Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 8 claus per entrar en el teatre de Josep Maria Miró

8 claus per entrar en el teatre de Josep Maria Miró

TNC i Sala Beckett dediquen un cicle al dramaturg català, que estrena 'Olvidémonos de ser turistas' i 'Temps salvatge'

Per Andreu Gomila |
Advertising
Josep Maria Miró
© Maria Dias Josep Maria Miró

Fa cinc anys i mig, quan va estrenar 'El principi d'Arquimedes' a la Sala Beckett, poc es podia imaginar Josep Maria Miró que gaudís d'una primera meitat de 2018 tan gloriosa a Barcelona, amb l'estrena de dues obres, 'Olvidémonos de ser turistas' (Sala Beckett) i 'Temps salvatge' (TNC), i la reposició d'una petita gran peça, 'Nerium park' (Sala Beckett), que vam poder veure molt poc al Grec 2014. Durant aquest temps, ha consolidat el seu teatre, de crisis, de personatges que dubten, nostàlgics, porucs, a Amèrica Llatina i Europa. Té 40 anys. I aquestes són les claus per capbussar-se en el seu teatre.

1
Temps salvatge
© David Ruano

Hotels i piscines

Hi ha hotels a 'La dona que perdia tots els avions', 'Fum', 'Olvidémonos de ser turistas', 'La travessia'... Més que habitacions d'hotel, són personatges del nostre món en llocs que no són els seus, amb normes diferents. Quan els meus personatges es troben fora de casa, descobreixen que són infeliços o que el mon no va bé. M'agrada portar-los a un espai que no sigui el seu espai de comfortabilitat, perquè comencin a sortir els problemes. .

Un actor em va preguntar: a tu què et passa amb les piscines? Surten a 'Nerium park', 'El principi d'Arquimedes', 'Temps salvatge', 'Obac'... Les piscines són l'espai on he sentit més desig i més por. Quan parlo amb els meus alumnes, els dic que pensin en espais que vulguin dir alguna cosa. Si fas una obra que passa en un menjador, els personatges poden posar-se a fer una truita, ho tenen tot a mà. En canvi, si els situes en una habitació d'hotel, no poden fer res i, per tant, tota l'acció passa pel personatge, per l'emoció. Els deixes despullats.

2
Nerium Park
David Rey

La mirada del teatre

Dic sempre que el teatre és un espai on tu ets propietari de la mirada, a diferència del cinema, que et dirigeix la mirada. En un mon on el 'selfie' és el protagonista, aquesta obra proposa girar la càmera cap a fora.

Advertising
3
Olvidémonos de ser turistas

Argentina

'Olvidémonos de ser turistas' es un dietari de viatges. Mai no poso llocs concrets. I aquí és la primera obra que n'hi poso: surt Foç de Iguaçú, Catamarca, Uritorco (a prop de Córdoba). Recorreguts que he transitat. Més enllà del Josep Maria viatjant, és una obra que no existiria si no haguéssim tingut l'onada migratòria de principis del 2000, amb la crisi del corralito, ni sense el que va passar entre el 2008 i 2014, quan els nostres joves es van veure abocats a marcar, a l'Argentina i a molts altres llocs. Tots els personatges estan en trànsit. L'obra parla de per què marxem de casa nostra.

(Josep Maria Miró és un dels dramaturgs de més èxit a Buenos Aires. 'El principi d'Arquimedes' ha fet cinc temporades al Teatre San Martín i l'any passat va viure l'estrena absoluta d''Obac', una peça que aquí no hem vist. També han fet amb molt èxit 'Nerium park'. 'Temps salvatge' s'hi estrena a l'agost)

4
Josep Maria Miró
©Maria Dias

Veritat i mentida

El concepte de veritat i mentida és molt present a les meves obres. L'home, des del principi dels temps, busca la veritat, una resposta. Tots busquen respostes. Al principi d''Olvidémonos de ser turistas', la Carmen i l'Enrique es llancen 200 rèpliques interrogades. En cada obra, obro preguntes. En Xavier Albertí diu que una obra que comença amb una pregunta, tens tota l'obra per contestar-la.

Advertising
5
El principi d'Arquimedes

La por

La por és la gran mobilitzadora del segle XXI. La por al desconegut, la por a la violència... Em fixo en les campanyes electorals s'han convertit en campanyes de la por, en construir un concepte de 'nosaltres' a través d'un enemic. Als meus personatges, la por els fa equivocar-se, precipitar-se, actuar... A 'Temps salvatge', un personatge diu que tot va tan ràpid, és tan salvatge, que no hi ha espai per a la reflexió. La por és lògica, comprensible, però em preocupa quan és bloquejadora.

6
Nerium Park

La col·lectivitat

'Nerium park' i 'Temps salvatge' tenen en comú la col·lectivitat. A 'Nerium park' parla de què passa quan una parella va a viure un lloc pensat per a la col·lectivitat i la col·lectivitat no existeix. I aquí parla de què passa quan la col·lectivitat té uns fonaments que no són sòlids. A 'Temps salvatge' es veu que una col·lectivitat està abocada al fracàs si té uns fonaments fràgils. Quan situes els problemes a fora quan, realment, els tens a dins.

Hi ha moltes referències a Europa, a aquesta Europa poruga, que té por de tot el que ve de fora, que li costa introduir refugiats, acceptar la diferència, que té por, i que té un munt de problemes per resoldre a casa. També és important el concepte de gènere. No m'oblido d'aquella pancarta al camp de l'Espanyol que deia 'Shakira es de todos'. La dona com a element de mercadeig.

Advertising
7
Olvidémonos de ser turistas
Kiku Piñol

Pessimisme

Soc un paio tranquil, optimista, relaxat. A les meves obres, puc semblar pessimista. 'Olvidémonos de ser turistas' està carregada d'humanitat. A 'Temps salvatge' també hi ha aquests personatges que intenten trobar fórmules i pactes de convivència... La dramatúrgia ha de ser un espai relacionat amb el temps, tant el d'abans com el de després. Aquí hi ha un personatge que ve vomitat del passat, quan representa que ve del futur. I posa en conflicte el present. És una nena de 17 anys que es pregunta: aquest és un lloc bonic per viure? Una pregunta que em faig sovint.

8
Josep Maria Miró

Un ascens fulgurant

Quan vaig entrar a l'Institut del Teatre, pensava que ja seria un miracle estrenar al teatre més petit de Barcelona. Des de 'La dona que perdia tots els avions', el 2009, fins ara estem parlant d'onze textos. Aleshores era impensable... Ja estic escrivint dues coses noves. Cada vegada que veig un 'Arquimedes' em fa una il·lusió tremenda. No sóc el mateix que quan la vaig escriure, el 2011, però encara me'n sento molt orgullós.

Abans, quan lligava a la nit, deia que era administratiu o que treballava en un súper. Dir sóc escriptor, pesa. En algun moment tinc la temptació de fer alguna cosa en narrativa. Poesia? No. Em sembla una cosa molt complexa.

You may also like

    Advertising