[category]
[title]
El viatge que ens proposa la nord-americana Paula Vogel a Com vaig aprendre a conduir és d'una potència abassegadora, dur de veure i dur d'assumir, perquè el que passa en aquesta família de Maryland no és, ni de bon tros, estrany, ja que les dades canten: la majoria d'abusos sexuals a menors es produeixen dins del nucli familiar. El setge que pateix Coseta (Mireia Aixalà) per part del seu oncle Peck (Ivan Benet), des de finals de la infantesa fins a l'arribada a la majoria d'edat, és esfereïdor. Però Vogel sap plantejar-nos aquesta història de terror amb amplitud de mires, sense deixar caps per lligar, a través d'una mirada que, sobretot, vol entendre.
Estrenada el 1997 als EUA, Com vaig aprendre a conduir va ser una de les primeres obres que tractaven aquest tema. I l'autora sempre ha dit que el que més li va costar va ser no mostrar en Peck com un simple monstre de manual, sinó també com una víctima, perquè volia desesperadament saber per què va arribar a on va arribar. Cap al final de la funció, Coseta es demana si ell també va ser víctima, d'un abús, quan era petit. Perquè també és habitual que els botxins hagin passat abans pel cadafal.
Tant Mireia Aixalà com Ivan Benet estan extraordinaris
La tasca que tenia Marilia Samper a l'hora d'aixecar el muntatge no era gens fàcil. D'entrada, necessitava una parella protagonista creïble, i la veritat és que tant Aixalà com Benet estan extraordinaris. Ella mantenint el nivell demostrat, per exemple, a Coralina, propera i amatent, conscient del mal rebut. I ell, en el paper més dur de rosegar, el d'aquest home amb cara de bona persona, comprensiu, però torturat i un xic llefiscós. Tots dos tenen al seu voltant tres intèrprets (Kathy Sey, Blai Juanet i Alba Gallén) que acaben d'arrodonir-ho tot, un cor grec que fa tots els papers que completen l'obra i que actuen com un metrònom, controlant el tempo de la funció.
Samper ha optat per un espai modular, gairebé buit, ja que gairebé tot sobra, aquí. Resol molt bé el repte que suposen els salts temporals d'una obra narrada en present, en els 48 anys de Coseta, però que fa continus salts endavant i endarrere, dels 18 als 11 anys, canvia d'escenari amb velocitat cinematogràfica i ens clava bufetades tota l'estona.
L'impacte de Com vaig aprendre a conduir durarà dies, potser anys, perquè és molt difícil mostrar un acte tan cruel amb tanta saviesa. El millor de tot, però, a nivell teatral, és com els intèrprets aconsegueixen això tan sublim de mostrar-ho tot sense exhibir res.