[title]
Agafes el torn en una sala d’espera. Quan et criden, entres en una sala, t’estires en un llit i et mors. Així comença el recorregut laberíntic, immersiu i lúdic en què consisteix la nova exposició de l’Arts Santa Mònica. Sota el títol ‘L’altre costat’, la mostra et convida a abandonar la vida material per explorar el més enllà: per alguns artistes això vol dir els somnis, per altres, l’inconscient, el plaer, la mort o la resurrecció.
Els encarregats d’escollir els 10 artistes locals i internacionals que han participat en aquesta exposició laberíntica són el director de teatre Ferran Utzet i Enric Puig Punyet, director de l’Arts Santa Mònica. I la primera de les obres amb què topa el visitant (després de transitar per una sala on és convidat, si vol, a disfressar-se i convertir-se en algú altre) és l’experiència mateixa de la mort. L’ha ideada l’artista Iara Solano juntament amb el grup Sleepwalk Collective i consisteix en un llit que et proposa transitar entre la vida i el més enllà. És el pas previ a entrar al laberint i es titula ‘Vostè és aquí’. Una expressió que, pertinentment, en tibetà fa referència a l’estat intermedi entre la mort i la reencarnació.
Entrem al laberint. Ens rep una pintura de Pere Llobera que fa referència a un concert de la banda psicodèlica Gong al Monestir de Montserrat, una efemèride recordada per pocs que ens convida a situar-nos a l’abisme entre la realitat, la memòria, els somnis i la imaginació. A la següent sala, una gran massa blanca ens sorprèn: és una obra d’Anna Irina Russell en forma d’inflable que ens convida a veure com els nostres cossos interactuen amb l’entorn. Hi podem jugar i, just després, pugem per unes escales per veure el laberint des del dalt. Del sostre en pengen constel·lacions que són pintures de Francesca Llopis, com si les pàgines d’un llibre d’artista s’haguessin convertit en planetes i estrelles.
Baixem les escales i tornem dins del laberint. Topem amb un artefacte que s’assembla a un teatret d’obres, una peça d’Antonia Rossi i Roberto Contador. Després de contemplar les ombres, toca enfrontar-se al jo: ‘Eco’ és una instal·lació de Guillaume Faure que ofereix l’experiència inquietant (i fascinant alhora) de conversar amb nosaltres mateixos i veure com se’ns percep des de fora. Després de parlar amb tu mateix, pots xerrar amb una obra d’art. Max de Esteban ha combinat peces que reprodueixen obres epistolars transcrites al codi binari amb una obra d’art molt insistent. Et mira als ulls i et demana atenció, vol que la miris més que a la resta. Concretament, durant 7 minuts.
Ja som a la recta final: enfilem un llarg passadís on unes televisions de Domestic Data Streamers reprodueixen els nostres moviments a càmera lenta, copiant el moment d’hiperconsciència que, segons la neurofisiologia, tenim abans de morir. I arribem a una sala vermella on l’artista Yapci Ramos ha gravat entrades del seu diari personal que tenen a veure amb el sexe i el desig. Una porta vermella et guia fins al final del túnel. Quan sortim, veiem per un mirall com tornem a néixer: assistim, d'alguna manera, al nostre part.
Un cop finalitzat el recorregut artístic, un mapa us ensenya com era el laberint per dins. És el moment de seure, reflexionar i comentar-ho tot. Potser decidiu repetir l’experiència o potser pugeu al segon pis del Santa Mònica, que ha quedat ocupat per gran instal·lació del reconegut artista Gian Maria Tosatti, que recrea ara a Barcelona la instal·lació de gran format que va fer a Ciutat del Cap el 2019, una exploració de l’apartheid i dels feixismes que proliferen arreu.
La mostra acaba amb la possibilitat de conèixer set veus (les d’a Eurídice Cabañes, Evru, Josep Maria Fericgla, Júlia Carreras, Miquel Bassols, Miquel Missé i Núria Martínez-Vernis) que, d’alguna manera, han entrat en contacte amb “l’altre costat”, ja sigui a través de la psicoanàlisi, la digitalització, el trànsit de gènere, l’art, la màgia, la mort i la poesia. La conclusió de la mostra és clara: d’altres costats, n’hi ha de molts tipus i de tots colors.
