Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Taverna Hofmann: Mey és l'àvia

Taverna Hofmann: Mey és l'àvia

Mey Hofmann dóna sortida a la seva versió de la tradició en un nou restaurant molt més assequible

Taverna Hofmann
©Carlos Montañés Taverna Hofmann
Per Pau Arenós |
Advertising

¿On són els arqueòlegs del paladar, els paleogastrònoms, per diferenciar què es menja en un celler, en una fonda i en una taverna? Però no al segle XX, sinó al XXI, quan a les fondes ja no hi ha allotjament i només queda l'esquer del cartell. Les paraules han deixat de tenir sentit en favor dels sentiments. Els tres termes volen dibuixar en la ment del comensal la mateixa idea, en la qual es barreja la cassola, l'àvia, el passat i el tapeig sense temps acabat d'ordir però que sembla que sempre ens hagi acompanyat.

Quan la mestra Mey Hofmann va posar el substantiu 'taverna' davant el seu cognom hauria pogut escriure 'fonda' perquè l'objectiu era el mateix: "És menjar que agrada a tothom, un registre de cuina que es va anar perdent". De casolana: no ho és del tot. La proposta és que traslladi els plats amb els quals ensarrona els seus néts quan la visiten des de Milà. Ella parla d'unes llenties que no s'atreveix a servir per aquella calor de Barcelona. La cuina de l'àvia, però quina àvia.

La TH ocupa un espai que fins ara ha tingut poca sort: va ser Cal Xim en la seva versió barcelonina i Foc Ca La Nuri. Vaig menjar en tots dos, i bé, vaig escriure sobre tots dos. Em temo que en els seus tancaments hi van tenir a veure els preus. Mey ho sap i busca la contenció al voltant dels 30 euros. Desitjo que es quedi molt de temps perquè això no es converteixi en una gasetilla immobiliària.

"Equip jove i nostre". Gent formada al restaurant 'gran' i a l'escola. El resultat és magnífic. Un sol 'però': massa sal al bacallà cobert amb allioli, de delicada textura. Unes copetes de Furvus 2010 per muscular la boca. Un pa rústic de menja-i-menja-i-menja. ¿I el forn quan?

Entro amb el 'cromesqui' de peu de porc, ah, goma d'enganxar; el bunyol de bacallà i la croqueta de rostit. Carxofes en dues coccions amb pernil entebeït. Em llepo els dits amb el cap i pota amb cigrons i encara que em segella els llavis he de dir: ¡bo! "També m'interessa fer plats que no puc servir al gastronòmic, com els cigrons".

Que gran l'arròs, en cassola de ferro, amb salsitxes i sipietes, ja al rànquing dels millors de la ciutat. Fora el 'min 2 pax'. A favor de l'#arrosperaun. Postres arribades de la Pastisseria Hofmann, al Born: la Mey és una gran rebostera i mima els vasets, virgueries que caben dins d'una mà. De yuzu (cítric japonès), de xocolata blanca i aquella 'cheese cake' que l'embogia de petita però alleugerida segons la demanda d'aquests temps.

Taverna, celler o fonda, tant és, l'únic important, Mey, és que serveixis el pastís de sardines amb tomàquet,  plat que t'acompanya des de sempre, pont cap al teu altre restaurant i la teva biografia. 

Més informació

Restaurants, Catalana

Taverna Hofmann

icon-location-pin Dreta de l'Eixample

Mey Hofmann podria anomenar aquest restaurant Fonda Hofmann, perquè l'objectiu és el mateix: "Oferir un menjar que agradi a tothom, un registre de cuina que es va perdent". El resultat és una magnífica revisitació de receptes tradicionals, de plats que no pot oferir al seu restaurant gastronòmic. Com per exemple, un magnífic capipota amb cigrons o un arròs amb salsitxes i sepietes.

També t'agradarà

Via Veneto: a la taula de Dalí

La incorporació de Sergio Humada segueix movent l'evolució del Via Veneto, paradigma d'alta cuina Els senyors Monje, Josep i Pere, pare i fill, tenen la gentilesa de fer-me seure a la taula vuit de Via Veneto. És una de les dues que ocupava Dalí. Col·locava les natges de fill de notari al banc encoixinat de la set quan sopava en grup. Els llagostins de Vinaròs eren fixos en la comanda. "Però si en demanava quatre, se'n menjava dos. Menjava poc", evoca el senyor Monje pare. La taula vuit la compartia amb Amanda Lear, aquella rossa de sexe ambigu. Esperava que el menjador estigués ple, donava el braç a la musa i entrava imperial entre mirades guenyes. Estic assegut sobre les cuixes fantasmals de Dalí, amb l'espectre de Lear a la  dreta. Via Veneto té 47 anys, i el seu nou cuiner, el senyor Sergio Humada, 29. ¿Què significa? Que per prosperar és necessari assumir mig segle d'història. El senyor Humada sap on és i què ha vingut a fer: "Ho comparo a quan vaig estar a Arzak, part tradicional, part moderna". És més probable que Via Veneto transformi un xef que al revés. El senyor Carles Tejedor va aconseguir que la casa evolucionés i el senyor Humada li donarà una volta més. Parlo de voltes i penso en el mític ànec a la premsa, a la carta des del 1967. Aquest lloc és història de Barcelona, una classe de monuments civils que són plorats per planyívols oportunistes quan tanquen. Via Veneto no està amenaçat, al contrari , treballen amb una regularitat sorprenent. Estaria bé que en para

Lata-Berna: Límits de la llauna

Lata-Berna és més que un vermut: amb la llauna com a recipient, Juanjo Martínez trenca el tedi de la tapa Una cuina inesperada en una escenografia cantinera. ¿Quin és l'estil de Juanjo Martínez? "El 70% el servim en llaunes. La idea és elevar la llauna a la potència superior". La taverna. Lata-Berna. ¿Un acudit suís? La primera idea, senzilla, era un espai per al vermut, al qual no renuncia, però després el currículum s'ha imposat: deu anys com a xef executiu de l'Arts, manant en altres hotels de Xangai, Dubai i Portugal, donen per a més. Al carrer Torrent de les Flors, el Juanjo no podia oblidar el cuiner experimentat i resignar-se a ser un 'llauner', a la simple obertura d'escopinyes i musclos de l'Espinaler. "Un dia em va venir al cap això de les llaunes". La llauna com a recipient, menjar entre límits. El producte fresc, ocupant el lloc de la conserva. Juanjo (1976) s'ha especialitzat en els suports de llauna, tot i que fa més d'una dècada que aquest recurs viu a Barcelona. Va ser el 2002, i la manera de servir té el seu origen en el casament d'un xef celebèrrim. Després, alguns dels alumnes van estendre la xapa. Trenco la meva norma habitual per protegir-me del tedi de la vieira, el tàrtar i l'hamburguesa, icones o Grans Èxits d'aquesta ciutat fotocopiadora. El Juanjo li dóna un plus, "un premi, un regalet". La vieira és en cebiche i a dauets (tall poc ortodox per al preparat), amb alvocat i caviar de fruita de la passió. Convenç, i molt, així com el tàrtar maliciós, as

Advertising