Càndid o l'optimisme

La versió que ha fet Miquel Mas Fiol del Càndid de Voltaire té moltes coses que podríem anomenar "sobrants", com l'escanyament simulat d'una nena de 5 anys, la coreografia de Follow de leader o l'entrevista de Santiago Abascal a El hormiguero. Però el conjunt és tan rodó, tan real, que li podem passar per alt tres o quatre coses a un director que, amb aquesta obra, va encetar la Trilogia de la condició millennial, que va rematar posteriorment amb Les penes del jove Werther i Els miserables. Un fresc sobre la seva generació i sobre el món que li ha tocat viure a través de tres clàssics incontestables que Mas Fiol ha sabut rebentar a gust.

Càndid o l'optimisme ens parla, bàsicament, d'un actor, Lluís Oliver, que es presenta a un càsting amb l'esperança que un director postmodern el contracti. Durant l'hora i escaig de funció, Oliver viurà amb l'ai al cor, a l'espera de la decisió. Mentrestant, repassarà la seva vida, què l'ha portat fins aquí, conversarà amb la seva mare, dirà tot el que pensa del món del teatre barceloní, on no se salva ni l'apuntador. Un tast, tanmateix, del que vindrà després, a les altres dues peces de la trilogia.

Dirà tot el que pensa del món del teatre barceloní, on no se salva ni l'apuntador

Mas Fiol no és el primer director que se'n riu d'ell mateix, que fa que un actor l'insulti, en digui pestes, intenti estomacar-lo. Tampoc no és el primer que observa amb sarcasme el seu entorn laboral. Però la gràcia és que ho fa amb les eines que critica: postdramatisme, certa superficialitat i tots i cadascun dels clixés del que s'espera d'un director debutant. El ritme de la funció i la feina d'Oliver atorguen un sentit musical al muntatge.

Oliver mereix una menció a part. No és fàcil plantar-se enmig d'una escena sol, envoltat de quatre coses, ser capaç de ficar el cap en una bossa de terra vegetal més de cinc segons i sortir-ne airós. Tan sols una mica suat i la cara bruta. Què hi ha d'ell, en aquest Càndid? Suposo que moltes coses. O ben poques. Tant se val. El seu personatge és universal, perquè sovint l'optimisme passa per davant de les idees, perquè l'ànsia de la primera oportunitat sobrepassa la mínima decència.