La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. Després de la intensa experiència viscuda a la Xina i de vivències saboroses i dures viscudes junts, s’han casat i han muntat aquesta petita joia amb la complicitat d'un tercer element, l'Esteve Puertas, amic de la infància i un professional del bon servei a taula. Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però això de la fusió s’està prostituint, i en aquest cas es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars. Com un tabule diferent, saborós, sa, de proximitat i enriquit amb un peix gairebé sense manipular, que va ser un encert. El dia de la meva visita era el plat del dia, una fórmula encertada, poc utilitzada lamentablement per ser sinònim de vast: aquí per menys de 10 euros pots menjar el plat del dia més beguda i postres. La carta convida el comensal a plantejar-se etapes i tornar-hi molt aviat per continuar tastant les belleses que ens atansen, amb productes d’extrema proximitat, a la riba del Mekong, o al sol naixent del Japó. Però la Raquel, que va patir un exigent xef francès a Londres, ha parit una rillette de conill que, a més d’acostar-nos aquest producte de granja t
Casa Xica es resumeix en el recipient que conté bastonets, culleres, forquilles i ganivets. Aquest és l’esperit de la casa: la barreja amb sentit perquè cadascú s’acosti als plats com prefereixi. Casa Xica –és al carrer de la França Xica– també es podria anomenar Casa Xinesa perquè els seus propietaris i xefs, Raquel Blasco i Marc Santamaria, van viure i van regentar restaurants al país del comunicapitalisme. Els noms d’aquells establiments supuraven nostàlgia: La Pedrera i Barcelona at The Bund. Es van conèixer a l’escola d’hostaleria, van viure a Londres i van recalar a Xangai com a nòmades gastro i hereus de la cuina trolley. En tornar es van associar amb Esteban Puertas, a càrrec del rebost de vins naturals, per obrir aquesta petitesa amb aspiracions grans. L’Esteban ha deixat la societat i se n’ha anat a Costa Rica a buscar tortugues i experiències.
“Nosaltres mesclem històries, productes, idees d’aquí i d’allà. I el que en resulta és una cosa nova”, resumia la Raquel. Bona cuina, bones mans i bones vibracions: la selecció musical em va semblar excel·lent. Vaig escoltar Concha Buika i Quantic: el popurri també per les orelles.
Ostra del Delta amb infusió de gingebre: és millor tallada en dues meitats per evitar ofegament i tos (em va passar: cof cof). La tonyina amb crema de miso blanc: bé, tot i que al límit de sal. Tres platillos van ser dignes de l’emperador: el verat curat amb pa d’espècies (nyam), el bacallà negre amb cloïsses i suc de pollastre i el porcell cruixent amb pa xinès.
Reservo unes línies per al tàrtar de bou amb kimchi i piparres i per als fideus de soja verda, tobiko i vieires. Del primer direm que el serveixen amb pa carasatu i que podrien afinar la presentació alternant capes de les fulles cruixents i carn. De sabor, excel·lent: bon joc dels picants, del que és pròxim i llunyà. Respecte dels fideus, podem explicar que no necessitaven la vieira (encara que era bona) i que enganxaven més que una madeixa a un gat de YouTube.
L’Esteban va ficar el tirabuixó en diversos vins, amb algun moc: la suposada acidesa del Semplicement Bellotti no va aparèixer. Va entrar bé el Purulio i van deixar bon record El Pino Rojo i, sobretot, el Carriel dels Vilars. Haurien d’invertir en copes. De postres: un cheese cake (ja ningú l’anomena pastís de formatge) amb vainilla i galeta. Vaig sortir rodant com un buda.
A diferència d’una altra metròpolis, Barcelona té pocs restaurants en els quals l’estil asiàtic s’entrellaci amb el local. Els xinesos, tailandesos i japonesos els porten xinesos, tailandesos i japonesos (bé, o xinesos, també). El client aventurer vol escapar de les cartes previsibles i les ofertes repetides. La combinació de mons és una possibilitat de sorpresa, o de decepció si en comptes del cor i el cap s’escolten els batecs del màrqueting.
