[title]
Adeu a una barcelonina important
És curiós que la setmana passada, la mateixa setmana en què s’estrenava 'Judy', ens deixava una altra estrella de l’espectacle, més nostra, més casolana, però que també va tenir un final de carrera complicat i amb problemes de salut. Tenia gairebé el doble d’anys que Judy Garland en el moment del seu decés el 1969, era sevillà, però vivia a Barcelona, a pocs metres de casa meva, i es deia Pedro Moreno, però tothom el coneixia pel seu grandiós nom artístic: Violeta la Burra.
Em fa falta un coet!
La Violeta era molt burra, sí, i també era tendra. La meva família, des dels pares als germans i nebots, l’adoràvem. Una nit de Sant Joan de la nostra adolescència, davant d’una foguera, ens va dir per primer cop la seva frase fetitxe: "¡Me hace falta un cohete!". Toni Vall va escriure sobre la Violeta al diari 'Ara', divendres passat: "Cada vespre es maquillava, es posava la perruca rossa i l'abric. Agafava la mitja ampolla de Font Vella amb les roses a dins en remull i uns quants CD per si sonava la flauta i algú se n'encapritxava. I sortia al carrer a menjar-se el món. Tenia més de 80 anys, però Pedro Moreno continuava sent cada nit Violeta la Burra. Dimecres va morir a la seva Herrera natal, on havia marxat conscient que el temps se li escolava entre els dits i on volia passar els seus últims dies. Havia regalat el seu ocell a un botiguer amic per assegurar-se que algú el cuidés bé quan ja no hi fos".
Aquella Barcelona luxosa i atrotinada
Continua Toni Vall al diari: "Feia més de 40 anys que vivia a Barcelona, a Enric Granados amb Còrsega. Havia pintat el timbre de l'intèrfon de vermell perquè dient "el timbre rojo" no calia dir gran cosa més. Havia vingut de terres andaluses, on va viure la misèria de postguerra i on el camp i les oliveres li van ensenyar tot el que no va poder aprendre a l'escola. Barcelona de Noche, Los Claveles, el Paral·lel, havia pujat als escenaris barcelonins més mítics de quan la solera era encara una paraula important a la ciutat. Lola Flores se la va endur a París per actuar amb ella en un viatge irrepetible que era molt fàcil sentir-la rememorar". Altres periodistes han escrit aquests últims dies sobre Violeta, sobre la seva glòria i el seu dolor, sobre la seva llengua descarada i les seves llàgrimes amb rimel, però cap d’ells va tenir el contacte amb Violeta que sí va tenir el meu germà: a la fruiteria del carrer Còrsega, al Dry Martini, a la pizzeria d’Enric Granados, discretament vestida de Pedro, alegrement disfressada de Violeta...
Amb Óscar Aibar i 'El Gran Vázquez'
És una pena que Violeta no fos cridada més sovint pel cinema. S’ho mereixia. Ella va ser més de cabarets: luxosos o corcats, sempre sortia a actuar sota el focus, amb els seus acudits verds i les seves cançons porcotes. Un cineasta que sí va tenir l’habilitat i la sensibilitat de reclutar-la per al cinema va ser Óscar Aibar, que la va dirigir a 'El gran Vázquez' (2010), biopic del geni del còmic Manuel Vázquez. Així ens ho explica Aibar, en exclusiva per a Time Out: "A l’època en què va estar a la presó, Vázquez va tenir amistat amb algun transvestit detingut per la policia. Jo recordava, com molta gent a Barcelona, la Violeta venent flors pels bars. Em semblava que era l’última supervivent d’aquesta generació de transvestits o de transsexuals del franquisme que havien patit tant. Quan vaig proposar-li contractar-la a 'El gran Vázquez' es va emocionar molt. Es va sentir una estrella. La vaig portar fins a La Ciudad de la Luz, a Alacant, i li vam posar un hotel. Era bastant commovedor, perquè, mentres la resta d’estrelles de la pel·li es barallava per veure si tenien una habitació millor, ella, amb una habitació amb cambra de bany pròpia, era súper feliç. Allò em va colpir molt. El Pedro era un tipus que havia estat en el món del cabaret, de l’espectacle, a París o a Barcelona, i la seva decadència va ser molt trista, molt llarga i solitària. Sempre recordaré el Pedro".
Pedro, cada nit de Sant Joan tirarem un coet en el teu honor. Com Pedro Mari Sánchez a 'La gran familia'. El petit Sánchez ho feia durant les festes de Nadal i per donar gràcies a Deu per haver trobat Chencho, el seu germà perdut. Ah, però tu no ens parlaves d’aquesta mena de coets, Violeta?
