Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els ponts de Barcelona

Els ponts de Barcelona

D'acord, Barcelona no és París, però tenim un bon grapat de ponts amb història i encant!

Pont de Bac de Roda
© Irene Fernandez Pont de Bac de Roda
Per Xavier González Toran |
Advertising

D’acord. En Leos Carax no hauria pogut rodar Les amants du Pont-Neuf a Barcelona. Aquí no tenim ponts de pel·lícula amb catedral gòtica al fons. Per no tenir, no tenim ni riu. Als afores de la ciutat, hi ha el Besòs i el Llobregat, que no estan malament i tenen alguns ponts interessants, però pel mig de Barcelona no hi ha cap Sena, Tàmesi o Danubi, ni tan sols un riu assecat com el Túria de València. Si en aquest superpont vols veure ponts de postal, millor agafa l’avió a una altra capital europea o apropa’t amb un cop de cotxe a Besalú o Camprodon. Això sí, per si et quedes a Barcelona, t’oferim un bon grapat de ponts barcelonins, sense riu, però amb història i encant.

Els ponts de les rieres

A falta de riu, tenim moltes rieres que baixen de Collserola al mar. Ara ja no es veuen, perquè van soterrades, fent companyia al clavegueram, però fins ben entrat el segle XX corrien a l’aire lliure, i sovint hi baixava aigua de pluja o altres fluids. Per creuar-les, a la part plana de la ciutat n’hi havia prou de passar-les a gual i, si la cosa es posava molt fangosa, ajudar-se d’uns taulons i tapar-se el nas. A la part alta, allà on les rieres obren valls entre els set turons de Barcelona, la cosa es complicava i sovint requeria ponts.

Un dels més bells és el viaducte que Antoni Gaudí vadissenyar el 1908 per vorejar el torrent de Betlem, a l’entrada de Bellesguard, similar als pòrtics del Parc Güell. Un any abans s’inaugurava el pont del passeig de la Reina Elisenda, que encara comunica Sarrià i Pedralbes per sobre l’antic torrent de Serra, però tan potinejat que gairebé no conserva res de l’encant del projecte de l’enginyer Victorià Felip. En canvi, el viaducte de la riera de Vallcarca, obert el 1923 per unir els turons del Putxet i el Coll, sí que llueix tota l’esplendor original, amb una estètica art déco poc freqüent a Barcelona, deguda als arquitectes Antoni Vila i Eduard Ferrés. Del 1991 és la passarel·la de Mühlberg, que vola per damunt una antiga pedrera per enllaçar els turons del Carmel i de la Rovira. L’arquitecte Jordi Ferrando va idear, a l’estil dels ponts militars de la Segona Guerra Mundial, una estructura penjant de ferro i fusta, no apta per a vianants porucs però amb una vista espectacular de la ciutat i el mar.

Pont de Vallcarca
© Irene Fernandez

Advertising

Els ponts del tren

Quan les vies del tren de vapor feren acte de presència a la part baixa de Barcelona, com que l’incipient trànsit rodat pel carrer ja provocava prou víctimes, algunes línies es traçaren sota nivell, però en rases obertes, no fos cas que els morts que s’estalviaven en atropellaments es guanyessin per asfíxia. Aquestes rases, com la del carrer d’Aragó, partien la ciutat i requeriren passarel·les a gairebé cada cruïlla per on passaven, la majoria ben senzilles. Totes aquestes passeres van desaparèixer en electrificar i soterrar el tren, però encara avui es poden visitar un parell d’atractius ponts de ferrocarril.

El més antic, el de Marina, inaugurat el 1928, és un magnífic pont noucentista de l’enginyer Francisco Fernández, que ara travessa l’extrem oriental del Parc de l’Estació del Nord, un cop soterrat el tren en els anys 80. D’aquesta dècada és el pont de Bac de Roda, de Santiago Calatrava, que franqueja les vies en la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu. En aquella època, quan les construccions i el prestigi encara no li queien a pedaços, l’arquitecte i enginyer valencià era un dels més cotitzats i les grans ciutats del món es barallaven per tenir una obra seva.

Diuen les males llengües que, a Barcelona, la intel·liguèntsia no se’l mirava amb bons ulls, no se sap si per dons profètics o per pura enveja, i que només li van deixar fer, a contracor, un pont de dimensions modestes i una mica arraconat. En tot cas, va rebre un premi FAD el 1987, vés a saber si per mala consciència. I aquí segueix, esvelt, i, ara per ara, estable.

Pont de Bac de Roda

Advertising

En temps preolímpics va néixer l’eslògan: ‘Guanyar el mar per a la ciutat’. Barcelona ja no volia donar l’esquena a la Mediterrània. Aleshores es bastiren els ponts llevadissos que uneixen el passeig de Colom amb el Moll de la Fusta, remodelat per Manuel de Solà-Morales, i les passarel·les de la Vila Olímpica, obra de Martorell-Bohigas-Mackay, i es va traslladar una passarel·la en forma de V, disseny de l’enginyer Carlos Fernández del 1972 per a la plaça de les Glòries, des de la seva ubicació original fins a Diagonal Mar.

Després dels Jocs es va passar d’apropar-se al mar a conquerir-ne directament les aigües, si més no, les del port. El 1994 es va obrir la passarel·la Rambla de Mar, una prolongació de la Rambla que du els vianants del Portal de la Pau al Moll d’Espanya del Port Vell, reconvertit en zona d’oci i negoci. Projectat pels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, és un sinuós pont de fusta, amb un tram llevadís per permetre el pas de les naus del port esportiu. També basculant és el gegantí pont Porta d’Europa, que des del 2003 connecta els molls de Ponent i de Llevant. Obra de tecnologia punta de l’enginyer Juan José Arenas, és la darrera prova que a la ciutat dels prodigis hi ha prou traça per construir excel·lents ponts, fins i tot allà on no hi ha riu.

Porta d'Europa
© Irene Fernandez

Advertising

El gran pont perdut

A Barcelona han desaparegut alguns ponts emblemàtics, com el bufó pont del Mico de la rasa del carrer d’Aragó. Però el que més dol és el viaducte de la Secció Marítima construït per a l’Exposició Universal del 1888 per Gaietà Buïgas i enderrocat el 1941. No només perquè era una obra monumental esplèndida, sinó perquè tenir enllaç directe del Parc de la Ciutadella a la platja per sobre les vies era un luxe que es troba a faltar.

Viaducte de la Secció Marítima

Advertising

Pont entre cases

N’hi havia força a Ciutat Vella, com el del Palau del Capità General a Santa Maria del Mar. Sobreviuen el neogòtic del carrer del Bisbe, de Joan Rubió, i els dos pontets del carrer d’en Carabassa, que comunicaven els palaus del carrer d’Avinyó amb els jardins del darrere.

Pont Rubió, carrer del Bisbe

Advertising

El Llibre

Trobareu més de 250 ponts, viaductes, passarel·les i aqüeductes de les comarques barcelonines a Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge, de Raquel Lacuesta i Xavier González Toran.

Advertising