Les lletres de Bar Leo criden des del seu vestit de traç innocent i gruixut d'un nen que aprèn l'abecedari mentre juga a la pilota. I és aquesta grafia rotunda i taronja que es menja el dibuix d'una marina d'aquelles que regalaven els escombriaires durant els dies de Nadal a canvi d'una voluntat forçosa. La Leo, la propietària del bar, trenca el malefici dels dies ordinaris amb un concert de vermut de diumenge al migdia que s'allarga fins la nit. En aquesta cantonada hi bull una rumba que està feta d'una felicitat de quinto i de gramola on la gent tria la seva cançó a canvi d'unes monedes i d'un parterre de mocadors de paper, burilles i serradures. Arrambats uns contra els altres, no falta ningú a la festa. Hi són tots, els del xandall lluent, el noi amb camisa nova, el punki amb cresta i el seu gos i les guiris rosses, que aquesta tarda toca la ruta de l'autèntica Barceloneta. De les parets hi pengen, com en un mausoleu de centre cívic, centenars d'imatges folrades amb aironfix transparent perquè ningú taqui la memòria de Bambino, el rei tràgic de la rumba flamenca. Les fotografies antigues del rumbero i també la Leo omplen el firmament esgarrapat del bar. (Llegir tota la crítica)
