3 llibres que t'has de llegir aquest mes de març

Anagrama. 160 pàgs. 17,90 €.

"Però ja sou l'un davant de l'altre, la Rita ha desaparegut en la nit, i tu t'entregues a ell, o ell a tu, tant és, penses, i sense dir-vos res destenseu la ficció amb les mans que es troben i els ventres que es troben i els llavis que es troben"

De què va?

En un futur aparentment distòpic, la Rita viu a la Colònia, dalt d'un cim on homes cansats buiden una mina a punt d'esgotar-se. Des d'allí, contempla el poble enfonsat a la vall, i els boscos que, tot d'una, comencen a cremar. En Líton, que va créixer a ciutat, apaga el foc amb la resta de joves del Servei. Aquesta novel·la ressegueix la història dels dos amics: la infantesa en contextos oposats, el descobriment del desig, els seus amors i la nostàlgia del futur que no serà. Junts viuen l'emancipació i l'efervescència festiva de la vintena, però també les servituds de la família i d’una època marcada per l'extinció.

Per què l'has de llegir?

A 'Napalm al cor', Pol Guasch va presentar-nos un món devastat on dos nois miraven de sobreviure a la joventut a través d'una prosa dolça i suggeridora. Una bona primera novel·la. A 'Ofert a les mans, el paradís crema' redobla l'aposta, amb un escenari més vast i uns personatges de més abast. Té molt risc el que ha intentat aquí, l'autor. I no només a nivell argumental (sabem com acabarà tot just començar), sinó a nivell formal. Juga i ens fa jugar. I sempre sap cap a on va.

En un context desolador, la Rita i en Líton són com dos ocells que miren de deixar enrere la terra cremada sense fer mal a ningú. Hi ha escenes memorables, en aquesta novel·la, com la de la festa just abans de l'inici dels incendis. O la de l'enterrament d'en Líton, quan la seva mare busca les mirades dels altres. Guasch ens fa vibrar l'oïda i, enmig de la destrucció, ens agafa de la mà.

Qui és l'autor?

Un poeta que encara es troba lluny dels 30 i que ja ha estat capaç de mostrar una solidesa granítica quan es tracta d'explicar històries.

Trad. de Valèria Gaillard. Angle. 96 pàgs. 15,90 €.

“Ara té les paraules, no gaires, dues o tres, n’hi ha prou; després de tots aquests anys ha trobat les paraules per parlar amb ella mateixa, amb la seva pell, del que li passa, del que va passar des del principi, un cop es va casar. No diu a ningú aquestes paraules, com fer-ho, cal fingir davant la gent, tots els altres són la gent, sa mare també, el seu pare, i les seves germanes”

De què va?

Som als anys seixanta. En fa quatre que una família —pare, mare i tres fills petits— viu en una granja remota del departament francès del Cantal. El treball és dur, intens, potser gratificant. L'entorn natural és poc menys que meravellós per a qui vulgui gaudir-ne. Isabelle, Claire i Gilles, els fills, hi creixen feliços, despreocupats. Però un drama soterrat hi batega: dia rere dia Pierre maltracta la seva dona, que calla i ho tapa tot, incapaç de trobar les paraules per fer-ho saber, incapaç de fugir. En tres capítols —1967, 1974, 2021— tres membres de la família parlen del que han vist, del que han viscut, del que han sabut.

Per què l'has de llegir?

Marie-Hélène Lafon té una capacitat brutal per capturar l'essència de les coses, dels moments, de les persones, tot quedant-ne al marge. No jutja, ni tan sols reflexiona, sinó que simplement exposa. En l'exposició, en l'exhibició d'uns fets, d'unes circumstàncies, hi ha intenció. No és que se'n desentengui. Però sí que deixa que sigui el lector qui en tregui les pròpies conclusions.

La part més dura és la que comença el 1974, la segona part, quan és ell qui agafa la veu cantant. Lafon es fica perfectament dins l'ànima de Pierre, un maltractador de manual que no pensa que hagi fet res malament, que pensa que les dones volen agafar el seu lloc i que, possessiu, té l'esperança que les filles no seran com sa mare. És un psicòpata en tota regla. Però això Lafon no ho diu. I aquí rau la seva grandesa. Lafon escriu amb contenció, sap enlairar la prosa i fer-la baixar als inferns, sobretot perquè està narrant una tragèdia.

Qui és l'autora?

Lafon és la gran escriptora de la França rural dels nostres dies, una avantguardista de la forma que sap convertir les novel·les en experiències sensorials.

Trad. de Ferran Ràfols. Labreu. 134 pàgs. 17 €.

"Hi ha una fosforescència que prové del món màgic de la infància. On va, després, aquesta il·luminació? És la substància de la fe, el que resplendeix sobre el seu cos com la fosforescència de l'albatros, i què la mata?”.

De què va?

Aquest és un llibre pioner que aborda amb eloqüència l'androgínia i l'homosexualitat des d'una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l'Amèrica dels anys quaranta del segle XX. I aquí, de fet, hi ha dues històries. La primera, 'L’habitació cega', és la de la Djuna, una dona que de jove va marxar a París després de guanyar una beca per a l'escola de ballet. Unint-se a l'acolorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. La segona part, 'El cafè', ofereix una descripció del personatge de la Sabina, on alterna les seves reflexions vitals i les relacions d'ella amb la parella formada per la Lilian i el Jay.

Per què l'has de llegir?

'Fills de l'albatros' és una lectura complementària a l'obra d'Anaïs Nin publicada per Labreu en els últims anys, des d''Un espia a la casa de l'amor' o 'Les quatre cambres del cor', novel·les extraordinàries que, bé a Nova York, bé a París, ens oferien vides de dones que trenquen les convencions i van molt més enllà del que es veia 'normal' en un personatge femení disruptiu. La Djuna i la Sabina de 'Fills de l'albatros' van en aquesta línia, però són personatges menors.

Tot i així, llegir Nin amb les traduccions de Ferran Ràfols és un regal. No només per com parla del desig, de l'amor i de la joventut, sinó per tota la resta. Vet aquí un exemple que té a veure amb el títol: “Hi ha una fosforescència que prové del món màgic de la infància. On va, després, aquesta il·luminació? És la substància de la fe, el que resplendeix sobre el seu cos com la fosforescència de l'albatros, i què la mata?”.

Qui és l'autora?

Filla del compositor català Joaquim Nin, l'autora francesa d'expressió anglesa és encara avui una escriptora revolucionària. Perquè va saber treure-li el vel del pudor a la literatura i parlar de coses que encara són tabú.

Vibop Edicions. 144 pàgs. 20 €.

De què va?

Aquest llibre de Biel Mesquida ens permet seguir les passes del poeta per la seva Palma, la ciutat on va arribar en vaixell des del País Valencià de ben petit, la ciutat on es va criar i es va fer un home, on un dia, de nen, va veure Grace Kelly i el príncep Rainier desembarcar, on va aprendre a caminar de la mà de la seva padrina Joana, que es mirava el món des del barri del Terreno. Amb unes fotografies esplèndides de Jean Marie del Moral, 'Passes per Palma' és un text memorialístic que repassa la Palma dels últims 70 anys i passa comptes amb una història personal molt lligada a la ciutat.

Per què l'heu de llegir?

D'entrada, 'Passes per Palma' és un llibre preciós. Perquè ens ofereix la possibilitat única d'endinsar-nos en la memòria íntima de Mesquida, saber els seus orígens familiars i deslligar la trena de la seva educació sentimental. També conèixer com va anar construint el seu imaginari literari, des de la topada amb els mites dels anys 50 i 60, de Grace Kelly a les tertúlies al Riskal de Llorenç Villalonga, de Francesc de Borja Moll a Josep Maria Llompart. Del Terreno a la Seu, Mesquida traça un mapa propi de Palma i aixeca un inventari de tot el que el turisme de masses ha destruït, una certa memòria col·lectiva que ell s'encarrega de revifar.

Mesquida parla d'amor, de Palma com a ciutat que desperta la sexualitat, però també de repressió i sap lligar com pocs històries i referents, com quan explica el passat del Gran Hotel de Domènech i Montaner, o la dels desapareguts Líric i Teatre Balear. O quan es capbussa en el seu barri de la infantesa, el Terreno, que ha estat de tot: nucli d'artistes d'avantguarda, temple per a noctàmbuls, indret degradat, gentrificat...

Qui és l'autor?

Biel Mesquida és, sens dubte, un dels grans de literatura catalana contemporània, un autor que ha fet dels marges virtut, i que ens ha ensenyat totes les possibilitats de la narrativa.

Anagrama. 172 pàgs. 17,90 €.

De què va?

Una dona desperta en un cotxe bolcat en plena avinguda nocturna. Hi ha fum i olor de benzina. Tot just sent les cames, l'enllumenat públic que entra des de fora i els vidres incrustats a l'esquena. Descobreix que ella és la conductora i, a l'instant, sent una veu dolça i delicada que la crida. Al seient del darrere viatgen també una noia de quinze anys i un gos. La dona no recorda qui són, ni què hi fan, al cotxe. L'única certesa és que són vius.

Per què l'heu de llegir?

La Paulina, la protagonista d'aquesta novel·la, està perduda en un món que no entén. S'ha separat del nòvio, s'ha quedat el seu gos, acaba d'arreglar el seu Peugeot i lluita per tirar endavant. El principi de la novel·la és de traca perquè arrenca amb un accident terrible. Acte seguit, però, Camila Fabbri recula per mostrar-nos qui és la dona que ha quedat atrapada en el cotxe.

La seguirem en els seus últims dies amb la seva parella i en un viatge cap a l'interior de la província de Buenos Aires que farà esclatar totes les seves incerteses, mentre va tornant al moment present, a la Paulina en xoc dins un cotxe accidentat.

Fabbri ordeix una molt bona novel·la generacional, amb una protagonista desacomplexada que mira porno, que va vivint, simplement, indecisa, sovint superada per les circumstàncies, però que en un moment clau de la història és capaç de treure la veu i cridar. I fins i tot d'ajudar qui més ho necessita.

Qui és l'autora?

Jove promesa de la literatura argentina contemporània, Fabbri va quedar finalista del Premi Herralde de Novel·la. També és guionista i dramaturga.

Trad. de Mar Molero. L'Altra. 192 pàgs. 19,90 €.

De què va?

'La situació i la història' és un assaig clarivident i estimulant sobre l'art de l'escriptura del jo en el qual Gornick ens convida a reflexionar sobre la veritat en l'escriptura, ens ensenya a reconèixer-la en la pròpia prosa i la dels altres i ens mostra la perdurabilitat de narradors honestos en l'obra de Joan Didion, Oscar Wilde, James Baldwin o Marguerite Duras.

Per què l'heu de llegir?

La precisió i la síntesi són dues de les grans virtuts de Gornick quan desenvolupa el seu pensament literari. Per exemple, quan diu: “Fa trenta anys els que tenien una història per explicar s'asseien a escriure una novel·la. Avui s'asseuen a escriure unes memòries. Fa la impressió que en els nostres dies hi ha l'obligació d'escriure un relat extret directament de la vida en comptes d'un de creat per la imaginació a partir de la vida”. Amb poques paraules, analitza com és la literatura del segle XXI. I això que 'La situació i la història' és de 2001!

Llegir Gornick no és només llegir literatura, sinó una manera de mirar el món. Perquè a través de la literatura ens acosta a intimitats universals. A través de Duras o Wilde, ens entenem millor. L'únic problema d'aquest assaig és que la veu de l'autora queda sovint diluïda en els llargs fragments d'obres que hi incorpora, cosa que el converteix més en un 'collage' de textos aliens que en una precisa dissertació sobre un tema tan apassionant com la literatura del jo.

Qui és l'autora?

Vivian Gornick és una de les grans pensadores de la literatura contemporània, autora de dos llibres de memòries magnífics ('Vincles ferotges' i 'La dona singular i la ciutat').