Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Xemei: bessoníssims

Xemei: bessoníssims

Menjar al Xemei dels Colombo, a part de gaudir d’un exceŀlent àpat venecià, és sentir-se dins d’una peŀlícula

Xemei
1/2
© August Blázquez i RubíXemei
Xemei
2/2
© August Blázquez i RubíXemei
Per Pau Arenós |
Advertising

Els germans Colombo, el Max i l’Stefano, són la versió 'all’italiana' del Correcamins. Acaben de publicar el llibre 'Xemei. Cocina venexiana en Barcelona' amb Planeta Gastro (un dels volums de cuina més seductors que he vist els últims anys), l’Accademia Italiana della Cucina els ha guardonat, planegen obrir una pizzeria a Molins de Rei (amb el propietari de Can Pizza) i, més endavant, una altra a Barcelona amb José María Parrado (La Dama, Martínez, Cañete) i han consolidat el Bar Brutal amb Joan València. L’Stefano explica la feina amb les farines i les fermentacions i l’entusiasme –la gestualitat que convida a la gresca– que els ha convertit en imprescindibles de l’'star system' barceloní. Els Colombo tenen això que se’n diu actitud, furiosa i amable al mateix temps. Tatuatges i barbes i barrets i els somriures sorneguers.

Tornar al Xemei i recordar sopars on van circular plats d’impacte, no per la seva capacitat de sorprendre, sinó perquè han sigut duradors en la memòria: els 'tagliolini paglia e fieno', la tripa a la 'parmigiana' i l’arròs amb moll de l’os (abans que la medul·la fos un ingredient tediós per culpa dels xefs copistes). Però sobretot els 'tagliolini', madeixes verdes i grogues que encara se m’enreden al cap. Em passes la recepta, Max?

Torno a aquesta taverna veneciana (encara que els Colombo van néixer a prop de Milà) i als clàssics dels bessoníssims, tan frescos com fa quinze anys. Al servei de vins, i tantes altres coses, el Gigi, que destapa el 'frizzante' Casa Belfi Colfòndo (bé), el blanc Livio Felluga Sharis 2015 (millor) i el negre Corte Sant’Alda Ca’Fiui Valpolicella 2015 (amb el qual em quedo). La fiable 'burrata', les prestigioses sardines 'in saor' (menys dolces que les del Bacaro, lliures de panses, però amb sucre a la ceba; les prefereixo així) i el bacallà 'mantecato', petit prodigi amb llet (sense nata) que representa la suavitat. El Max exclama: “He fet tant bacallà 'mantecato' a la meva vida... Aquest el broda un dels bangladeshians”, els anomenats Bangla Boys, que l’acompanyen a la cuina. El verat en escabetx segueix sent boníssim i al seu punt, el risotto amb espàrrecs verds. És irrenunciable el tiramisú.

Passo a la pasta, als espaguetis al 'nero di seppia', foscos, fosquíssims, capaços de convertir una camisa blanca en una camisa flamenca. “La pasta és Barilla núm. 5”, descobreix l’Stefano. La tinta s’agafa a les tires com el carterista al moneder. Boníssims. Menjar-los és omplir-se d’un mar tèrbol. “Fem a mà els 'bigoli', els 'tagliolini' i els nyoquis”. Per a altres plats –amb tomàquet, 'ragoût'– la casa és Rummo. El que és comú –les marques senzilles d’adquirir– convertit en singular.

Anar al Xemei és celebrar, és asseure’s a la terrassa, és sentir la brisa al clatell, és saludar estentòriament l’Stefano i el Max, és sentir-se part d’una pel·lícula italiana amb crits i copets a l’esquena.

Més informació

Restaurants, Italiana

Xemei

icon-location-pin El Poble-sec

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible. Les sarde són la versió veneciana de les sardines escabetxades i aquell baccalà és una brandada sense ingredients làctics. Al Xemei us ho serveixen en un assortit que també inclou un verat al forn i seitons marinats, i que heu de demanar sí o sí per posar-vos en situació. Cosa que, d’altra banda, no us costarà gaire. El lloc té glamur i, com pertoca en aquests casos, corre la brama que algun jugador del Barça n’és client. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu. Abans, però, acabeu-vos els bigoli in salsa veneziana, les sipietes a la planxa amb polenta, el pop a la brasa o, si voleu semblar venecians de soca-rel, el fetge de vedella a la veneciana.

Advertising