[category]
[title]
Al final del segon acte d'El barquer, la tia Maggie (Anna Güell), diu: "Si una cosa he après, en aquesta vida, és que l'amor no és res més que dolor". Just en aquell moment sembla una frase fora de lloc, una anada d'olla d'una dona gran que no hi toca, que viu del passat i que no està gaire atenta al drama que s'està cuinant al seu davant, quan fa no res que els Carney han conegut finalment què li va passar al Seamus fa deu anys. Però tanca l'acte perquè és una premonició, ens està dient, en l'estil màgic i metafòric de Jez Butterworth, què passarà després, quan el conflicte polític i el conflicte íntim que viuen els Carney convergiran.
En Seamus és el germà d'en Quinn (Roger Casamajor) i el marit de la Caitlin (Mima Riera), militant de l'IRA desaparegut fa una dècada i que, en bona mesura, ha marcat la vida de la família Carney durant aquests anys. La seva esposa i el seu fill van traslladar-se a casa d'en Quinn i la Mary (Marta Marco) i, esperant, hem passat de 1971 a 1981, mentre el conflicte nord-irlandès creixia i s'arribava a les vagues de fam de presoners de la banda armada que van acabar morint.
Julio Manrique sap molt bé el que es fa amb una companyia tan àmplia
Butterworth ens explica tot això a través d'una obra mestra que té un aire de tragèdia grega sense deixar de ser mai molt contemporània, perquè el drama familiar dels Carney no és del segle V aC, sinó ben actual. La complexitat de l'obra és màxima, amb l'afegit que requereix una vintena d'intèrprets de tres generacions que seran els encarregats de lidiar amb el conflicte polític i explicar-nos què passa quan la violència s'enquista en un lloc i algú vol deixar-la enrere.
Julio Manrique sap molt bé el que es fa amb una companyia tan àmplia, sap moure actors i actrius per un espai relativament petit pel que és la sala Fabià Puigserver, es fa seus els dos conflictes i ens els explica amb la transparència habitual. Tenir dinou intèrprets i aconseguir que tots estiguin excelsos és mèrit del director, fins i tot que ens arribi una història tan local com si ens estigués parlant d'una cosa molt nostra.
De tots els recitals que contemplem, el de Riera és de traca. Ha de mostrar una certa contenció expressiva perquè el seu marit ha desaparegut i té un fill adolescent per criar enmig de sis cosins, però no pot deixar de ser la dona encantadora i lluitadora que sempre ha estat. Al seu costat, Casamajor és l'home ferm que fa anys va prendre una decisió i la pensa respectar passi el que passi, però és humà i dubta. Al voltant de tots dos, tenim els vells explicadors d'històries, uns brillants Carles Martínez (oncle Pat) i Imma Colomer (tia Pat), cara i creu d'una mateixa moneda. I els joves, que seran clau en el desllorigador de la trama. Fins i tot els externs, com el pare Harrington (Santi Ricart), el granger Tom Kettle (Norbert Martínez) i en Muldoon (Ernest Villegas), la claven.
A nivell humà, Manrique no falla. Una altra cosa és parlar de la construcció imaginària de l'espai. No hi ha posat gaire traça. L'escenografia és gairebé idèntica a la del muntatge original del Royal Court de Londres que va dirigir Sam Mendes, amb alguns afegits col·laterals. I un teló entre l'escenari i la platea que aporta poc, més aviat ens n'allunya.
Amb tot, El barquer és un gran muntatge teatral que ho té per convertir-se en un èxit i no acabar-se en les sis setmanes que estarà al Lliure. Hauria de poder viatjar.