[title]
Barcelona és una ciutat tan assotada pels canvis i la indústria turística –Marco d'Eramo a El selfie del mundo: Una investigación sobre la era del turismo (2020, Anagrama) ens recorda que el turisme és la gran indústria pesant del segle XXI i sovint no en som conscients – que sobta i emociona trobar-te un bocí de la teva ciutat inalterat, incorrupte, tal com era la darrera vegada que les teves natges hi van reposar. Ha sobreviscut la piconadora de modes i creueristes. Tu has canviat, però el bar no, i això és reconfortant (el 99 % de les vegades s'han modificat les dues circumstàncies, i la sensació és alienant).
Tot aquest circumloqui ve a tomb per l'alegria que va ser retrobar el Bar Kentucky (Arc del Teatre 11. Dj. de 22 a 2 h. Dv. i ds. de 22 a 3 h) la nit de la Mercè, i la certesa que el temps m'ha erosionat a mi, però el bar de nit més mític de la meva joventut segueix igual. "Tota una vida amb tu", diu el seu Instagram, i no pot ser més veritat. Per a certs universitaris, entrar al Kentucky era com aquell disc d'en Sisa: la màgia de l'estudiant. Era com estar dins una bola de miralls de discoteca encesa, inundada de rom amb cola: sabies com hi entraves, però no pas com en sortiries.
Però sempre de bon rotllo: a diferència d'antres horrorosos on cremaves el darrer cartutx (com el Popof), la nocturnitat sòrdida era molt secundària, el plus del Kentucky era podies presentar-t'hi sol o acompanyat i sempre hi coneixies algú interessant (aconseguissis establir contacte carnal o no). Un lloc que vessava carisma pels quatre cantons i que estava imprès en el cervell de l'universitari farrero com la porta cap a la terra promesa d'una nit fenomenal.
25 anys després, aquestes apreciacions es poden dir en present, perquè el Kentucky segueix igual: és una acollidora i quilomètrica barra nocturna al cor de l'antic barri Xino, on regna el bon rotllo i la clientela local, amb música sense complicacions, cervesa ben tirada i xarrups en flames, i una saleta al fons on convertir en fets les paraules de la barra. I la mateixa família, els Jover-Pellicer, en són els propietaris ininterromputs des de la seva obertura, l'any 1947. Això, al Raval (a tota Barcelona, vaja) és insòlit, i sens dubte indicatiu d'una història que val la pena ser explicada.
El bar fa 25 anys que està igual. I en una Barcelona tan venuda com aquesta, això és un miracle
L'Eva Pellicer, tercera generació del Kentucky, m'ho confirma: "El bar fa 25 anys que està igual!" I això en una Barcelona tan venuda com aquesta és un miracle", afirma orgullosa (la novetat més gran és una màquina que t'alegra la cervesa amb crispetes gratis). L'Eva m'insta a parlar primer amb el seu pare, en Manolo Pellicer. "Vaig néixer en aquest carrer, al número 20 de l'Arc del Teatre l'any 1950, i això va obrir el 1947", m'explica (si fóssim a Londres, en Manolo seria un cockney de Brickney Lane, és a dir, un habitant autòcton en perill d'extinció).
"La història del Kentucky és la història dels meus sogres. Una menorquina i un menorquí de Ciutadella que van venir a Barcelona a buscar-se la vida i van acabar aquí", diu en Manolo. Ell es va casar amb la filla de l'Antònia Sansó i l'Antonio Jover, la Neus Jover (i mare de l'Eva). "De petit, jugava al carrer i veia passar Amèrica davant meu", recorda Manolo.
El Kentucky es diu Kentucky pel mateix motiu que el Texas (després Sidecar) o Tequila (que abans de ser un bar heavy era de mariners) o el Kennedy remetien a l'imaginari americà: per atreure els marines de la Sisena Flota dels Estats Units, que del 1951 al 1987 va fer escala a Barcelona per omplir el dipòsit i que els nois s'esbargissin.
Què tenien els estatunidencs? "Dòlars, esclar", riu Manolo. "Portaven dòlars! Amb Franco hi havia la pesseta, i ells tenien dòlars! Eren els putos amos! Esperàvem els americans amb candeletes!". Abans, el Kentucky obria a quarts de dotze del matí "perquè ja tenies els mariners que havien baixat del vaixell a les 11 fent cua. Estava obert tot el dia i tancava a les tres de la matinada. Després va venir el Kentucky Fried Chicken, però nosaltres hi érem abans", riu (no diu això per casualitat: el Kentucky, abans el bar La Flor, va tenir una gran visió comercial servint aletes de pollastre fregides i rom amb cola als mariners).
A les 11 del matí, ja tenies 500 marines fent cua davant del bar
Un dia farcit de marines implicava una jornada extenuant, recorda Manolo. "Tu imagina't que arribava un portaavions amb 5000 mariners. I d'aquests, uns 500 entraven i sortien del bar durant 14 hores seguides. Quedàvem plegats, necessitàvem dos dies seguits de descans", explica el taverner.
(Per cert, és impossible parlar d'aquest tema sense esmentar el llibre de Xavier Theros, La Sisena Flota a Barcelona: Quan els mariners nord-americans envaïen la Rambla (Las Campana, 2010) una apassionant crònica periodística que dissecciona com el primer turisme de Barcelona fou el bèl·licomarítim dels Estats Units, aspersor d'una pluja daurada de dòlars que va ruixar hostalers, prostitutes, sastres i taxistes i va canviar decisivament la fesomia de l'antic Xino, la Rambla i la ciutat).
La feien grossa, els marines nord-americans? Més que els creueristes ara? "La part bona dels marines és que sempre anaven escortats per un policia militar. I si algú es passava de la ratlla, el policia el detenia i se l'emportava. Si havia trencat alguna cosa, pagava l'oficial. Quan el mariner cobrava, li descomptaven les destrosses de la nòmina. I ja no podia sortir!", es peta de riure.
Si un marine trencava alguna cosa, un policia militar el detenia i la reparació sortia de la paga del brètol
La Sisena Flota va deixar de venir a Barcelona l'any 1987 arran de l'atemptat del restaurant Iruña a la plaça Duc de Medinacelli, on va morir un marine per l'explosió de dues granades de mà (Terra Lliure i l'Exèrcit Roig Català d'Alliberament es van atribuir l'atemptat, encara que hi ha molts dubtes sobre aquest darrer punt). Això, juntament amb creixent sentiment d'antiamericanisme ("OTAN no, bases fora") va allunyar la clientela ianqui del Xino.
Però per aquesta època ja, la majoria de la clientela del Kentucky la constituïen camioners d'arreu d'Europa: "Tots els camioners que entraven de França havien de passar per la duana de Barcelona, que tancava a les dues del migdia. I molta gent havia de fer nit, sopaven i venien tots a beure: francesos, holandesos, austríacs... tots els que entraven a Espanya passaven per aquesta barra", diu cofoi en Manolo. L'espai Schengen de lliure circulació es va carregar aquesta dinàmica de negoci.
"Però aleshores ja va començar a venir el que en diem 'gent jove maca' ", intervé l'Eva, "estudiants universitaris, professors de fotografia, de pintura... I sempre hi ha hagut una dona al capdavant del Kentucky", s'enorgulleix. Ella el dirigeix des de fa vint anys –tot i que el seu pare hi és quasi cada nit donant un cop de mà– i presumeix d'una clientela "local molt fixa, plena de veïns. Allò de la Barcelona moderna i turística no ens ha agafat. Entren els clients i se saluda tota la barra, molts del Kentucky en diuen la parròquia". (Certifico aquest fet, perquè a quarts d'onze he passat pel Bar Marsella, que bullia amb turistes, i després a Kentucky només m'hi he trobat un grup de clientela nativa parlant entre si com si fossin al saló de casa).
La gran virtut del Kentucky és que té una barra molt llarga on tothom es coneix i tothom es barreja i sempre pots venir sol
Segons l'Eva, la gran virtut del Kentucky "és que té una barra molt llarga i pots venir sol. Perquè té un duende que fa que tothom parli amb tothom, i es barregen molt totes les edats".
En aquestes parets hi ha un patrimoni humil que no està catalogat, però que pot ser tan important com l'ebenisteria modernista protegida. Per exemple: fotografies dels marines a la paret (moltes cremades per les cigarretes), una gramola dels anys seixanta o les cintes d'identificació que els nord-americans van deixar com a record.
No traspassarem el bar; va començar amb la família i morirà amb la família
Per exemplificar la fidelitat de la clientela, en Manolo posa l'exemple de "camioners alemanys jubilats que venen de vacances i s'emocionen perquè està tot igual". "La gent deixa de venir quan tenen fills, però tornen quan es divorcien", afegeix sorneguera l'Eva. La bona notícia és que el Kentucky no està amenaçat pel drama de la renda antiga: "Va començar amb la família i morirà amb la família". Doncs aneu-hi, que com cantava en Jaume Sisa, el temps pot no ser etern.