“Importa tant la mentida?”, es pregunta a les acaballes de 'Cacophony' en Tolu (Chelís Quinzá), quan ja una piconadora ha passat per sobre de la seva amiga Abi (Clara de Ramon). Ella ha corregut de l'anonimat a la glòria mediàtica en qüestió de dies. I tan ràpidament com va enlairar-se, s'estimba. Per què? Perquè no va dir del tot la veritat.
'Cacophony' és una obra terriblement contemporània, que Molly Taylor va escriure el 2018 per a una companyia gairebé adolescent, l'Almeida Young Company, que a Barcelona ha estrenat Anna Serrano amb una tropa també jove i virtuosa. A Londres eren setze actors i actrius. Aquí, set. Això no obstant, se'n surten prou bé canviant de rols i dotant d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç, tant com l'impacte de les notícies, els èxits i els fracassos, en el món virtual.
Els actors i actrius doten d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç
Taylor, especialista en teatre comunitari, ha escrit una peça d'arquitectura complexa, que acaba així com comença. Als primers compassos de la funció ja sabem com finalitzarà (l'Abi ha desaparegut) i només afegeix algun extra al final, de caràcter subjectiu, mentre va desplegant la història i enriquint els personatges. Enmig, l'ascens i la patacada d'una noia amb ideals, feminista, que pateix l'atropellament d'una amiga en una manifestació i explica què sent.
L'Abi no és fidel als fets i, encara que el que denunciï sigui totalment defensable i lícit, la seva falta és elevada a pecat capital per unes xarxes amb ànsia de carnassa. Tot li cau a sobre. I ni els més íntims resisteixen la pressió. En el fons, és una peça nietzschiana, que explora els límits entre la veritat i la mentida i que en Tolu expressa a la perfecció amb la seva pregunta.
És una peça nietzschiana, que explora els límits entre la veritat i la mentid
Tots els intèrprets juguen molt bé les seves cartes, dirigits amb llibertat per Serrano, que es gradua amb nota com a directora. Transforma la Sala de Baix de la Beckett amb una escenografia escassa i sap posar els accents on toca. Només hi ha un però: a Londres, la Bruna (Clara Sans), l'amiga atropellada, es deia Tash i era afrodescendent, com altres actors i actrius de la companyia, cosa que afegia un matís a les proclames de l'Abi. A la Beckett, això es perd.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix i recorda que el 16 de març és un dia molt important per als teatres catalans: no deixarem Cap Butaca Buida!
