Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Una passejada a l'ombra d'edificis i jardins singulars

Una passejada a l'ombra d'edificis i jardins singulars

Una ruta a peu pels voltants dels barris del Putxet, el Coll, Vallcarca i el Carmel

Parc del turó del Putxet
© Maria Dias Parc del turó del Putxet
Per Eugènia Sendra |
Advertising

Sortir a caçar ombres un migdia d’estiu a Barcelona és una activitat de risc. Cal dur una ampolla d’aigua, roba lleugera i calçat còmode; arrecerar-se sovint en porteries i carrerons bonics, i asseure’s a contemplar l’entorn indòmit després d’una ascensió de les que posa els bessons contra les cordes si voleu assegurar-vos un final feliç.

La ruta arrenca al Putxet, en pujada. Només sortir dels FGC respirem un aire diferent, de ciutat descongestionada, i la sensació es referma quan a una travessia de Balmes ens podem refugiar a l’atri de l’edifici d’habitatges Bertran, 67 –obra de l’arquitecte Carlos Ferrater–, i a continuació ho fem en un carrer amb escalinates i parterres asalvatjats. Per aquí (carrer del Pare Fidel Fita) ens enfilem cap a l’esquena del parc del Turó del Putxet.

Detall de la porteria de l’edifici dels anys 50 que està a la confluència d’Hurtado i Espinoi
© Maria Dias

El turó domesticat

Entrem al parc pel carrer de Marmellà i seguim els camins serpentejants fins als primers indicis d’ombra –feu-ho ràpid per no fondre-us!–. El bosc domesticat construït als anys 70 als terrenys cedits per la família Morató ofereix una vista insòlita sobre la ciutat (és més tranquil·la que la d’altres miradors; estem sols, llevat del senyor que fa estiraments, quatre persones passejant el gos i una parella d’adolescents) i la brisa d’aire que corre sota els pins i cedres és d’allò més agradable. Hi ha taules per fer el pícnic, però el sol hi peta.

A la baixada, adoptem l’actitud dels situacionistes i anem a la deriva: topem amb una joieta arquitectònica dels anys 50 –la porteria del número 6 del carrer d’Hurtado resulta molt fotogènica– i també amb torretes modernistes com la Villa Matilde, als peus de la qual es desplega en terrasses el jardí romàntic de Portolà (Portolà, 5). Seiem sota la pèrgola folrada de verd abans de canviar de districte i saltar a Gràcia, per la baixada i el carrer de Gomis (on, per cert, tenen despatx la gent que organitza l’Inedit Beefeater).

Jardins de Portolà
© Maria Dias

El paradís dels desnivells

Sense aturar-nos ens endinsem a Vallcarca, un altre paradís de desnivells accentuats. El nostre destí és la plaça d’Olèrdola, una rotonda envoltada de xalets de somni. Fins i tot n’hi ha que ens fan pensar en l’arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright.
Les sirenes sonen lluny, a Barcelona. En cinc minuts ens plantem a l’avinguda de la Mare de Déu del Coll, i albirem de lluny el viaducte de Vallcarca (l’evitem pel sol).

Vallcarca encara ens reserva una sorpresa, ara assolellada: el passatge d’Isabel és un carreró de cases baixes del 1836 catalogat com a patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat. Ens enamorem (i retratem) de les rajoles de la Villa Esperanza, la casa unifamiliar de finals del segle XIX.

Des del Putxet, mirant cap al Besòs, hem jurat que arribaríem més enllà de la finca amb trencadís modernista del carrer del Repartidor de Vallcarca, i protegits pel boscam que creix al carrer del Riu de la Plata ens plantem a una de les carenes del Park Güell, al mirador de Joan Sales (va rebre el nom de l’escriptor tot just l’abril d’aquest any).

Des d’aquest indret limítrof entre el Coll i el Carmel comencem el descens; ho fem pel camí de Can Móra i el carrer del Portell. El que ens torna a la civilització és una botiga de brocanters (Farigola, 45) on s’amunteguen llibres i objectes antics. Se’ns acaben les ombres, però el solar de la plaça de la Farigola –llargament reivindicat per l’Assemblea de Vallcarca– ens retorna l’esperança.

Advertising

Advertising