[image]
[title]"El pes de la història fa que sembli més temps que la nostra Casa Leopoldo estigui oberta”, diu l’Òscar Manresa, copropietari amb Romain Fornell del 'reload' de Casa Leopoldo. Del tot d’acord: aquesta potser és el restaurant més mitificat de Catalunya. Manresa i Fornell van anunciar que en respectarien l'essència. Però han anat més enllà, en la seva fidelitat: “És exactament la mateixa carta que hi havia quan va tancar”, diu Manresa.
No pas reinventada –targeta vermella per a qui vulgui “reinventar la tradició” un cop més!– sinó “feta a la nostra manera. Hi ha mil receptes de cua de bou, però nosaltres volíem fer la millor, com també la millor truita de llagostins possible”. Restaurar obra vella en lloc de demolir mur de càrrega: la impagable 'memorabilia' taurina i artística té marcs nous, tot és net i la cuina s’ha refet, però encara tens la sensació de ser a la casa que glossava Vázquez Montalbán.
I tot és a lloc: mandonguilles amb sèpia i llagostins, peus de porc amb espardenyes, arròs del senyoret, uns calamars a l'andalusa com Déu mana... El darrer cop que hi vaig menjar devia venir amb els pares de veure 'El retorn del Jedi'; i el suc del guisat i la flonjor de la pilota d’ara no desmereixen el record infantil. El capipota amb cigrons, sucós, molta gelatina, picant, excita els sentits. Això és un museu on es menja, i la gent no para d'entrar, cercant il·lusionats amb la mirada algun bocí de la seva educació sentimental que s'hagi quedat per algun racó. El lloc és maco fins a dir prou, i totes les obres d'art i fotografies tenen un marc nou.
Excel·lent gamma alta 'vintage' de dos grans cuiners que passen també de tòpics rancis: “Cuina de producte? Quina no ho és? Fa 100 anys que això és obert i fem la cuina de Barcelona”. Aquest lloc és tan famós pel que s’hi menja com per qui ho fa. L’altre dia el cronista Sagarra reclamava un menú entre 30 i 40 euros: “La Rosita ens ho feia per uns 25”. “Això era casa de la Rosa i nosaltres paguem lloguer. Si fem menú com ella, potser haurem de tancar”, respon ferm Manresa.
En una franja menor de preu, però igual d’emblemàtica, la Taverna de Can Roca també ha canviat de propietari. La Laura Gallegos, vídua d'en Josep María Solé –l'instintiu i carismàtic cuiner/restaurador amb el mostatxo més recargolat de Sant Andreu que va morir el 2012– va traspassar la Taverna de Can Roca a l’Albert Oltra, tercera generació de Can Piqué ('gastromasia' de Montcada). Amb poc romanticisme i molt d’ofici i el mateix tiquet: “Ho hem netejat, hi hem posat una cuina nova. I tres capes de pintura. Però coi, res de posar plats de dieta 'detox'; si no, tancarem en dos dies”, explica l'Albert. Encara que no facin menú com abans, s'hi pot menjar per un tiquet molt similar al del menú que hi havia. I primers i segons són tant deliciosament pantagruèlics com quan aquí els càrrecs intermitjos del PSC n'havien fet la seva segona casa.
Ronyons al xerès, canelons de peu de porc i foie, capipota, espatlla de xai farcida de botifarra de perol, lletons guisats... Aquestes són la mena de coses que un hi pot menjar. En horari ininterromput, a partir de les nou del matí. Segueix essent la pàtria de l'esmorzar de forquilla. Tornem a sucar pa, Sam.
