El cuiner Adrià Marín, després d'haver passat tres anys a Mèxic, ha desenvolupat un estil de cuina 'mexiterrània' que no requereix més explicació que la que explictat el compost. Però sí que val la pena destacar que Marín agermana Mèxic i Catalunya d'una manera impecable i creativa: el seu estil llueix en plats com els calamars a la romana amb maionesa de 'chipotle' o el 'taco' dorado, un caneló cruixent farcit de pollastre rostit. També disposen d'una graella d'on surten grans peixos.
El primer que s’aprecia al Mextizo –quin gran nom– és el gran treball d’arquitectura/interiorisme de Juli Capella. Bellesa i sentit comú i intencions dissimulades per a comensals intel·ligents: el lavabo transgènere, el llum en homenatge a les piràmides maies o els símbols catalanomexicans ocults en els símbols de llautó. Ah, i la bona acústica i la llum del pati enjardinat, oxigen a l’Eixample. Restauradors: prestin atenció a la feina del Juli. El cuiner Adrián Marín s’ha entès de meravella amb l’arquitecte: en tornar de Mèxic, després de tres anys, el va anar a buscar per dissenyar aquest espai per a “la cuina mexditerrània”. No 'ex nexessari' explicar-ho.
El plat que concentra l’esperit del Mextizo és el caneló cruixent ('taco dorado') farcit amb pollastre rostit, de festa major, amb uns punts de 'mole' (el que és ideal és untar el 'mole' amb el mos final perquè no domini tota la degustació). Serà puntal de la casa. “Entrades mexicanes, brases i arrossos”, les tres potes del seient. Vinga 'mextissatge'. L’Adrián, que va ser cap de cuina del desaparegut Drolma de Fermí Puig, torna a la plaça barcelonina amb socis mexicans.
Un còctel amb maracujà per entrar i un amb mescal per sortir. La barra de recepció és un bon lloc per a cites i preàmbuls. Durant l’àpat, negre Villacreces 2012, àrbitre de la gresca.
Cucurutxo cruixent amb arròs i tonyina (fregitel·la impecable), bunyol de bacallà (al qual perjudica el dolç allioli de pera), calamars a la romana amb maionesa de chipotle (per mi, hauria de ser més picant), massa de tortilla a la planxa amb pollastre guisat i crema fresca, cebiche de llagostins (descargoladora acidesa), 'panucho de cochinita pibil' (oh, més), dau de dot arrebossat i mostassa (hi falta un toc) i sensacional dau de porcell cruixent (amic, que bo). Masses de La Reina de las Tortillas, si bé la intenció de l’Adrián és fer-ne de seves, “almenys, les de farina”.
Des del menjador es pot tafanejar la cuina, on s’apressaven Salvador Vieta i David Jiménez. Focs on crema el comal i bombollegen les paelles; al fons, la graella a l’estil de Getaria. L’Adrián és un gran amic d’Igor Arregi, del Kaia Kaipe, i d’ell ha “copiat” la forma de domar sobre les brases els grans peixos. La barbacoa basca provoca una escalfor satànica i al graeller estan a punt de sortir-li banyes de dimoni. El turbot apareix en safata de metall i Mainard Aparici o Víctor Riera el trossegen. Demano que deixin les restes per llepar ossos i espines, per omplir-me els llavis amb col·lagen. El súper turbot perjudica les postres. Com pot competir-hi la llimona amb bescuit i el lingot de xocolata?
A la carta llegeixo un enunciat que m’arpona la memòria: paella amb pilotes. En vull. I en vull ja. A Vila-real és la paella de Nadal. És un sacrilegi servir-la en altres dates, li dic a l’Adrián. Però em moro per tastar-la