16 noms del Poblenou que cal conèixer

Ballarí i interiorista, Jorge Alcover va venir al Poblenou per muntar una escola de dansa vertical i acrobàcies. “Necessitàvem trobar un local d’una altura de paret excepcional, i això aquí, pel passat industrial del barri, era possible”, explica. Així va néixer Onair, en un antic taller de reparació de vaixells que encara té un emblema naval esculpit a la façana, amb una estructura de bigues ultraresistents, pensades per sostenir el pes d’una embarcació. Ara hi tenen trapezis, teles i anelles. La porta és enorme, amb franges blaves i grogues. Entreu-hi, que hi trobareu la felicitat.

Pels volts del mercat, allà on el barri té el seu budell gruixut, tots els veïns recorden el dia en què la NoLlegiu es va traslladar del carrer de l’Amistat a la seva actual ubicació. Per transportar l’estoc, en Xavier va convocar una cadena humana, que va acabar sumant més de 150 persones. Antològic. “La meva obsessió, des del primer dia, ha estat crear una comunitat de lectors”, explica el llibreter. Ara, la NoLlegiu està afincada a les antigues dependències de la Juanita, una botiga de roba amb gairebé un segle d’història. En Xavier va conservar-ne la marquesina original i al segon pis, entre els llibres, encara hi trobareu les cortines grogues dels emprovadors, que t’encerclen com els llençols d’un fantasma. “Soc partidari de preservar la memòria”, refila. Ara vol habilitar la tercera planta, per muntar-hi una escola de lectura creativa.

Quan entres aquí, el primer que veus són tovallons de paper (llàgrimes?) i joguines (nens). Rovira explica que són “un centre únic, i que els 78 treballadors del centre fan una feina vocacional”. Són la darrera baula entre la calamitat i la mort del més feble. A Barcelona, durant un termini de 24 i 72 hores, es fan càrrec de la gent que pateix desastres com: desnonaments, violència de gènere, esvorancs, homicidis. Si assassinen o mor un cuidador, ells es fan càrrec de la persona gran o del nadó fins que l’agafin els Serveis Social. També comuniquen les morts. Tan malament estem? “Sí. Sota els efectes d’una crisi que no sabem si és provocada o no, els salaris han baixat i han pujat els lloguers. I la gent accepta coses molt dures de la propietat privada que no et pensaves mai que fessin. Però per sort hi ha gent a la cosa pública amb molta sensibilitat”.

Quan la Claudia va arribar al Poblenou, això era una zona de deixalleries, assaonada amb algun restaurant ruïnós que feia pudor de greix. “Fins i tot hi veies passar boles de pols, com al far west”, recorda. Avui podem dir que va ser una visionària. “La ciutat havia d’expandir-se, era qüestió de temps”, diu. Va reformar una antiga impremta on encara hi havia tota la maquinària enteranyinada i hi va muntar la galeria La Plataforma. Des d’aquí ha impulsat el Poblenou Urban District, un projecte que imita el model del Wynwood Arts de Miami i lluita per convertir el barri en un viver de nova creació.

D’enginyer industrial en va exercir poc: més aviat es va dedicar a fer de programador cultural. Ara bé, la seva influència en la fesomia del barri és més cabdal que si fes naus: van inaugurar el mercat Lost & Found, i l’Ignasi Bisbe (de la furgoneta Mr Frank & The Butis, primer 'food-truck' català) li va proposar de vendre-hi entrepans. I van rebre l’encàrrec de muntar el primer Van Van Market a la Mercè: van haver de sortir a l’estranger per trobar 23 camions. Ara en tenen censats uns 350! El seu Van Van Var és un bar immòbil però en moviment constant: cada setmana hi cuina una furgoneta diferent en els metres de cuina que té un 'food-truck'.

Des que la Beckett ha arribat al Poblenou és un dels centres neuràlgics del barri. L’edifici on es troba havia estat la seu de la cooperativa Pau i Justícia. Després, a la planta baixa hi va obrir una sauna gai amb piscina romana que es deia Penis, i que va acabar convertida en un cementiri de trencadís. “Aquest espai havia quedat abandonat, i es va salvar gràcies a la pressió veïnal”, recorda Casares. La reforma, a càrrec dels arquitectes Flores & Prats, es va fer amb cura arqueològica, vetllant per no esborrar-ne el rastre del passat.

Té 27 anys i va estudiar disseny a l’Elisava. Després se’n va anar a Berlín i es va enamorar d’un bar del barri de Neukölln que es deia Roamers, on hi havia moltes plantes i es practicava l’art de l’'speciality coffee'. Quan va tornar va decidir importar la idea. “La meva família és de Badalona, i per mi el Poblenou sempre havia quedat entre casa meva i el centre, a mig camí de tot, així que vaig decidir venir a fer-hi vida”, explica. L’Espai Joliu està a les dependències d’una antiga ebenisteria. “Quan vaig agafar el local estava ple de serradures, i vam tenir més feina netejant que cap altra cosa”, recorda la Lucía. Si ensumeu fort, encara sentireu la flaire de fusta recent passada pel ribot.

Aquest arquitecte atenenc –el primer Erasmus de la Politècnica de Milà, l’any 1993– s’està al Poblenou. El 2000 va posar despatx i després l’Oven, un restaurant revolucionari perquè va ser dels primers de pública concurrència estil loft novaiorquès. Ara el seu pas és igual d’agosarat: el Roc35, una antiga fàbrica de farina reconvertida en espai gastronòmic multidisciplinari. No és un restaurant, sinó una cuina multifuncional on es fan “classes, trobades, tastos, d’una manera molt més càlida i propera que en una escola”. El seu objectiu és “ser un espai de referència en la difusió de la cuina mediterrània”.

Aquest xilè, que al seu país era ciclista professional, va arribar a València el 2000 per fer de transportista. El 2012 volia tornar a casa, però la seva neboda li va demanar que es quedés per fer de padrí de comunió. Mentrestant, que li fotessin la bici tres cops a la filla li va donar una idea de negoci: pàrquing de bicis. La clientela és heterogènia, i per 15 euros al mes o 150 a l’any ofereix un servei de 7 a 24 h, 365 dies l’any, encara que també fa de traster. “Visc en funció del negoci”, que també és taller i botiga –converteix bicis de carrera en urbanes, precioses–. “Només podria viure al Poblenou, trec la cadira al carrer i és com ser al meu poble”, afegeix.

Ciutat de Granada, 32B. T. 93 009 46 86. www.teamroyal24h.com

De professió, en Salvador és emmarcador. Fa anys, ell i la seva dona Kelly van comprar l’antic edifici de Metales y Platerías Ribera, indentificable pel rellotge de la façana, per muntar-hi el seu taller. Però la cosa va acabar prenent un altre rumb. Ara tenen els baixos llogats a un gimnàs on fan classes de defensa personal. Ells viuen en un dels 'lofts'. I al portal del costat hi han obert Industry, un negoci peculiar on, entre altres coses, recuperen els motlles de fosa de la fàbrica, que van trobar amuntegats a les golfes. Són peces precioses, pintades amb colors lacats molt vius: n’hi ha de vermelles, de blaves i de grogues.

És una figura oracular del Poblenou, amb la camisa arremangada i un davantalet incrustat a la cintura. Va néixer en un poble de Sòria, i a finals dels 60 va venir a provar sort a Barcelona amb el seu germà bessó. Primer van muntar una cafeteria al Paral·lel, just davant del Bagdad. Poc després, en Simón obria el seu propi bar al carrer Pallars, i li va posar Mónaco, en honor a la princesa Carolina, la filla de Grace Kelly, un amor platònic de joventut. En els orígens era un restaurant de menú obrer per als treballadors de la zona. Ara, hi trobareu un temple del billar resinós que fa olor de cervesa i cacauets. “Durant un temps, aquest va ser un barri molt perillós, i jo he passat moltes crisis, però he tirat endavant, perquè això de la barra ho duc a la sang”, explica, entranyable i amistós.

A la rambla del Poblenou, hi ha la seu històrica del Club Esportiu Monopol, un lloc que ha resistit l’erosió del temps i es manté insubornable. Va ser fun dat l’any 1928, i a les parets hi ha copes i medalles amb mig dit de pols queens recorden victòries pretèrites. “Durant molt de temps, des del club es treballava per treure els nens del carrer a través del futbol, i per aquí veuràs unes quantes fotografies que ho documenten”, diu en Toni. Des del maig del 2014 està al capdavant del local social, promovent noves activitats. Ara hi fan jams de swing, sessions de microteatre i lliguetes de futbolí. Hi tenen barra i cuina, per omplir el pap, i també una terrassa tancada al públic per falta de llicència, on tot just han començat a cultivar un hort urbà, amb herbes aromàtiques i tomaqueres.

El seu colmado és un pistoler de Peckinpah: l’últim d’una raça. Encaixonat entre grans cadenes de supermercats i pakis 24 h, s’enorgulleix “de vendre productes d’alta qualitat al mateix preu que al súper”. En els seus escassos metres quadrats hi ha una xarcuteria més que decent, i una selecció de productes –pasta prèmium, conserves, làctics...–que és un resum fet amb bon gust d’una gran superfície. Obert el 1951 (“vaig tenir la sort que la mare va parir a la clínica, però fins que l’ecosistema no va millorar vam viure a la botiga”), Alimentación Lombarte és l’autoservei més antic de Sant Martí, i s’ha agrupat amb cent comerços de tot Catalunya “per plantar cara”.

Marià Aguiló, 95. T. 93 309 18 33.