L’Ada parellada deu ser l’únic xef mediàtic que mentre l’entrevistes atén trucades del restaurant. La seva història personal és la de la seva cuina: des del 1993 ha tingut un peu en el rupturisme –ella va inventar això de posar botifarra negra al caneló!– i la quotidianitat. Avui ho celebra, per començar, amb un menú de degustació (25 euros) que repesca clàssics que després de 25 anys no han perdut ni ganxo ni frescor: brics de brie amb dàtil i salsa de taronja (foto) o porc agredolç a la catalana, per exemple. També augura “un homenatge als restaurants que fa 25 anys que en tenen 25”.
El 1993, no hauria sigut més senzill obrir una fonda, explotar la tradició familiar de 200 anys? “De jove sempre vols ser tu. I tenia por de les comparacions”, recorda. L’Ada –els pares a la Fonda Europa, el germà al Sr. Parellada, els tiets al 7 Portes– encara creu que “les olles velles tenen un poder esotèric”: “Agafen gust. I les meves noves no podien competir amb les dels pares, on hi tiraves una patata i agafava gust d’entrecot”.
El Semproniana es va obrir sense cap suport patern monetari, a part de l’herència naturalista i genètica. “Els pares volien que de grans fóssim clients: un professional liberal que té temps i diners per anar a menjar a fora”. Obedient, va arribar fins a quart de dret però va sucumbir a la contradicció familiar: “A casa no volien que em dediqués a la cuina, però només parlaven de clients i restaurants”. Per escampar la boira entre totxos de lleis, va entrar a un local en lloguer que havia sigut d’una editorial oberta als anys 30, i se’n va enamorar: “I per sort el meu marit, nòvio aleshores, tenia calerons per a l’aval bancari”. A pèl: “Ho teníem tot per perdre i tot per guanyar, i ho vam entomar com una gran aventura. I ens vam deixar anar a la cuina i es nota. I això va suposar una gran ruptura”, valora.
No hi ha hagut mai un pla de negoci al Semproniana, admet. I jo hi afegeixo que l’únic pla seu és disparar idees i accions com una metralladora. Sense pausa, sense vacances. Tallers per a nens i adults, a les escoles, als pobles, llibres de receptes, una novel·la... “Un restaurant és una manera de viure. No pots estar trist, sinó pensar que vius d’una altra manera. Ja ho va dir l’Isma Prados: vivim el negatiu dels ‘civils’. Surto poc, però els llibres m’han permès viure la cuina d’una manera diferent”.
