Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Àlex Rigola i Gonzalo Cunill vs. Pasolini

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Àlex Rigola i Gonzalo Cunill
© Irene Fernández

Àlex Rigola i Gonzalo Cunill vs. Pasolini

El director i l'actor s'alien per fer 'Who is me', un poema de l'italià, en una caixa de fusta per a només 30 espectadors

Per Andreu Gomila
Advertising

Gonzalo Cunill i Àlex Rigola fa molts anys que es coneixen, però mai no havien tingut l’oportunitat de treballar junts. L’actor és un habitual dels treballs irreverents, punxeguts i performàtics de Rodrigo García. I a Rigola el coneixem, però mai no havíem vist una peça dirigida per ell en un espai tan petit, com aquest Who is me de Pasolini que, després d’estrenar-se al Temporada Alta i passar per Madrid, París i Sevilla, arriba al festival Grec per deixar-nos bocabadats. Esteu avisats.

Veniu de dos mons teatrals diferents. Com ha estat treballar junts?
Gonzalo Cunill Més enllà de la meva trajectòria, em considero sobretot un actor que treballa amb el text. Més performàtic o més clàssic, sempre hi ha estat present el text... Aleshores, quan l’Àlex em proposa fer un monòleg ho sento com alguna cosa molt propera. No hi ha cap mena de confrontació sobre la manera d’entendre el teatre. Hem coincidit de manera molt natural.
Àlex Rigola La primera vegada que vaig veure el Gozalo actuant va ser amb el Calígula de Jan Lauwers... Per tant, l’he gaudit com a actor que té, per sobre de tot, la paraula. Sí que ha treballat en teatre molt performàtic, cosa que és un plus davant la resta d’actors que només treballen el text, a obres de teatre més clàssiques. A la performance no hi ha espai per a la creació del personatge. En escena, en Gonzalo no hi és, però hi és. És una cosa que fa molts anys que busco: mirar de trobar el màxim de veritat en escena. I em trobo que hi ha una sèrie d’actors performàtics que hi són ells, en escena. No es protegeixen d’un personatge, sinó que es posen a primera línia, sense cap mena de protecció, davant de l’espectador.

El vas anar a buscar directament a ell?
À.R. Sí, sí... Sap travessar aquesta paret invisible que hi ha entre espectador i intèrpret.

En aquest muntatge, tan proper, això és bàsic...
À.R. N’és el centre... Al principi, teníem la idea que si l’afaitessis i el pentinessis, podria ser familiar de Pasolini. Vam pensar que quan el públic entrés a la caixa, es trobés Pasolini. Després ens vam adonar que el físic era el menys important. Entres veient un actor que juga a futbol i a poc a poc, gairebé de seguida, t’oblides del Gonzalo. Es converteix en un mèdium. El Gonzalo desapareix sense deixar de ser el Gonzalo.

Últimament, parles de la teva diabetis teatral. Té a veure amb això?
À.R. L’ofici d’actor és gairebé impossible. La repetició diària, mantenint uns nivells de veritat, cada dia amb el mateix text, és gairebé impossible. És de bojos. Fan una feina que demana enfrontar-se contra l’impossible: l’ésser humà tendeix a la recta, a l’estalvi màxim d’energia. I això succeeix sempre, en tot. El problema de la repetició és que tendeixes a fer els mínims. Els actors tendeixen a mantenir el text, quan per mi és molt més important que l’actor estigui viu. Prefereixo que perdi el text que el contrari. Una de les coses que ha de succeir també és que l’actor ha d’explicar com se sent, com se sent el personatge.

Ara que fa uns quants mesos que fas de Pasolini, et sents més a prop d’ell?
G.C. Soc, com deia l’Àlex, un transmissor. Algú que crea un pont entre Pasolini i les seves paraules. A mi, dir aquestes paraules, en algun moment m’emociona. És com si fossin meves. No per una qüestió d’identificació del tipus “em converteixo en Pasolini”, sinó que és més poèticament, d’entendre el que està dient.
À.R. Ell no diu “ara soc Pasolini”, però sí que tots tenim dins nostre moltes de les coses que explica. Tots els conflictes de Pasolini ens els planteja el Gonzalo, però nosaltres no veiem el Gonzalo, sinó un paio que, amb tota sinceritat, ens planteja el problema que té i per què pren una opció.

Sou ara més fans de Pasolini?
À.R. A mi m’agrada molt la primera etapa de pel·lícules de Pasolini... No crec que siguin les seves pel·lícules, els poemes, les novel·les, sinó la totalitat de la seva obra i la seva vida el que el fa interessant. Viu amb una honestedat cristal·lina, com a persona, cosa que li suposa 33 judicis en vida. Per mi, és una lliçó contínua. Acabo de posar a casa una frase: “Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar en las ventanas”. És una frase de Lorca, però podria ser de Pasolini. En un moment diu que la seva obra és la seva vida, com ell ha obrat, que supera de molt enllà el que és estrictament obra.

Al Who is me ens ve a dir que l’art és impossible?
À.R. El que fa Pasolini aquí és construir l’entrevista perfecta, escrita en vers lliure, que anirà reproduint en els anys següents en les entrevistes que farà. Si agafes les entrevistes de ràdio i televisió de l’època, són la repetició d’això sense tanta poètica. Va ser un home que vivia en la contradicció absoluta: és religiós, espiritual, però està en contra de l’Església; és comunista malgrat que els comunistes assassinessin el seu germà i venir de la cultura burgesa; és tan profundament d’esquerres que el Maig del 68 es posa del costat de la policia, perquè diu que els estudiants són fills de la burgesia i els policies són obrers. Durant tot el poema, diu que renuncia a la poesia, però per explicar aquesta història acaba escrivint un llarg poema.

Aquesta és una obra petita, la més petita que has fet mai. Àlex, per què vas decidir fer-la tan petita?
À.R. Aquest és l’espectacle, dels 45 o més que he dirigit, en què he estat més feliç de tota la meva vida. Perquè tenia la possibilitat de poder treballar amb uns nivells de sensibilitat que quan és per a més espectadors és impossible. La bona poesia t’eleva, et transporta. Hi ha un moment en què llegeixes uns versos i t’aixeques, et sents feliç, encara que els versos siguin tristos... Aquest espectacle, a més, l’hem assajat a casa meva, al meu estudi, que fa uns 6 x 4 metres. I la caixa fa aquestes mides. Vam poder-lo assajar d’una manera molt íntima, amb un equip amb qui fa anys que col·laboro i on tots, llevat del Gonzalo, érem amics.

Has deixat, en definitiva, que els espectadors entrin a casa teva?
À.R. L’important és que entrin dins un territori neutre. Ets dins una caixa on hi ha un actor suspès en el buit. Volíem que el públic entrés dins un espai asèptic totalment per poder conservar aquestes paraules.
G.C. L’espai ajuda a moltes coses. No deixa d’existir la convenció teatral: jo dic jo soc Pasolini i tu em mires creient-te que soc Pasolini, cosa que et permet entrar dins aquest viatge, que també és un viatge en el temps. I vagis on vagis, l’espai sempre és el mateix.

Poses en dubte l’espai escènic?
À.R. Busquem en tots els extrems. Fem que l’espai sigui una peça d’art. I aquí el que estem buscant és centrar-nos en els actors, anar a l’essència. No tots els textos permeten fer-ho... Anem a buscar la proximitat, mirem d’establir una relació més propera entre actor i espectador.
G.C. Jo em sento més còmode amb aquest format que intentant donar veritat a un text en el qual he de cridar, en un teatre per a 500 persones.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising