Les 15 millors platges d'Espanya

Formentera és una illa petita, plana, com un trosset de lluna caigut sobre el mar i colpejat pel vent. Ses Illetes és la platja més idíl·lica entre les seves platges idíl·liques: una llengua de sorra blanca, d'uns 450 m de llargada, que ens porta cap a l'illa d'Espalmador, al nord de Formentera, on els més agosarats (no ho aconsellem!) podran arribar nedant els dies de marea baixa. Imagineu dues platges en una: onades i vent per una banda, mar en calma per l'altra. Gaudirem del silenci (o del so del vent i les onades) i, si volem, del nudisme. A Formentera només s'hi pot arribar en ferri (des d'Eivissa o des de Dénia), fet que controla que, encara que els mesos d'estiu hi hagi molts visitants, el turisme no sigui massificat. Un cop allà, arribar a Ses Illetes no té secret. L'accés més recomanable és la bicicleta (es pot llogar en el port només arribar a l'illa).

L'Arxipèlag d'Ons té cinc platges gairebé verges, i la més gran d'elles és la de Melide. És nudista i des d'ella teniu unes impressionants vistes a la ria de Pontevedra. Però el preu per gaudir d'aquest paradís de sorra blanca i aigües tranquil·les i cristal·lines –i fredes, que estem a l'Atlàntic!– és un accés una mica complicat: es pot arribar a ella en embarcació o caminant una mitja horeta. A l'estiu surten bastants vaixells des de Cangas i Sanxenxo, per exemple.

Els romans les anomenaven Insulare Deorum, és a dir, les Illes dels Déus. I no s'equivocaven. Encara avui, aquest arxipèlag de la costa gallega, dins del parc natural de les Illes Atlàntiques, es manté salvatge com un rugit del mar. Compta amb nou platges de sorra fina i blanca –entre elles la de Rodes, que va ser escollida per 'The Guardian' com la millor platja del món– i una infinitat de cales que val la pena descobrir. No us ho penseu molt, perquè un cop a les Cies l'únic allotjament és un càmping. És la millor manera de preservar l'entorn intacte. El problema és que en temporada alta s'omple de seguida.

Un illot vermellós dóna el nom a aquesta platja de Begur; una de les poques nudistes de la zona i també de les més tranquil·les, perquè aquí no hi ha xiringuitos ni serveis de cap classe i també perquè si no la coneixes, és poc probable que hi arribis de casualitat. El lloc és fantàstic: 150 metres d'extensió, sorra prou gruixuda per no entaforar-se per cada plec del cos, aigua gairebé sempre cristal·lina i tranquil·la i racons d'ombra natural cap al final, mirant el mar a la dreta. Les altíssimes parets de roca que envolten la platja, coronades de pins, recullen la platja i et fan sentir que només hi sou tu i la natura, tot i que cada any hi ha més cases que destrueixen el territori dels voltants. Arribar-hi és senzill: s'hi pot anar a peu des de Begur pel camí de ronda o bé aparcar el cotxe (en zona blava) a la baixada que porta a la platja del Racó, just al costat.

Pot sonar a tòpic, però és veritat que no cal viatjar fins al Carib per refrescar-vos dins d'aigües cristal·lines i de fina sorra blanca. Només cal baixar fins al parc natural del Cabo de Gata-Níjar i plantar el para-sol a la platja de Los Muertos, una de les cales més lloades de Carboneras. Sempre ben posicionada en el llistat de les millors platges d'Espanya (i d'Europa), tot i l'àrid i rocós descens que cal fer fins a arribar a la seva riba. Merescut premi per als que fugen de les platges saturades, les matinades per plantar el para-sol i les tovalloles superposades amb les del veí. I també per als amants del nudisme, permès en el llaç esquerre d'aquesta platja de caràcter natural. No hi ha xiringuito ni res que se li sembli, així que el millor serà portar una nevereta ben carregada de gel i beguda freda.

La costa de Santanyí, al sud-est de Mallorca, és una de les menys saturades i precioses de l'illa, gràcies, sobretot, al Parc Natural de Mondragó que, des de 1992, ha preservat aquest espai de dunes i vegetació mediterrània de l'espoliació turística. Si voleu gaudir-la encara més, porteu un exemplar de 'Poemes de Mondragó', de Josep Maria Llompart, i potser somiareu de fer-hi l'amor a S'Amardor... Hi ha dos aparcaments a prop de la platja i, per tant, és de fàcil accés en cotxe.

A prop d'una pineda i enfonsada entre les roques, trobareu aquesta platja idíl·lica, que només té un problema: és tan coneguda que en els mesos d'estiu no cap ni una agulla. Si trobeu molta gent, el millor és que prengueu el Camí de Cavalls i aneu caminant fins a la cala del costat, la Macarelleta, una mica més recollida i, a més, nudista. Banyeu-vos a les aigües cristal·lines d'aquest racó de la Mediterrània i al·lucineu. Aquí la vida es viu a un altre ritme.

Una de les millors platges de Lanzarote. Prou allunyada de la civilització (el poble més proper és Playa Blanca) com perquè no estigui saturat –cal arribar-hi amb cotxe–, però suficientment pròxima com perquè l'excursió no es converteixi en una odissea pel paisatge desèrtic del sud de l'illa. El seu atractiu, més enllà del blau turquesa de les seves aigües en contrast amb el daurat de la sorra i l'atzabeja de la silueta de Timanfaya de lluny, resideix en el raïm de cales que componen els dos quilòmetres de la platja del Papagayo: haureu de triar pel camí si tireu cap a Playa Mujeres, El Pozo, la Caleta del Congrio, el Puerto Muelas o l'homònima del Papagayo. Davant del dubte, començar per la platja que dóna nom al conjunt –una de les poques amb xiringuito per veure el capvespre a aquest costat de l'illa–, sempre és bona idea.

Quan hi ha baixamar, la platja es connecta amb l'illot que li dona nom i que la fa tan especial, a més de pel seu entorn de roca calcària, la seva sorra fina i les seves aigües netes. Es tracta d'una platja petita –d'uns 50 metres de llarg– i aïllada, per la qual cosa és habitual que es practiqui el nudisme, i és a prop de Santander. S'arriba amb cotxe fàcilment però per baixar fins a la platja hi ha unes escales, per tant no és apta per a persones amb mobilitat reduïda. Tampoc espereu trobar un xiringuito o lloguer de gandules, aquesta platja és una joia, però ventosa, així que aneu amb precaució a l'hora de banyar-vos perquè és habitual que hi hagi onatge.

És una de les últimes platges verges d'Espanya. Aquest ja és un reclam suficient per abocar-se a aquest racó de la costa de Cadis. Però encara hi ha més. Un dels seus protagonistes és el vent, que bufa habitualment, però lluny de ser molest és l'autor de la impressionant duna que s'aixeca a l'oest. Superada la platja però al mateix enclavament privilegiat es troben les ruïnes romanes de Baelo Claudia (visita gratuïta) i les restes del que va ser un teatre per a 2.000 persones, els seus carrers i els seus temples.

Limítrof entre dos consells asturians però alhora frontera entre Galícia i Astúries, és un arenal molt concorregut els caps de setmana estivals pel seu fàcil accés i els seus serveis (pàrquing a peu de platja, un petit restaurant, berenador, escola de surf...) però fora de temporada la pau i les vistes (enclavada entre dos penya-segats, protegida per dunes i apuntalada per la 'Pedra Castello', formació rocosa accessible durant la baixamar) corroboren el seu nomenament com a monument natural fa més de tres lustres.

Sembla el principi (o la fi) del món. Per l'extensió de sorra a recórrer, 6,5 quilòmetres; per l'entorn salvatge i poc domesticat (sense dutxes, socorristes, ni guinguetes); per la tranquil·litat i la connexió amb la natura que s'hi experimenta; perquè quan puja la marea pots caminar sobre les aigües. Al Trabucador, potser sereu el mar i vosaltres i no us caldrà més. La platja amb forma d'istme és part del parc del Delta de l'Ebre i condueix a la Punta de la Banya. Val la pena anar-hi a la posta de sol, sobretot si us agrada la fotografia, i podeu visitar les salines de la Trinitat i albirar-hi aus. S'hi arriba amb cotxe per l'autopista A-7, sortida 41, i per la N-340.

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de València puguem trobar aquest paratge natural d'incalculable valor, amb valuosíssimes dunes de sorra fina i una fauna desconeguda en altres parts del litoral, com les sorolloses gavines autòctones que ens acompanyen al bany. L'estat de conservació gairebé perfecte de l'entorn es deu al fet que les platges formen part del Parc Natural de l'Albufera, al qual protegeixen del mar. No obstant això, en els anys 70 van estar a punt de desaparèixer per l'especulació urbanística. Per sort no va passar, i ara aquestes platges són un dels millors patrimonis de l'àrea metropolitana de la ciutat. La Devesa està catalogada com a platja nudista i compta amb tot tipus de comoditats com seguretat o socorrisme en els mesos d'estiu.

Les piscines naturals són habituals a les illes canàries, i una de les més boniques és el Charco Azul, a El Hierro, l'illa més petita de l'arxipèlag. És una piscina salvatge, gairebé prehistòrica, amb formacions sinuoses que va deixar la lava que contrasten amb les aigües turqueses que riu-te tu de les pedres precioses. A més de refrescar-vos i fer centenars de fotos, dediqueu una estona simplement a escoltar el so de les onades trencant a l'interior de la piscina. Malgrat el seu aspecte de conte i d'enclavament gairebé secret, té un accés bastant bo –si no tens dificultats de mobilitat– a través d'unes escales de fusta. També hi ha plataformes on torrar-se al sol, com un llangardaix.

Encara que es conegui pel nom de la localitat més propera, aquesta coneguda platja biscaïna té nom: Laidatxu. Tot i ser urbana i petita, és un dels llocs de peregrinació per a surfistes de mig món més estimats. El motiu? Té aquestes inusuals onades d'esquerres i tubulars que posen a prova el nivell tècnic dels més experimentats. El que coneix menys gent és que es troba a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.