[title]
Estic arrossegant-me per un túnel estret dins la Gran Piràmide de Guiza i —siguem sincers— em fa pànic. La construcció feta per l’ésser humà més alta del món durant 3.800 anys (fins que va ser superada per la catedral de Lincoln el 1311) fa uns imponents 140 metres d’alçària, encara és més alta que l’Estàtua de la Llibertat i molt més elevada que el Big Ben.
Però, malgrat el seu estatus llegendari, resulta que les seves entranyes, caloroses, suades i profundament claustrofòbiques, poden ser una mica intenses. Qui ho havia de dir?
No crec que mai m’hagués plantejat entrar a la més antiga de les set meravelles del món; n’hi ha prou de dir que ara mateix estic en una cua que faria que la de l’hora de dinar davant la Toad Bakery de Londres semblés patètica. També estic a quatre grapes, intentant no donar-me cops al cap amb pedres que van ser col·locades aquí fa més de 4.000 anys.
Des de l’entrada de la piràmide fins a la Cambra del Rei hi ha només uns 100 metres, aquesta habitació està buida excepte pel sarcòfag de pedra de Khufu, saquejat fa mil·lennis de tots els lluents tresors funeraris. Tot i ser una distància curta, es triga uns 15 minuts a arribar-hi per les cues en fila índia i l’arrossegament necessari per avançar.
La Cambra del Rei és una sala petita i, curiosament, recorda una retransmissió d’una sala de calderes, gràcies al fet que el sarcòfag s’assembla força a una taula de mescles i hi ha un home dret darrere, aparentment immers en la música.
La tomba en si és diminuta, i no hi ha gaire cosa a fer més enllà d’estar-s’hi dret sentint-te vermell, enganxós i aclaparat, mentre un únic vigilant de seguretat s’ofereix a fer-te una foto i et demana que mantinguis el silenci.
Evidentment, els temps han canviat força des que l’ocultista Aleister Crowley i la seva dona hi van passar la nit durant la lluna de mel i hi van fer diversos rituals el 1904. Després de cinc minuts de respiracions profundes i d’intentar assimilar com n’és d’antiga aquesta estructura (i com dimonis es va construir), toca sortir-ne, i tornem a la llum del dia amb la cara encesa i commocionada.
És una de les experiències més màgiques de la meva vida? Sí. Ho tornaria a fer? Absolutament no.
Entrar dins una piràmide és només una de les moltes experiències úniques que s’han concentrat en un viatge èpic de tres dies i mig al Caire. Soc aquí com a part d’un viatge de Jules Verne, amb el qual el nostre petit grup recorre Memphis (l’antiga capital d’Egipte), la necròpolis de Saqqara, la piràmide esglaonada de Djoser i la Gran Esfinx de Guiza el primer dia, i l’endemà ens passejarem pel flamant Gran Museu Egipci, amb una breu pausa per dinar a bord d’una faluca tradicional navegant pel Nil.
El tercer dia és un recorregut exprés pels darrers dos mil·lennis, dedicat a esglésies de l’època bíblica, fortaleses medievals i la sinagoga més antiga del món, tot plegat dins el conjunt declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO que és el Caire Antic. També hi ha temps per a un àpat casolà (amb uns carbassons farcits espectaculars i un sucós pollastre pane) amb una família egípcia encantadora i el seu gatet caòtic.
Tot això ho fem en mans expertes d’un guia local que sap més d’Egipte que qualsevol pòdcast d’història. En Moustafa és un llibre de text amb cames, que ens bombardeja amb dades a cada pas. Vols saber com era la vida dels faraons, des de la pionera reina Hatshepsut fins al poderós Ramsès II? L’incombustible Moustafa, arqueòleg fora d’hores, té totes les respostes.
El Caire és el tipus de lloc on un guia esdevé imprescindible, condensant 5.000 anys d’història en píndoles digeribles mentre recorrem la ciutat immensa i travessem un trànsit èpic amb la furgoneta del tour. Aquest conductor dedicat a la feina, contractat per Jules Verne, ens acompanya durant tot el viatge —trasllats a l’aeroport inclosos—, cosa que ens ha permès evitar la logística habitual de vacances amb Ubers i Google Maps.
És clar que no som l’únic viatge en grup al Caire, però el nostre és un dels més petits, fet que evita haver d’utilitzar auriculars impersonals i micròfons amb ràdio. En lloc d’això, podem establir una relació propera i conversar amb el guia, cosa que resulta especialment útil mentre recorrem l’enorme Gran Museu Egipci.
Amb només una mica més d’un mes d’obertura quan el visitem, aquest és el museu més gran del món dedicat a una sola cultura; les obres de l’edifici van començar el 2002 i conté més de 100.000 peces. Hi passem gairebé quatre hores i, tot i això, amb prou feines en veiem una part —podries passar tot un matí simplement passejant pel seu vestíbul.
L’atracció principal és la col·lecció completa de la tomba del rei Tutankamon, amb més de 5.000 artefactes brillants, inclosa la seva icònica màscara funerària d’or. Dir que aquesta peça d’història tan reconeixible és impressionant seria quedar-se curt. Pot tenir uns 3.500 anys, però continua sent extraordinàriament espectacular. També és agradable veure la màscara (i tota la resta) allà on pertany, a casa seva, a Egipte.
Busques un cap de setmana llarg ple d’acció i et ve de gust encabir 5.000 anys en tres dies? Aquest és exactament el viatge ideal —atac de pànic induït per piràmide opcional.