Marta Rojals: "M'he buidat del tot"

Quina família, els Costa. Com els Bennet d’'Orgull i prejudici' de Jane Austen, s’estimen i s’odien a parts iguals; els uns estan xalats, els altres contemplen el món en silenci a través de maquetes d’avions; els uns viuen arrapats a terra, els altres volen volar. Enmig, algú que fa la viu-viu. Criats a la Sagrera i traslladats a finals dels 70 a un poble a 50 km de la capital, són els titelles que fa servir Marta Rojals per construir un relat alhora íntim i abassegador sobre la Catalunya contemporània a 'El cel no és per a tothom' (Llibres Anagrama. 600 pàgs. 22,90 €). L’autora de 'Primavera, estiu, etc.' i 'L’altra', que ens contesta per e-mail, com sempre, ens diu que no ha llegit la novel·la d’Austen. Tanmateix, parlen de coses semblants: com encaixem dins el món.

La novel·la va dels anys 70 al 2007, just quan comença la crisi. Volies explicar per què som on som?
Volia explicar una història de germans. Però en posar-hi el context, ha aparegut una mica d’història del país que els anava acompanyant. Per l’estructura de la narració, necessitava també agafar-me a elements que situessin el lector a l’època, i havien de ser reconeixibles, elements comuns que hàgim viscut tots.

És com si haguessis volgut fer la prèvia de 'Primavera...' i 'L’altra', novel·les que passaven molt en el teu present?
Tenia clar que volia que fos l’època precrisi, en aquell punt justet que ja començaven a treure el nas els primers indicis de l’esclat de la bombolla. Això era la base del present. Després, com que tinc una tendència incontrolable a fer flashbacks, aquesta vegada vaig pensar de fer-ho diferent, desprendre’ls del text en present i que tinguessin entitat pròpia, i així és com van sortir els subcapítols en passat. Per acabar-ho d’amanir, també els vaig escriure en present perquè no agafessin la pàtina nostàlgica que li hauria donat un temps verbal en pretèrit.

"Soc incapaç d’explicar cap història de manera lineal, vaig endavant, enrere, esgarrapo tot allò que em fa falta a cada moment sense mirar si ho prenc del passat o del futur"

El present és massa complicat i bellugadís per fer-ne una novel·la?
No ho sé, en el meu cas t’he de dir que sí, perquè soc incapaç d’explicar cap història de manera lineal, vaig endavant, enrere, esgarrapo tot allò que em fa falta a cada moment sense mirar si ho prenc del passat o del futur, així que m’he hagut d’aliar amb aquesta manera de narrar i intentar de fer-la comprensible per a un lector.

Però més que una època, el que retrates són persones. Has volgut retratar la crisi de la família catalana mitjana?
Exactament. Volia fer una història de germans, i al seu voltant el context ha anat agafant cos. També volia jugar amb la dualitat entre les bessones i l’element Pep, el germà, com un electró girant al seu voltant. Pel que fa al nucli familiar, m’interessava tractar el rebuig dels fills al model dels pares, el qüestionament dels models femení i masculí, la masculinitat mateix a través del Pep observant a son pare. En el cas dels Ferragut, volia fer sortir una família rica de poble, un poble mitjanet, perquè en tots n’hi ha una, i introduir una mica d’elements de classe, però això ja són efectes molt col·laterals.

Quin dels personatges t’ha costat més d’escriure? La família nuclear (pares i tres germans), per exemple, la trobo molt versemblant.
M’han costat déu-n’hi-do tots, més que en particular, en general, perquè la feina de diferenciar-los el caràcter, la manera de fer, parlar, etc., és contínua; la idea és que quan parlin, per exemple, el lector pugui saber qui són sense que li’n diguin els noms, com ens passaria amb la gent que coneixem. Poder arribar a aquest punt és una preocupació principal meua en tots els llibres.

"Les dones són els personatges actius dels meus textos, no només en aquest llibre, i parafrasejant el filòsof “hacen cosas”"

Totes les teves dones són grans lluitadores, tant les germanes Eva i Sara, així com la seva mare, cadascuna en el seu estil. Per què?
Les dones són els personatges actius dels meus textos, no només en aquest llibre, i parafrasejant el filòsof “hacen cosas”.

Per qui sents més simpatia?
Pel Pep!

Jo sento més empatia per la Sara, més que per cap altre personatge (potser he d’anar al psicòleg?).
Ha, ha, ha, nooo, per què? És el personatge amb més suc.

Els homes, en canvi, són mansos, adotzenats, també cadascú en el seu estil, des del Pep, al Miquel Ferragut o al pare. Per què? A mi, també és el Pep qui em desperta més simpatia...
Sí, ets el tercer home que m’ho diu. Els caràcters forts del text són les dones, i esclar, al seu costat, aquesta classe d’homes contrasten més encara. Potser el Pep m’hauria agradat que tingués més mala llet, però al final, en el desenvolupament dels personatges, també hi ha un component que no controles, i no es pot descartar que tampoc no en sàpiga més. Aquí hi ha camp per córrer.

La teva veu narrativa intenta passar desapercebuda, però sovint és cruel amb els personatges. Vas dubtar molt a l’hora de triar la tercera persona per narrar?
Vaig dubtar molt, però al final em vaig quedar amb una veu semblant a la de 'L’altra', que en certs moments entra i surt del cap dels personatges i s’empelta dels seus pensaments sense solució de continuïtat.

"Com que sempre havia escrit les novel·les com si no n’hi hagués d’haver cap més darrere, volia buidar-me del tot, que no em quedés res per dir"

Has estat menys tu que mai i més lliure que mai?
Més lliure, sí. Justament l’altre dia l’hi comentava a la Isabel Obiols, la meva editora, que en aquest tercer llibre hi havia un aspecte, només un, que havia resultat més fàcil que als anteriors. Al primer vols demostrar mil coses, posar tota la carn a la graella, i al segon, vols emplenar els buits del primer, com si tinguessis un formulari de “tengui i falti” i haguessis d’emplenar tots els punts, i com que sempre els havia escrit com si no n’hi hagués d’haver cap més darrere, volia buidar-me del tot, que no em quedés res per dir (evidentment, després passa el temps i el pou es torna a omplir). En aquest aspecte m’he relaxat més ara, tot i que el llibre m’ha costat moltíssim més d’escriure.

Per què creus que no s’escriuen gaires totxos (interessants) com aquest en català?
Pel temps, clarament. Són llibrots que costen molt de temps d’escriure i també molt de temps de llegir. Temps del d’ara, que cada vegada ens costa més llegir dos paràgrafs seguits sense distreure’ns amb mil coses, que si el WhatsApp, que si Twitter, i si en un llibre de 200 pàgines has de recuperar la concentració unes 200 vegades, imagina’t en un de 600, és mortal. Avui dia, de la nostra edat en avall cada vegada hi ha menys lectors que resisteixin una marató de lectura com fa potser deu anys, relaxada, concentrada, implicada. Jo la primera: m’ha d’enganxar moltíssim més que abans, un llibre, per llegir-ne dues pàgines sense distreure’m. Com a autor és més arriscat, també, perquè com més gruixut és el totxo, més compromís necessites del lector perquè no l’abandoni (desapareix el factor “pel que em queda, ja l’acabo”), i més ocasions li dones perquè li caigui de les mans.

Quan tothom parla de l’autoficció, vas tu i escrius una comèdia humana. Vas a contracorrent?
Ha ha ha, no sabia que tothom parlés d’autoficció, així que si hi vaig, és totalment inconscient.

NO T'HO PERDIS: 16 llibres per a la 'rentrée' literària 2018