'Street art': Murals a gran escala

(Nova Orleans, 1981)

Va néixer als Estats Units i va créixer als carrers impol·luts del Japó. Volia ser autora de llibres infantils fins que el 2009 va veure a Barcelona un esprai per primer cop.

Després d’haver crescut al Japó, on tot està ben polit i ordenat, descriu l’arribada a la ciutat el 2009 pràcticament com una epifania. “Mai havia vist un esprai fins que vaig arribar aquí”, reconeix. “Vaig descobrir un nou món, no en tenia ni idea que hi havia tanta gent pintant murals pel món”.
Hamada tenia ben clar el que volia fins que va arribar a Barcelona. “Jo feia dibuixos, escrivia contes i poemes... el que volia era ser autora de llibres infantils”, explica amb un castellà amb marcat accent japonès. En principi venia a passar un any perquè la ciutat la inspirava i volia fer nous amics. Ja en fa 10 anys, d’això, i encara no ha marxat.
Hamada ni tan sols sabia que se’n podia viure, de pintar murals. Fins que el 2011 es va aliar amb Zosen, un artista urbà de Barcelona amb molts anys de trajectòria. A poc a poc van començar a col·laborar i a portar les seves formes planes i abstractes per diferents parts del món: Irlanda, Rússia, França, Itàlia, els EUA, Mèxic, l’Argentina, el Japó...
Abans l’obra d’estudi representava la meitat de la seva feina, ara pràcticament dedica tot el temps a pintar murals. “M’agrada pintar al carrer perquè és menys introspectiu”, comenta, “t’obliga a comunicar-te amb la gent”.

(Barcelona, 1982)

Pintava telons de gran format per a obres teatrals de companyies com Dagoll Dagom o La Cubana. Fa poc va fer el salt als carrers.

“Jo no vinc del carrer, com la majoria de muralistes, sinó que vaig aprendre el gran format al taller d’escenografia”. Es podria dir que la Cinta Vidal va fer el camí al revés que la majoria d’artistes urbans. Si molts van començar als murs i després van entrar a les sales i galeries, ella va iniciar-se de ben petita, amb només 16 anys, pintant telons teatrals al taller d’escenografia Can Castells. No va ser fins fa poc que va fer el salt al carrer i als festivals.
“Escassejava la feina per culpa de l’IVA cultural i vaig començar a fer obra petita pel meu compte”, recorda dels seus inicis en el muralisme, ara fa quatre anys. Va ser en aquell moment que li van proposar pintar la paret d’un local a Barcelona i el seu galerista va observar que tenia talent pels murs. Ràpidament la va posar en contacte amb festivals de 'street art' de tot el món i van començar els viatges: Hawaii, el Canadà, el Japó, Hong Kong…
Tot i que reconeix que gaudeix molt amb els murals, explica que darrerament s’ha centrat més en els quadres. “És molt físic pintar aquestes parets tan grans i tinc algunes lesions”, es lamenta. Tot i això, a l’abril té dos grans murals programats: un a Barcelona i l’altre a Cardedeu.

(Barcelona, 1976)

Des de finals dels 80 amb un aerosol entre mans. 30 anys després, segueix sortint cada setmana tres o quatre nits a pintar.

Ja fa 20 anys que Kenor va començar a allunyar-se de les lletres i del grafiti més clàssic inspirat en el hip-hop. “Sempre he escoltat música electrònica molt abstracta”, comenta aquest veterà de l’escena, “el ritme i les composicions de segells com Warp em van portar cap a la pintura abstracta”.
En aquell moment, Kenor era una rara avis. No pintava lletres, però volia seguir fent les seves acolorides formes geomètriques en suports il·legals com els trens de rodalia. “Llançava línies mentre vigilava a esquerra i dreta”, recorda, “vaig adonar-me que era molt gestual i senzill”.
El boom de l’'street art' a Barcelona el va acollir amb els braços oberts i van començar els viatges: els Estats Units, Colòmbia, Rússia, Polònia, Dinamarca, Finlàndia... “En aquell moment pintàvem per amor a la vida, però de cop ens van començar a pagar pel que fèiem”, explica.
Tot i ser un dels artistes més respectats, afirma que sempre mantindrà la connexió amb el carrer i la il·legalitat. “Jo em desvinculo de l’art urbà, no em sento part d’aquest circuit”, assegura. Per això, 30 anys després, segueix sortint tres o quatre nits a la setmana a pintar al carrer i a les vies del tren. “Em connecta amb el silenci, la nit, les olors... encara tinc la necessitat de dir que una part de la ciutat és nostra”.