Ruta fotogràfica pels racons més bonics de Nou Barris

La Seu del Districte i la Biblioteca Municipal de Nou Barris ocupen tres dels dotze pavellons del que un dia va ser l'Institut Mental de la Santa Creu. Els últims malalts que hi quedaven van abandonar l'edifici el 1987, un segle després de la seva obertura. 

Els arcs, l'espai obert i les palmeres són els elements principals d'aquest bonic espai, epicentre de la vida administrativa i cultural del barri –aquí tenen lloc concerts de la Mercè i de les festes del barri, mercats i altres activitats. S'hi organitzen visites guiades.

La Seu del Districte està integrada al Parc Central de Nou Barris, una altra joia del barri de La Guineueta. És el segon espai verd de la ciutat en superfície, amb gairebé 17 hectàrees, amb més de 1.000 arbres de 49 espècies diferents i un palmerar únic a la ciutat. 

El que també us cridarà molt l'atenció és l'aigua, que la trobareu tota l'estona a fonts i a grans llacs i amb l'aqüeducte.

El 2007 va rebre l'International Urban Landscape Award, reconeixement internacional d'arquitectura que premia el redisseny d’espais urbans tenint en compte la sostenibilitat i la innovació.

El Parc és una zona per passejar, per perdre's enmig del verd però també és un espai d'esbarjo per a la canalla amb dues grans estructures en forma de balena que neden juntes, acompanyades d’altres elements de joc inspirats en l’ecosistema marí. Un preciós espai de joc que ens transporta a 'Moby Dick' i que s'inclou dins del pla de l'Ajuntament per dissenyar una ciutat més juganera. 

És la promoció d'habitatges més reconeixible del districte. Els grans gratacels de Canyelles. Va ser l'últim barri de Barcelona construït en època predemocràtica, als anys 70. Fins llavors, hi havia més d'un centenar de barraques sense llum ni aigua corrent. Amb aquestes construccions –amb capacitat per a unes 3.000 llars– s'acabava amb el barraquisme i es donava resposta a la demanda de cases per a gent treballadora a la perifèria de la ciutat. El model, concebut en vertical, té molt espai verd entre els edificis, com el Parc Josep Maria Serra Martí, on es fa el mercat setmanal del barri.

Edificis, trànsit, el brogit del Mercat de la Mercè, gent que entra i surt del metro... i enmig de tot això trobem aquest racó que sembla que s'hagi teletransportat de qualsevol poblet tranquil.

És el conjunt format per la petita parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, d'origen rural i poc conegut; Ca n'Artés, edifici medieval que va ser la casa de Pere d’Artés –que també li dona nom al carrer–, cortesà de reis catalans i mecenes d’artistes de l’època i que va ser un hostal fins a les acaballes del segle XV; i el Centre Cívic de Can Basté, que ocupa una de les poques masies que encara aguanta al districte de Nou Barris.

Si hi aneu, compreu pa al forn El Padró, exquisit! 

La Casa de l'Aigua, dins dels espais patrimonials del MUHBA, va ser construïda a principis del segle XX després que una epidèmia de tifus demostrés la necessitat de renovar amb urgència el sistema de subministrament d’aigua de boca. 

Des d’on avui hi ha el barri de la Trinitat Vella (Sant Andreu) s’impulsava l’aigua fins al dipòsit ubicat a l’actual Trinitat Nova (Nou Barris), on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat, inclosa la Barceloneta.

Segurament sigui el millor mirador del barri de Torre Baró i de tot el districte i, tot i que té aparença medieval, es va construir a principis del segle XX. Havia de ser un hotel, però el projecte urbanístic no va fructificar. El 1989 va ser restaurat i declarat patrimoni històric per l’Ajuntament de Barcelona. Actualment és un punt d’informació i educació ambiental del parc de Collserola. 

A prop d'Horta hi havia la masia de Can Peguera, coneguda així perquè es dedicava a la fabricació de cola feta amb les resines de les pinedes del seu terreny. A principis del segle XX aquesta zona es va urbanitzar amb cases modernistes i sobretot amb habitatges humils per als obrers que arribaven d'arreu per treballar en l'Exposició Universal.

Aquest conjunt de cases, amb aire de poble, es coneix popularment com Cases barates i resisteixen el pas del temps i les ànsies especuladores.