Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Bacaro: Alfredo, una de 'passatelli'

Bacaro: Alfredo, una de 'passatelli'

L’aproximació del Bacaro a la cuina italiana i veneciana és modèlica, encara que amb un servei un xic lent

Bacaro
1/2
© Ferran NadeuBacaro
Bacaro
2/2
© Ferran NadeuBacaro
Per Pau Arenós |
Advertising

No va ser un servei ràpid, però sí pròxim i somrient. És el que va passar al Bacaro un dissabte al migdia: ple fins a desbordar, i remuntant taules. Javier Mariscal, desdibuixat, va arribar per al segon torn. Vaig menjar en la semifoscor, malgrat el sol exterior: quina mania de deslluir els plats amb il·luminacions deficients.

El millor de l’àpat van ser els 'passatelli' amb ceps i ruca i l’última tòfona. “L’he comprat aquest matí al Petràs”, va comentar Pablo Rodríguez, propietari amb Alfredo Rodolfi, Maurizio de Vei i el cuiner Marco Filipponi. Va ser el Maurizio, amo del restaurant Santa Marta, el que els va unir després de separar-se dels Colombo, els bessons del Xemei. D’això ja en fa un lustre, i encara se’n parla amb incomoditat.

Els 'passatelli' i la 'chitarrina' els elabora el xef Marco, encara que una altra pasta, com els 'tagliatelle', per exemple, són industrials, de De Cecco, segons va explicar l’Alfredo dies després per telèfon: “És una marca que ens agrada”. Li vaig preguntar què distingia la seva oferta d’altres: “Tracte informal, sense màscares. Gènere fresc. Preparacions diàries”. Una manera d’actuar que permet que els desconeguts se sentin còmodes.

Retorno als 'passatelli' casolans i a les làmines de tòfona que combinaven de meravella amb els ceps, agermanats al sotabosc. Vaig tenir el capritx –o la necessitat?– de, a la sortida del Bacaro, comprar una bossa de ceps a la Boqueria per assajar una aproximació a la recepta.

Dels tres entrants, les carxofes crues van tenir poc interès. Millor el mos de molls amb 'pecorino' i col. Bones, encara que sense els desmais que causen a alguna vedet gastro, les 'sarde in saor', especialitat veneciana que els habituals de la casa recomanen i celebren. Sardines escabetxades amb ceba i panses, que vaig apartar perquè és un toc dolç prescindible.

Els 'tagiatelle' amb tomàquet i ricotta van complir i prou. El pop de roca estava una mica dur; i al seu punt l’albergínia que l’acompanyava. Pa de primera del forn Serra. Vaig demanar vi a copes i van proposar un barbera, Pistìn, que em va agradar. No vaig veure l’ampolla: el negre va arribar directament a la copa. Cal acostumar-se a mostrar el recipient al client i encara més quan venen el trago a cinc euros.

El tiramisú en aquesta ciutat dels mil –o 100.000?– tiramisús esblaimats era molt bo, així com el milfulls amb crema.

Amb què em quedo del Bacaro? Amb les ganes d’agradar dels propietaris, amb el feliç bullici, amb els 'passatelli' i amb el tiramisú. Però haurien d’afinar alguns plats, encendre els llums, aconseguir que un àpat en una taverna no es perpetuï hores. Perquè per a l’eternitat ja hi ha els menús 'disgustació' d’alguns restaurants pretensiosos.

Més informació

Restaurants

Bacaro

icon-location-pin Ciutat Vella

No és un restaurant italià. No és, tampoc, una trattoria italiana. És una taverna veneciana i porta el nom amb què anomenen aquests llocs a la ciutat dels canals, Bacaro. Els venecians són diferents de la resta dels italians. Proveïdors de peix a l’època romana, els venecians encara continuen vivint amb els peus a l’aigua i en qualsevol dels seus sis sestieri (barris) es menja divinament si es pren la precaució d’esquivar els llocs turístics. Tenen una cuina molt particular, marinera i refinada, amb tocs que van quedar de les evitades invasions turques i enriquides gràcies a la passió aventurera dels seus marinaros, amb Marco Polo al capdavant. Mauri, venecià resident a Barcelona inquiet i creatiu com no n’hi ha (XeMauri a Milà; Xemei i Santa Marta a Barcelona), es va aliar amb el jove xef venecià Vieri, amb l’uruguaià Pablo i amb el pakistanès Alí, per posar en marxa aquest lloc tan particular que fa difícil la seva definició. Un lloc on generalment es rep amb un petó o una abraçada, i això ja és molt. Un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses en bona companyia i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables. Comencem la serata compartint una inigualable burrata amb bresaola (similar a la cecina) i unes sardines in saor, amb panses i ceba confitada, escabetxades en blanc. Un plat sublim de la cuina marinara de la Sereníssima República de Venècia. Tot seguit, i sempre acompanyats per una copa d

Time Out diu
Advertising