Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Esquina: glòria al plat combinat

La Esquina: glòria al plat combinat

Un encert senzill: La Esquina ofereix un plat combinat diari amb tres opcions de peix/carn, hidrats i verdura

La Esquina
1/2
© Violeta PalazonLa Esquina
La Esquina
2/2
© Violeta PalazonLa Esquina
Per Pau Arenós |
Advertising

Hi va haver un temps en què el plat combinat (PC) va ser modern, fins i tot avantguardista: una altra forma d’emplatar i una manera de menjar desenraonada, concupiscent i insana. Historiadors gastro: estudieu els orígens del PC –que la fantasia situa l’any 1800 i sota la tenda de campanya de Napoleó– perquè en aquest 'totum revolutum' hi ha sociologia en abundància.

El PC compleix una funció social ja que ha alimentat obrers i estudiants –encara que amb descontrol de calories– i els ha ofert dosis de plaer i de fregits, amb satisfacció del comensal voluble. Una de les característiques del poti-poti és la inesgotable barreja d’elements. Casa bé l’ou ferrat amb el llom i l’empanadilla? No ha importat mai l’equilibri o l’harmonia. Un altre encert és la concentració. Primer i segon? Bah! El dia que algú hi posi unes postres haurà aconseguit l’èxtasi. I, per últim, l’alleujament que suposa per als cuiners no haver de batejar els plats. Amb un número n’hi ha prou.

La revitalització –i just renaixement i rehabilitació del PC– passa per llocs com La Esquina, al carrer de Bergara, a prop d’aquella plaça de Catalunya regalada als coloms. En explicar tot aquest rotllo el xef londinenc Alan Stewart em mira sense comprendre res. Fa un any i mig que viu a Barcelona i no sap res de plats combinats, de número 1 i de xistorra amb patates, pit arrebossat i pebrots. Fa bé, la seva especialitat és una altra cosa, el bon gust i la salut. La proposta de La Esquina per als migdies és molt senzilla: et muntes el PC al teu aire amb verdures/amanida, pasta/llegum i carn/peix. Un encert amb la miscel·lània (de cada família n’hi ha tres opcions). És excel·lent l’amanida de mongetes amb escalunyes i coriandre; per al record, l’ordi pelat, remolatxa, avellanes i formatge de cabra, i només correctes les aletes de pollastre amb mel i mostassa i una atractiva, encara que dominant, salsa de formatge blau. Postres amb sentiment britànic: púding. Pa de Cloudstreet, un parell de copes de negre (de tots dos, el millor és el riojà Bozeto) i un cafè de vici. A la ciutat avança tenir cura del cafè després de dècades de maltractament i fosc verí.

Alan amaneix cada PC des de la seva taula de pas a la vista dels clients: “Vull que sigui un àpat interessant, que menjar sigui un procés social, que els amics conversin al voltant del plat, i que uns provin els dels altres”. També tracten els esmorzars potents i el brunch, i els sopars i els còctels i els vins biodinàmics i l’aigua osmotitzada. Un retaule contemporani.

A Madrid, d’una manera més conscient i combativa, els marcians –segons denominació pròpia– de la taverna Arzábal van posar en òrbita els platillos combinats de Lovnis. ¿Algú més s’apunta a regenerar aquesta versió puzle del menjar ràpid?

Més informació

La Esquina
©Maria Dias
Restaurants, Espanyola

La Esquina

icon-location-pin Dreta de l'Eixample

La Esquina i fa honor literal al seu nom, ja que es desplega en forma d’angle a la mateixa cantonada de Bergara amb Pelai. Tan bon punt creueu l’entrada, sabreu que heu arribat a un lloc especial. La decoració de La Esquina té influències internacionals i gasta un look despreocupadament cosmopolita. Sembla que no, però hi ha un esforç evident perquè l’interiorisme resulti acollidor i modern, però no sigui excloent i no caigui en els tòpics posthipters de molts locals semblants. Diàfan, banyat amb llum natural i decorat amb una combinació de fusta i materials nous deliciosa, aquest Kitchen & Coffee no té cap intenció d’acceptar visites curtes. A La Esquina t’hi podries estar tot el dia veient com surten tallats, entrepans de mandonguilles, dolços casolans i còctels. De fet, tot el que es factura a la cuina i la barra és natural, artesanal, està fet amb una porció d’ànima dels implicats. Aquí podreu prendre cafès gourmet, exquisits, de veritat. I esmorzar, dinar, berenar i des de fa poc sopar. El xef londinenc Alan Stewart és un creador inquiet i inspirat: el seu risotto, les cloïsses amb pernil i la pasta són opcions infal·libles per a un soparet romàntic. La cuina és sensacional a qualsevol hora del dia, però també el mam. El bàrman gasta canell docte i prepara un Bloody Mary fort, dens, saborós, picantíssim, senyorial. I el nivell es manté altíssim també al celler de vins biodinàmics i a la col·lecció de cerveses artesanes. Són algunes de les moltes peces d’una proposta c

Time Out diu
Advertising