Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Per què cal el dia de les dones (a Barcelona)

Per què cal el dia de les dones (a Barcelona)

Iniciatives i projectes vigents que mostren el múscul del feminisme barceloní

Per Montse Virgili |
Advertising

De la mateixa manera que Barcelona, per insistència, s’ha convertit en la millor botiga del món i la nostra vida es mou entre el Dia del Pare, el dels Enamorats, els divendres negres, el Cyber Monday i la setmana del llençol, on col·loquem el Dia de la Dona Treballadora? Què tal una campanya de descomptes per cobrar menys que un home per la mateixa feina, per suportar que et diguin que vas massa curta, per tolerar que ‘aquell xicot que tant t’estima’ et controli els moviments o bé perquè et matin? ‘Els dies de’, quan no hi ha diners pel mig o ofrenes a fer, costen de mantenir, però no deixen de tenir sentit.

Acabàvem el 2016 amb l’assassinat d’una metgessa al barri de les Corts, Victòria Bertran, perpetrat pel seu marit, un conegut periodista barceloní. Avergonyien i emprenyaven les opinions d’algun directiu de diari de tirada nacional i d’altres escriptorets que coneixien el tal Alfons Quintà. Vaig llegir frases, aquells dies, que em van regirar l’estómac: “El masclisme l’ha convertit en assassí”, subscrivien, com si el masclisme fos una addicció o una malaltia de senyors que s’han afartat de gambes en restaurants de la part alta de Barcelona. També, en el mateix nivell de prepotència de l’‘això ja es veia venir’, vam haver de suportar altres consideracions com que molts sabien que Quintà “era un assetjador, un misogin i que maltractava habitualment les dones amb qui treballava”. I mentrestant, pregunto: què fèieu, directors de diari, companys periodistes? Preníeu gintònics i donàveu lliçons de moralitat? N’estem fartes.

El Consell de les Dones de l’Eixample

Advertising

Hem arribat al 2017, amb tota la càrrega de futur que arrossega el segle XXI, i, en alguns aspectes, continuem com fa 50 anys. I tot i així, no podem negar (i aquí no pot manar el nostre color polític) que des que Barcelona té una alcaldessa alguna cosa s’ha mogut. Ada Colau ha estat la primera a crear una regidoria de feminismes i LGTBI perquè era necessari i perquè, en aquesta Barcelona cosmopolita i moderna, les dones tornem a les nits amb el telèfon mòbil a la mà (per si un cas) i enviem whatsapps per dir que ja hem arribat a casa. Perquè ens sentim assetjades per algunes mirades i també insults quan anem pel carrer. Perquè ens aixequen la cella quan no actuem com s’espera de “la nostra feminitat” i perquè, a la feina, suportem situacions de desigualtat contínuament. La llista no s’acaba i mentre alguns s’asseguren que la paraula ‘feminisme’ es converteix en un vell pamflet gastat, com aquella samarreta estripada que guardem de la tieta hippy,ens les van fotent. #Nimitja crida el hashtag. No existeix el micromasclisme. Si existís, necessitaríem un microscopi per veure’l i és tan obvi que no ens fa falta cap lent d’augment.

Amb la idea i, sobretot, la voluntat de crear una Barcelona igualitària, han nascut en els últims anys molts col·lectius que volen repensar la ciutat des d’una perspectiva de gènere. El Col·lectiu Punt 6 (www.punt6. org) són una colla d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que es van organitzar a partir de la Llei de barris del 2014, legislació pionera que, per primer cop, tenia en compte el concepte d’equitat que inclou la perspectiva de gènere. Ofereixen tallers, auditories i consultories per a tots els qui estiguin interessats a viure en una ciutat inclusiva i al servei de les persones.

Advertising
Punt 6 Urbanisme feminista

Si certes professions carreguen l’estigma de pertànyer a un únic gènere, també hi ha un altre grup que vol repensar el model existent fins ara. D’això s’encarreguen les Cooptècniques (cooptecniques. net), un projecte d’ocupació feminista que ofereix serveis audiovisuals a les empreses que ho vulguin. Hi ha càmeres, editores, realitzadores, sonidistes, 'community managers', etc., dones que gaudeixen amb les màquines i que amb la realització de la seva feina canvien estereotips.

Advertising
Cooptècniques

Si hi ha un univers que perpetua, gairebé sense canvis, el punt de vist heteropatriarcal, aquest és el del porno. La pornografia no és feminista perquè sigui menys grollera o tingui una estètica edulcorada. El moviment artístic del postporno vol canviar els estereotips. Des de Barcelona, Lucía Egaña és una de les artistes que treballen per canviar els imaginaris sexuals. L’erotisme es pot representar de moltes maneres i el postporno inclou altres pràctiques que la pornografia oficial ni considera. Si voleu conèixer el seu discurs, el trobareu a www.lucysombra.org. També des de l’'underground', que és el terreny on per força es mou la dissidència, una colla de fanzins fets per dones ofereixen aquell punt de vista i el sentit de l’humor que tant trobem a faltar als mitjans convencionals. A la llista de lectures recomanables no hi poden faltar Bulbasaur (fanzinebulbasaur.tumblr.com), Bravas (lasbravas.tumblr.com/), Nenazas (nenazas.tumblr.com) i Rojo Putón (lesgolfesilustracio.blogspot.com.es). Si no els trobeu a la vostra botiga de còmics habitual, sempre podeu anar a la fanzinoteca, fanzinoteca.net.

Advertising

Com a llibreria de capçalera, La Pròleg continua la lluita des del carrer de Sant Pere Més Alt, 46. Si fa uns anys els senyors de la música es posaven nerviosos perquè algunes denunciàvem el masclisme en el sector musical, els col·lectius com LadyFest continuen trobant motius per combatre les actituds sexistes a la música. S’acaba de celebrar l’Estrogenfest, un festival on tots els grups estan formats per dones. Si hi ha necessitat d’organitzar-se, és que hi ha motiu per la reivindicació. Grups com Meconio, banda formada per baixista i bateria, fan denúncia de la desigualtat des del hardcore i, fins i tot, el rap, històricament ple de testosterona, pot presumir de projectes de qualitat inqüestionable com Barna Bitches. La reina del trap català, Bad Gyal, no concedeix cap entrevista sense parlar del famós empoderament.

Círculo Ecuestre
© Irene Fernández

Advertising

Fa setmanes, l’Acadèmia del Cinema Català celebrava els Premis Gaudí del cinema. Una de les cintes guardonades va ser 'La propera pell', d’Isa Campo i Isaki Lacuesta. Molts periodistes van obviar la directora. Corre un manifest de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals amb l’objectiu que “l’audiovisual també parli en femení”. Aquest mes el festival de literatura Kosmopolis convida Brigitte Vasallo, l’escriptora i activista feminista, autora de la novel·la Porno Burka, perquè parli amb altres dones del canvi de model en les famílies contemporànies.

“Si no puc ballar, no és la meva revolució”, deia l’anarquista Emma Goldman. Comencem a enllustrar-nos les sabates, hi ha festa cada dia i ens està esperant. També ho dic per vosaltres, nois. La reina del trap català

Advertising