daiquiri?

Una lluor misteriosa et crida des d’una cantonada recòndita del Born. Al costat de l’entrada, un líquid ambarí cau, gota a gota, en un procés hipnòtic d’infusió freda. És un dels molts procediments que utilitzen al Dr. Stravinsky per fer les begudes que serveixen. És una mena de catau alquímic amb molta gràcia i ple de sorpreses: el 70 % del líquid és produït per ells! La carta és un prodigi d’imaginació del cocteler Antonio Naranjo: el Camp Nou, amb xarop d’anet, farigola i coriandre, gin destil·lat de la casa, llima i mançanilla és d’una frescor i gust insòlits. El Suculent, a base de tequila i mescal infusionats amb coriandre, xarop de pebrots i llima, és espaterrant. Visca els invents del Dr. Stravinsky!

Racó càlid, envoltat de fusta mil·lenària i clients amb corbata i frondosos bigotis... El grandiós Josep Maria Gotarda és un autèntic graduat en l'art del còctel. Desmembra les ampolles, dissecciona la coctelera, fa el que sigui perquè la copa ens arribi perfecta, amb l'allure dels beuratges fets amb les entranyes. Aquí Gotarda i els seus deixebles cuinen uns gintònics d'alta volada i fan miracles amb les receptes de sempre. De fet, el seu Cosmopolitan obligaria James Bond a canviar de religió, a abandonar la litúrgia del Martini sec i a sortir de festa amb les dones de 'Sexe a Nova York'.

Amb l'intrèpid bàrman Javier de las Muelas no s'hi juga. Ni tampoc amb la llegendària barra d'aquesta cocteleria reconeguda internacionalment com una de les millors del planeta. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas. La gran virtut d'aquesta barra senyorial és que compagina les creacions de cocteleria d'avantguarda i creativa amb una atenció de la vella escola.

Rere el sublim bar d'entrepans el Paradiso –els millors entrepans de pastrami de Barcelona, 'made in' Rooftop Smokehouse– hi trobareu el Paradiso, un 'speakeasy' de porta tova, però no una cocteleria qualsevol: on abans hi havia el Coppelia –que era com un sofà Chester gegant– ara hi ha El Paradiso, una elegant cova delineada per lames de fusta on mana Giacomo Gianotti, millor cocteler d’Espanya el 2014, i Borja Goikoetxea, el millor també però del 2019. “Una cocteleria d’autor a preus assequibles, no entrem en el joc de la cocteleria jet-set”, diuen. Barbaritats com un whisky redestil·lat –separen la part anyenca del whisky, amb sabor a fusta, i en fan un sorbet amb te. Te’l beus i a mesura que es fon amb la part alcohòlica augmenta l’anyada del whisky!

El nom no té res a veure amb la germana de Beyoncé: aquesta cocteleria prèmium deu la nomenclatura a una de les senyoretes més 'cool' de James Bond. El Solange és un projecte dels Pernía, una família d’alquimistes de la copa que ja coneixíeu del sempre recomanable Tandem Cocktail Bar. Ara, tornen a la càrrega al mateix local on abans es trobava el Harry’s, però hi han canviat totalment la fisonomia, convertint-lo en un deliciós espai daurat on no us semblaria estrany trobar Scaramanga bevent un Old Fashioned o Vesper Lynd fent l’ullet al bàrman, després d’escanyar un espia al lavabo. Els clàssics. Sense ornaments modernets. Sense flors exòtiques al got.

És la cocteleria creada per dues celebrities locals: el cantant de Mishima, David Carabén, i la seva dona, Flora Saura, presentadora de televisió. El nom ve d’una cançó de Serge Gainsbourg, que la va escriure com si fes servir l’argot javanès que utilitzaven putes i macarres, i que consistia a afegir el vocable ‘va’ davant de cada síl·laba. Tot va començar quan en David va ensopegar amb en Pablo, peruà i cocteler de raça. Serveix autèntiques meravelles, receptes pròpies i d’altres caçades pel David al temple dels temples del còctel, el Suffolk Arms de NYC. Algunes joies de la casa són el Dispara i Apunta (amb mescal) i el Crosta (amb brandi), però, com a totes les bones cocteleries, el millor és que us deixeu aconsellar pel mestre de cerimònies de darrere la barra.

El nom té molt de sentit. Impulsat pel xef Sergi Palacín i el bar mànager Ignacio Ussia, aquest nou espai conjuga restaurant i cocteleria sense imposar fronteres. Pots demanar menjar de la carta a la barra i pots beure còctels mentre sopes. Ens interessa la barra, ens hi quedem i ens deixem endur per una carta de begudes que és un calidoscopi hipnotitzant. El White Truffle Pisco Sour, amb mel de tòfona blanca, pisco, llimona, bíter i xocolata blanca és una meravella. Cada còctel és pura fantasia, i l’acompanyem amb els snacks de la casa: mochis de capipota i ostres amb cansalada!

El Tuxedo Social Club és un club victorià al moll de l’os del Born; un local secret, sense cartell, on només podreu entrar si us heu fet socis a la seva web o a la porta. No es poden fer fotos, no es poden fer trucades, no es pot fer el brètol... Tot forma part d’un ritual d’invocació de còctels primigenis que es remunten a finals del XIX. La idea és recuperar clàssics de veritat i descobrir al client l’essència de tot això. El glop de la casa, el mític Tuxedo del 1882, és un exemple de l’artesania d’aquest santuari: còctel sec, breu, preparat amb minuciositat, servit en cristalleria antiga, amb ginebra Old Tom, vermut, bitter de taronja, marrasquí, absenta i cireres confitades. El Tuxedo, molt més que un club o una cocteleria, és un somni.